LES RENÚNCIES DE PUIGDEMONT I ARTADI TANQUEN L’ETAPA FUNDACIONAL DE JUNTS

(ORIOL MARCH)
Sosté un dirigent de Junts per Catalunya que el moment fundacional del partit és quan Carles Puigdemont, el 10 de gener del 2016, va pujar al faristol del Parlament per replicar els grups de l’oposició en el seu debat d’investidura. La mateixa veu, amb responsabilitats rellevants des de fa anys, sosté que Puigdemont es va guanyar la possibilitat de rellevar Artur Mas -decidit a fer el pas al costat un cop constatat el veto de la CUP- en una intervenció davant l’executiva de Convergència només sis dies abans, quan tot indicava que es repetiren eleccions pel desacord entre Junts pel Sí -formada per CDC, ERC i independents- i els anticapitalistes per la investidura de Mas. “El projecte de Convergència és el projecte de Catalunya”, va assenyalar Puigdemont, en aquell moment alcalde de Girona. Un cop escollit com a successor de Mas, el primer que va voler especificar en privat és que no seria mai candidat en unes eleccions al Parlament. El pas del temps l’acabaria desmentint.

La renúncia a la presidència de Junts és l’última baula de la cadena política de Puigdemont, que a partir del juny se centrarà en la seva tasca al capdavant del Consell per la República, sumada a la que exerceix com a eurodiputat. L’expresident de la Generalitat tindrà ascendència, però ja com a militant de base, a l’estil del que passarà amb Elsa Artadi, que aquest divendres va anunciar que deixava la política activa. Les trajectòries de tots dos, des que Puigdemont va arribar a Palau, han transitat en paral·lel. De fet, Artadi es va convertir en una persona de l’estricta confiança de l’expresident, que la va nomenar directora general de Coordinació Interdepartamental. Quan es va fundar el PDECat, l’excandidata a Barcelona va integrar-se a la direcció fundacional per indicació de Puigdemont, tot i que en va sortir ràpidament per l’aplicació del règim d’incompatibilitats, un dels pecats orginials del partit successor de CDC.

Si alguna cosa els va unir, però, va ser la posada en marxa de la candidatura de Junts per Catalunya del 21-D del 2017, embrió formal de l’actual partit. Artadi continuava en el seu càrrec governamental en plena vigència del 155, i Puigdemont, ja exiliat a Brussel·les, va confiar en ella, Jaume Clotet, Josep Rius i Albert Batet per elaborar la llista que l’acompanyaria al Parlament. Les conseqüències del referèndum i la declaració d’independència van fer saltar pels aires el compromís de Puigdemont de no presentar-se com a candidat, i des d’una habitació d’un apartament belga es van posar les bases d’una llista que, amb el pas dels anys, mutaria en partit ja emancipat del PDECat. El mateix partit -Junts- que al juny encetarà una nova etapa, ja sense el seu referent a la presidència i sense Jordi Sànchez al capdavant de la secretaria general. Laura Borràs i Jordi Turull són els aspirants a omplir el buit de poder que s’ha generat.

La sortida d’escena de Puigdemont i d’Artadi, en certa manera, suposa el final de l’etapa fundacional del partit, que es va allargar per la pandèmia i per les topades amb els successors de Convergència, ara aixoplugats sota les sigles de Centrem. L’expresident i l’exconsellera no només són protagonistes de les successives refundacions de les sigles sinó també personatges indispensables per entendre els esdeveniments polítics dels últims anys a Catalunya. Artadi va dirigir la campanya de Puigdemont, basada en la idea del retorn de l’exili si guanyava les eleccions, i li ha prestat suport en tot moment. Es va convertir en peça clau al Govern des de Presidència en l’etapa de Quim Torra, responsabilitat que va deixar per fer de candidata efectiva a l’alcaldia, en tàndem amb Quim Forn, i sense ella no s’entén l’etapa inicial de Junts.

De fet, tant Artadi com Rius -excap de gabinet de Puigdemont- es van convertir en vicepresidents del partit i, en el cas de la ja excandidata, també va ocupar fins fa unes setmanes el càrrec de portaveu, que va deixar per centrar-se -va dir en aquell moment- en la batalla de Barcelona. Deixa un reguitzell d’oportunitats mai concretades, cap d’elles com la possibilitat d’optar a la presidència de la Generalitat després que ERC tanqués la porta a investir Puigdemont a distància, o bé la porta oberta a ser vicepresidenta de Pere Aragonès en l’actual Govern. Aquesta última responsabilitat la va descartar amb l’argument que preferia centrar-se en Barcelona a menys de dos anys de les eleccions. Al darrere, però, també s’hi amagava un malestar latent amb la tasca de Sànchez com a negociador de l’acord de Govern i, en el fons, com a secretari general del partit. Un malestar que unia Borràs i Artadi, que no va signar el manifest de consellers i dirigents que aposten per un tàndem entre la presidenta del Parlament i Turull al partit.

El futur del Govern, en l’aire?

Les converses amb ERC per revalidar el pacte de legislatura van suposar el moment de més tensió programàtica a Junts des que es va fundar com a partit. Dirigents amb molt pes, com la presidenta del Parlament, per exemple, defensaven la possibilitat d’anar a noves eleccions, si calia. D’altres -inclòs Puigdemont- s’havien pronunciat en privat a favor d’investir Aragonès però sense entrar de manera immediata a l’executiu. La consulta interna sobre l’acord va obtenir un 80% de vots favorables -entre els quals no hi va haver el de la presidenta del Parlament-, però va laminar el paper del secretari general, que un cop anunciada la sortida ha fet crítiques -implícites, però entenedores- sobre el paper de Borràs. “En alguns lideratges ens sobra vanitat”, va dir a TV3.

El debat sobre la conveniència de continuar al Govern s’acabarà obrint en els propers mesos i, de fet, ja ha aparegut en alguna reunió de l’executiva. Dependrà molt de quina evolució adopti el Catalangate, que ha portat les relacions entre ERC i el PSOE sota mínims, sobretot des que la directora del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) va admetre que s’havia espiat Aragonès amb l’aval de la justícia. Des de Junts, de fet, observen amb certa satisfacció com el president constata les dificultats del diàleg, i ja es demana passar a la fase de debatre com ha de ser el nou “embat”. De portes endins, dirigents del partit assenyalen que el coneixement -o la sospita- prèvia sobre l’espionatge és el que els va fer desconfiar sempre de Pedro Sánchez i del diàleg.

Qualsevol decisió de futur, però, ja es farà sense Puigdemont i Artadi asseguts a les reunions de l’executiva. Les prendrà una nova direcció de la qual no formaran part però que, de ben segur, els continuarà consultant decisions rellevants. Sense l’expresident i sense l’exconsellera -participant de totes les negociacions i espais de coordinació importants de les últimes legislatures- no es pot entendre l’etapa fundacional de Junts. En només dos anys, el partit haurà renovat la presidència, la secretaria general i la portaveu, que aplegava la responsabilitat, també, de liderar la candidatura a Barcelona. I això també explica, en bona mesura, que el naixement de Junts no ha estat senzill, i que siguin múltiples les veus que demanen “posar ordre” en el congrés del juny.
Informa:NACIODIGITAL.CAT (8-5-2022)

169 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: