LES ONADES MIGRATÒRIES I L’AFEBLIMENT DEL CATALÀ: QUÈ HA PASSAT ?

“Les onades migratòries i l’afebliment del català: què ha passat?”
(ANDREU DOMINGO )

Pel cap baix, des d’inicis del segle XX a Catalunya s’ha anat construint un sistema de reproducció demogràfica i social que progressivament ha anat posant la immigració al centre. La particularitat de Catalunya, respecte a altres països desenvolupats, és el caràcter secular d’aquest sistema, que ha transcendit el llindar purament demogràfic: amb més d’un 70% de la població actual producte directe o indirecte de la immigració arribada del 1900 ençà, ni l’economia, ni la societat, ni la cultura del país es podrien entendre sense el fenomen migratori. Tampoc el concepte sempre controvertit d’identitat –per això parlem també de reproducció social.

Aquest sistema descansa sobre tres potes: en primer lloc, la demogràfica pròpiament dita, amb un descens primerenc i sostingut de la fecunditat –com a estratègia familiar de mobilitat social–, i un augment de les migracions seguint el cicle econòmic. En segon, l’econòmica, com a motor d’atracció de mà d’obra i d’ascensor social de la població nouvinguda. I, en tercer, la cultural, amb un paper fonamental atribuït a la llengua catalana com a marca antropològica –en competència al segle XIX i principis del XX amb altres trets diferencials com el dret o el llinatge, la raça en termes eugenèsics–. Un element que per al migrant pot funcionar de forma ambivalent: tant com a barrera, marcant les distàncies i l’exclusió, o com a signe d’apropiació cultural, clau de volta de la promoció social i la pertinença.
Sense immigració, el pes de Catalunya a l’Estat no seria del 16,4% sinó del 7,2% ”

Sense immigració al segle XX, dels 1,8 milions del 1900 la població de Catalunya hauria crescut fins als 3 milions d’habitants, menys de la meitat dels 7,7 registrats el 2021. Com a resultat, el seu pes a Espanya s’hauria reduït: del 7,2% estimat sense migracions al 15,5% amb migracions l’any 2000, i el 16,4% vint-i-un anys més tard. Sense immigració, doncs, el poder polític i l’econòmic segurament també haurien minvat. La llengua va consolidar-se com a marca antropològica gràcies igualment a la immigració, encara que fos de forma reactiva durant el segle XX, amb l’afermament del catalanisme polític. La situació a finals del XVIII i mitjans del XIX pot ser definida de diglòssia: tot el prestigi queia del costat del castellà, bandejat el català de les institucions. En aquest context, res no ens assegura que la població nativa, en absència de migracions, hagués continuat mantenint la llengua pròpia o l’hagués abandonada com ja havia fet l’aristocràcia i bona part de la seva incipient burgesia. Com va fer part de la burgesia durant el franquisme. Però és que, a més, cal reconèixer que sense la mobilització de les classes populars durant la dictadura i de la immensa majoria dels immigrats no s’hauria recuperat l’autonomia política i, amb ella, el sistema educatiu català, amb un lloc destacat per a la immersió lingüística.

L’afebliment de la llengua catalana no es deu a l’increment de la immigració, tampoc al caràcter internacional de les dues darreres onades, és el senyal de la crisi del sistema de reproducció demogràfica i social. Tres han estat al nostre parer els principals factors que hi intervenen. Primer l’hostilitat d’un Estat vertebrat sobre el nacionalisme espanyol que considera el català com una llengua subordinada i en competència i no ha deixat de torpedinar el paper del català en la reproducció social: de la immersió lingüística a l’escola, a la preeminència en l’acollida, passant per la fragmentació als diferents territoris de parla catalana i la limitació a Europa, a l’etiquetatge o a la xarxa de comunicacions, ara les grans plataformes. El segon, l’evolució del sistema capitalista, en dues vessants: la primera amb el creixement de la desigualtat i l’aturada de la mobilitat social ascendent tant per a autòctons com per a immigrats –amb la reversió generacional en alguns casos–; segona, en el menyspreu per les minories si no es constitueixen en un mercat rendible, a despit de les floretes dedicades a la diversitat. En tercer lloc, l’adopció de la lògica neoliberal per part de l’elit política catalana i l’extensió a les institucions: cal que no oblidem com el pujolisme va insistir en la integració cultural i lingüística però va menystenir la social, en franca contradicció amb el propi discurs hegemònic de la interculturalitat. L’aplicació de la gestió empresarial a les institucions, les retallades i l’aprimament de l’administració expliquen des del bandejament del català en unes universitats que intenten captar els estudiants llatinoamericans i europeus per compensar la pèrdua de matrícula dels autòctons fins a la precarització de la producció cultural, passant per l’escassa presència de persones d’origen immigrant a l’administració.
Amb un 20,6% de la població nascuda a l’estranger, quin és el seu lloc en el ‘demos’ català? ”

Massa gent s’ha afeccionat a la demografia recreativa i opinen que els mals del català venen de la baixa fecunditat i l’excessiva migració. En conseqüència, somien amb incentivar els naixements de fills de mares catalanoparlants i la reducció i selecció de les migracions. Això implica adoptar una certa òptica ramadera amb les dones, alhora que cerquen fórmules impossibles sobre quins orígens serien més proclius a l’aprenentatge del català o afins amb la cultura catalana. Són opinions nascudes de la preocupació per la llengua, però són només això: opinions. No tenen res a veure amb la demografia. Sense voler-ho, a més, aquests amants de l’endogàmia proposen una reetnificació de la identitat catalana inèdita com a mínim de fa quasi un segle i, amb ella, contribueixen a marxes forçades a la minorització del català.

La pregunta clau des d’una perspectiva sistèmica és: ¿el català pot tornar a ser vist com una eina i emblema de mobilitat social ascendent? Des d’una perspectiva política, en comptes de tocar el flabiol de la diversitat com a avantatge per a la competitivitat, la qüestió és: ¿amb un 20,6% de la població nascuda a l’estranger –un 20% dels boomers i un 39,7% dels mil·lennials–, quin és el seu lloc en el demos català, en la comunitat política que configura la nació catalana?
*Sotsdirector del Centre d’Estudis Demogràfics
Informa:ARA.CAT (16-4-2022)

60 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: