LES PRESIDENCIALS FRANCESES A CATALUNYA DEL NORD, MARCADES PER L’EXTREMA DRETA

(QUICO SALLÉS )

França es troba en plena campanya electoral per renovar el seu monarca republicà. Però ningú no diria que d’aquí a quatre dies, aquest diumenge 10 d’abril, es votarà la primera volta per decidir el president de la República. La curiosa campanya electoral, que fins i tot limita els cartells electorals a la semiclandestinitat de panells de ferro en cantonades que gairebé ningú no veu, i la sensació que Emmanuel Macron no té competència acaben de matar un escàs interès electoral. Ara bé, la Catalunya Nord és una mena d’excepció a l’avorriment electoral perquè des de l’any 1989 és el termòmetre de l’extrema dreta a França.

El neguit electoral –i tot i que força controlat– és la força de vots que el diumenge pot obtenir la formació de Marine Le Pen a les comarques catalanes d’administració francesa. De fet, la República ja s’ha cuidat bé de limitar el sentiment identitari –una catalanitat que generalment es viu amb fruïció però amb marc francès– fins i tot jugant amb els noms territorials. No és casual el nom de departament de Pirineus Orientals o rebatejar com a Occitanie una regió que, l’any 2016, va reclamar a l’aleshores primer ministre, Manuel Valls, anomenar-se Pays Catalan. Una gran manifestació al centre de Perpinyà el 10 de setembre del 2016 va mostrar que la catalanitat que es viu a la Catalunya Nord no era només qüestió de tòpics.

No només França utilitza aquestes tècniques de dissuasió nacional, Espanya –amb la col·laboració del Partit Socialista– també va evitar nomenar el País Valencià com a tal o com a Regne de València i va definir-lo amb una fórmula tant administrativa buida, Comunitat Valenciana. La República francesa no ha tingut miraments per contenir la catalanitat amb més èxit que el Regne d’Espanya. En tot cas, són dues biosferes polítiques i socials prou diferents i on és fàcil equivocar-se amb les comparacions. Fins i tot, en comparar o buscar complicitats i semblances entre les formacions polítiques entre la Catalunya del Nord i la del Sud. El cas de l’extrema dreta en seria la prova, electoralment parlant.

En les darreres presidencials, Le Pen va obtenir a la primera volta un 30,05% dels vots. Va ser la medalla d’or del podi, seguida de Jean-Luc Melenchon, de La France Insoumise, amb un 21,14 % i una medalla de bronze per Emmanuel Macron i la seva plataforma En Marche! amb un 18,46% dels vots. Però la segona volta va certificar el poder i nom de feu de l’extrema dreta la Catalunya Nord. Le Pen va recollir el 47,16% dels vots davant el 52,84 de Macron. Ara s’albira un resultat similar. L’únic dubte és sobre si Le Pen serà capaç de superar el 50% dels vots a la zona. La manca d’enquestes territorialitzades – fins i tot és gairebé impossible saber el PIB de la Catalunya Nord- no permet fer gaires pronòstics, però el resultat de les municipals –l’alcalde de Perpinyà és Louis Aliot– i el fet que Rassemblement National, el partit de Le Pen, tingui un dels seus diputats nacionals gràcies als vots obtinguts a les comarques catalanes fan preveure un resultat extraordinari per a l’extrema dreta.

La prova que Le Pen espera revalidar el seu regnat a la Catalunya Nord és que aquest dijous celebrarà el míting final de campanya a Perpinyà. Un gran acte nacional des de la ciutat del Palau dels Reis de Mallorca, on conviuen estelades, senyeres i banderes franceses. Organitzar un esdeveniment d’aquestes característiques en una ciutat del sud, on les comarques del sorral –les de poblacions amb platges– s’han omplert els darrers anys de jubilats i on la immigració s’ha fet notar, és una dada clau.
El ministre de l’Interior lluita per Macron davant Le Pen a la Catalunya Nord

Tant clau com que la mà dreta de Macron i home fort del seu govern, el ministre de l’Interior, Gerard Darmanin, va haver de baixar a l’arena i fer un míting a Perpinyà el passat 29 de març, convidat pel diputat de La República En Marxa, Raimon Grau. Van anar-hi a parar l’orella unes 200 persones. Darmanin va ser l’home enviat per l’Elisi per asserenar els ànims a Còrsega i és qui se les va tenir amb Le Pen en un ja famós debat televisiu del passat 15 de febrer. Curiosament, l’opinió publicada, i en certa manera pública, va atorgar la victòria al ministre.
Perpinyà es resisteix a portar l’etiqueta de feu de l’extrema dreta

Perpinyà, però, no es queda de braços plegats davant l’etiqueta de ser el feu de l’extrema dreta. I el catalanisme que perviu a la zona, tampoc. Aquest dijous hi haurà una manifestació amb disfresses i una conferència sobre els perills de l’extrema dreta convocada al Casal Jaume I i coorganitzada pels sindicats CGT, CNT, Confédération Paysanne, FSU i Solidaries. Serà una hora abans del míting de Le Pen.

El debat d’aquestes presidencials a la Catalunya Nord queda molt lluny, per exemple, del que serien unes eleccions a la presidència del govern espanyol. Els partits de la Catalunya nord no són ni tan sols una franquícia local de les grans marques i el debat nacional és inexistent, més enllà, per exemple, de la polèmica llei de llengües regionals tombada pel Tribunal Constitucional francès.

Hi ha un abisme considerable en els conceptes ideològics dels partits i en els marges dels debats. Per això, fins i tot, el votar l’extrema dreta a la Catalunya Nord no és un paral·lelisme tan clar com el votant de Vox a la Catalunya del sud. Ni de bon tros. Les motivacions, tot i que poden tenir una base comuna, refusen el debat nacional del catalanisme. “Hi ha regidors de l’extrema dreta a l’Ajuntament que porten els seus fills a la Bressol·la”, comenten veïns de Perpinyà per intentar explicar les diferències. És evident que l’extrema dreta francesa no té cap connotació sobiranista, perquè al capdavall, aquest debat és inexistent en aquesta contesa electoral. Només el candidat de l’extrema esquerra, Philippe Poutou, ha gosat posar sobre la taula el debat del dret a l’autodeterminació dels pobles sota sobirania francesa. Ho ha fet arran de Còrsega. No pas de Catalunya.
Informa:ELMON.CAT (7-4-2022)

75 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: