LES LLENGÜES (PRÒPIES ) DE CATALUNYA I DELS PAÏSOS CATALANS

“Les llengües (pròpies) de Catalunya”
(MARÇAL GIRBAU )
Si tot d’una oblidem que dos i dos són quatre, si de cop i volta ignorem la diferència entre una vocal i una consonant… Si, en definitiva, perdem la noció d’allò més bàsic i fonamental, el més recomanable en aquestes situacions sempre és fer veure que una vena filantròpica ens abraça i ens empeny a voler ajudar a fer els deures de parvulari del fill, nebot, cosí, fillol de torn –nostre o del veí–, i amb ell, i els seus manuals escolars allà presents, mirar de rememorar certs conceptes essencials.

Amb la sociolingüística de casa nostra podríem dir que passa una mica el mateix. Cíclicament aquest país entra en una mena d’amnèsia col·lectiva en matèria de llengua. Els darrers anys, per exemple, ens trobem en un moment que ens veiem obligats a repetir nocions que ja havíem dit, assumit, aprovat, provat i demostrat per activa i per passiva dècades enrere.

Una d’aquestes nocions estantisses és la de llengua pròpia. D’acord amb el mateix Estatut d’Autonomia català –tot sigui dit de passada, una llei orgànica i constitucional de l’Estat Espanyol–, el territori de Catalunya té dues llengües pròpies, que són el català i l’occità. Aquestes dues llengües, a més de pròpies, són oficials, conjuntament amb el castellà, que és una llengua tan pròpia de Catalunya com l’armeni, el quítxua, el xinès mandarí o qualsevol de les 297 llengües importades que es parlen habitualment al país. És a dir, Catalunya és un país on cada dia s’hi parlen unes 300 llengües, 297 sense reconeixement legal ni estatus de cap tipus, dues de pròpies i oficials –el català i l’occità–, i una tercera de pròpiament imposada i importada –el castellà–, motiu pel qual n’és també oficial tot i ser-ne tan estrangera com les altres 297. S’entén, ara?

És curiós que sempre que fem el gest d’ajudar el fill, nebot, cosí o fillol de torn –del veí, reconegudament nostre o bastard– a fer la pàgina dels deures d’aquell dia, acabem trobant-hi el gust, de manera que no podem evitar de clavar la mirada a la pàgina del costat. I és així com, un cop esclarida la qüestió de les llengües de Catalunya i llurs estatus, arriba una altra qüestió elemental: i per què l’occità i el català són llengües pròpies de Catalunya i no pas el castellà, es demanarà algú encara. La resposta és tan senzilla com tendra: l’occità i el català són llengües pròpies de Catalunya perquè són llengües autòctones de Catalunya. I què vol dir autòctones? Una llengua es pot considerar autòctona d’un territori per motius diversos, per bé que en el cas del Principat de Catalunya la resposta esdevé nítida i diàfana: el primer argument que demostra que l’occità i el català són llengües autòctones de Catalunya és que l’occità i el català, a diferència del castellà, són llengües que van néixer a Catalunya. El castellà, en canvi, és una llengua que neix en contrades no catalanes i que, molt recentment –el darrer segle–, s’ha vist importada a Catalunya.

Escric aquestes paraules i ja percebo de lluny els gemecs d’aquells simpàtics il·lustres que s’afanyaran a bramar que d’acord amb aquests arguments el català no es pot considerar llengua pròpia del País Valencià, de les Illes Balears o de l’Alguer, atès que aquests territoris no van pas ser testimonis del naixement de la llengua sinó que hom la hi va importar en plena edat mitjana. Si deixem la història de l’alguerès a banda –en la qual, si els lectors ho volen, un dia m’hi puc estendre delectablement–, el cas del País Valencià i de les Illes Balears es resol immediatament fent palès que cap d’aquests dos territoris ha conservat cap eventual llengua autòctona precatalana. De fet, en el cas valencià, aquest territori ni tan sols ha servat la llengua aragonesa importada, conjuntament amb el català, en el moment de la reconquesta cristiana. Fet i fet, doncs, avui el català és llengua pròpia del País Valencià i de les Illes Balears pel fet que és la llengua parlada històricament i sense interrupció per la majoria de la població d’aquestes terres al llarg dels segles.

Si som on som, si en els darrers temps en matèria de llengua ens ha calgut tornar a parvulari, és, bàsicament, perquè en els 15 anys precedents Ciudadanos ha aconseguit imposar el seu relat lingüístic arreu del país. I ho ha aconseguit, siguem honestos, per la incompareixença del catalanisme. Els discursos primerencs d’aquell jove Rivera del 2006 que reivindicava que el castellà era una llengua tan legítimament catalana com el català, han fet forat fins i tot dins les mateixes files independentistes, avui del tot desorientades en aquesta qüestió –i en tantes d’altres…–. Així, per raons i motius diversos que ara no vénen a tomb, durant la darrera dècada les forces històricament catalanistes han abandonat completament la bandera de la defensa, de la protecció i de la promoció de les llengües pròpies de Catalunya. Això explica, per exemple, que unes declaracions tan lògiques, normals i sensates com les de la Consellera Vilallonga, a propòsit de l’excés de llengua castellana al Parlament de Catalunya, esquincin tantes vestidures hipòcrites.

El més sorprenentment de tot plegat és que, durant tot aquest temps, llevat comptades excepcions, són ben pocs els qui han formulat obertament les dues preguntes clau sobre l’afer que ens ocupa: si el saben parlar, per què no parlen sempre i a tothora en català els de Ciudadanos -i recentment els Comuns–? I si no el saben parlar, per què no l’aprenen?

Siguem clars: què requereix aprendre i parlar català? Requereix diners? No, aprendre i parlar català és pràcticament gratuït d’ençà que Catalunya disposa d’una eina com és el Consorci per la Normalització Lingüística, que continuadament ofereix cursos de llengua de franc o de preus molt reduïts per a tot aquell qui vulgui endinsar-s’hi. Aprendre i parlar català requereix viure en ciutats o pobles que disposin d’aquestes classes gratuïtes i presencials? Tècnicament, tampoc, perquè ja fa temps que es troba a disposició de tothom eines cibernètiques i també gratuïtes que permeten d’aprendre català a distància i virtualment. Aprendre i parlar català requereix unes capacitats intel·lectuals desmesurades? No, qualsevol individu capaç d’aprendre i parlar castellà, pel mateix preu i neurones, pot aprendre i parlar català. Aprendre i parlar català requereix un llinatge o adn particular? Per descomptat, l’avantatge del català, com qualsevol altre idioma, és que és una llengua i, per tant, una llengua per parlar-la no demana ni gens, ni ètnies, ni passaports, ni colors de pell, sinó, únicament i exclusiva, que s’aprengui a parlar.
Aprendre i parlar català requereix o implica creure en una religió concreta? No pas. A diferència d’altres llengües, el català, fins que no es demostri el contrari, és una llengua plenament aconfessional. Aprendre i parlar català requereix d’ésser partidari d’una ideologia determinada? Per res del món: per sort o per desgràcia, el català pot ser parlat per la totalitat de l’espectre ideològic del país. Aprendre i parlar català requereix formar part d’una classe o grup social? Ni de broma: el català és una eina de comunicació excel·lent en tots els contextos, per exemple perquè les classes populars i les classes dirigents puguin asseure’s a parlar i negociar del que convingui. Aprendre i parlar català requereix haver viscut un mínim de temps a Catalunya? I ara! Es calcula que amb poc més de 90 dies al país i algunes classes, ja es poden començar a deixar anar els primers mots i frases amb un mínim de coherència.

Aleshores, què diantre requereix aprendre i parlar català? Senzillament, voler-ho. La voluntat és l’únic ingredient necessari per aprendre i parlar català. Voler-ho. Qualsevol individu amb unes capacitats cognitives normals, vingui d’on vingui, tingui l’origen familiar que tingui, visqui la situació econòmica que visqui, cregui en la ideologia o religió que cregui, en aquests moments, al Principat de Catalunya, si ho vol, pot aprendre i parlar català.

Assumida la premissa que aprendre i parlar català és una qüestió purament de voluntat per a tot individu que dugui més de 90 dies residint a Catalunya, la inferència és automàtica: aquells que no ho fan, aquells que no han après ni parlen gota de català és, senzillament, perquè no els dóna la santa gana. I arribats aquí, amics meus, algú tindria l’amabilitat de dir-me quin interès podem tenir de mantenir l’educació, les bones formes, la gentilesa, la cortesia i el bon tracte envers persones que deliberadament i conscient es neguen a parlar la llengua pròpia del país?

Sí, ells tenen tot el dret del món de no parlar ni una trista paraula de català. Cert, de la mateixa manera que, a partir d’ara, nosaltres tenim tot el dret del món de no parlar-los ni una trista paraula en castellà.
Informa:ELTEMPS.10-7-2020)
N.de la R.
un altre article de flors i violes.Una cosa és la teoria i l’altra la realitat.Amb només voluntarisme és va ben poc lluny.Les llengües han de ser obligatòries, útils i necessàries. Carretero, antic dirigent d’ERC, deia que els espanyols que arriben a la Cerdanya alguns s’hi adapten lingüísticament i d’altres no. En canvi els espanyols que se’n van a viure a partir de la frontera francesa als tres mesos ja xampurregen el francès.És que el francès és més fàcil que el català? No, simplement és obligatori i necessari.
Aquí no podem fer tot això perqué és un país ocupat i les nostres competències migrades.Tot amb tot, hem de lluitar per desinfectar l’ambient lingüísit. Una tasca ben difícil i a més a més hauríem de ” conseguir el efecto sin que se note el cuidado”. Per tant, falten iniciatives públiques i iniciatives col·lectives i no manifestos utòpics que no condueixen a res. S’agraeix la bona voluntat d’alguns.Però convé dir que l’infern és ple de bons propòsits.

202 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: