L’ESCAPÇAMENT JUDICIAL DE LA LLENGUA TAMBÉ AL PAÍS VALENCIÀ

“L’escapçament judicial del plurilingüisme valencià”-

En els quasi set anys de mandat progressista al País Valencià, l’executiu d’esquerres s’ha trobat amb diversos entrebancs judicials a l’hora de desplegar el seu model lingüístic a l’escola. Si la justícia va tombar el primigeni decret de plurilingüisme, els tribunals van tombar fa setmanes els plans lingüístics de dos centres educatius que apostaven per alts percentatges d’hores lectives en català. Els magistrats van argumentar que no hi havia una «proporció raonable» entre el temps docent impartit en castellà i en llengua pròpia. Aquestes resolucions fixen un criteri judicial que pot escapçar el model plurilingüe valencià.
(MOISÉS PÉREZ )
La política lingüística desplegada per les forces botàniques durant els quasi set anys de mandat progressista al País Valencià s’ha trobat reiteradament amb el sedàs de la justícia. El Tribunal Superior de Justícia valencià (TSJCV) ha exercit d’ariet contra pràcticament qualsevol mesura impulsada per la conselleria d’Educació, Cultura i Esports, encapçalada per Vicent Marzà, de Compromís, a favor de la normalització lingüística. La secció quarta de la sala contenciosa-administrativa, conformada per magistrats conservadors com ara Miguel Àngel Olarte, Edilberto Narbón o Manuel José Domingo Zaballos, ha estimat habitualment els recursos provinents del PP i de col·lectius marginals que batallen contra la mínima acció pel català al territori valencià.

L’Oficina de Drets Lingüístics, un organisme creat per atendre les discriminacions idiomàtiques que sofreixen els catalanoparlants, i el decret d’usos lingüístics de l’administració valenciana, que contemplava el català com a llengua vehicular a la Generalitat Valenciana, van ser escapçats pels togats de l’alt tribunal valencià. Aquesta sort també va experimentar-la el primigeni decret de plurilingüisme del Govern valencià, que regulava el model lingüístic a les aules. Amb l’objectiu de superar les antigues línies educatives en català i castellà, el primer sistema establia que a més hores lectives en llengua pròpia, hi havia més opcions d’obtenir una certificació elevada en l’idioma de William Shakespeare. Aquell decret fou tombat pel TSJCV sota el pretext que discriminava el castellà.

L’estocada judicial va obligar al PSPV, Compromís i Podem a buscar un model alternatiu de plurilingüisme i van marcar-se com a meta configurar-ne un blindat de possibles cops dels tribunals. El sistema escollit instaurava un percentatge mínims d’hores lectives per als tres idiomes que els alumnes haurien de dominar una vegada acabaren l’ensenyament obligatori, és a dir, el català, el castellà i l’anglès. Per complir amb el marc jurídic instaurat per la justícia espanyola, s’acordava fixar una base de temps docent en castellà del 25%. Com a llengua cooficial del País Valencià, el català comptaria també amb un mínim d’hores lectives del 25%, així com l’anglès comptaria amb una base del 15%. En el cas d’infantil, però, la llengua britànica tindria el 10%. A partir d’aquests mínims ineludibles, hi havia llibertat per establir la combinació de percentatges que volguera cada entitat escolar.

Aprovada en forma de llei a les Corts Valencianes, la normativa recollia l’objectiu de «promoure que els centres finançats amb fons públics vehiculen el 50% del temps curricular en valencià». Una meta que suposava una reducció enfront dels percentatges d’hores en llengua pròpia que es podia abastar amb el decret primigeni, els quals escalaven fins al 70% o el 80%, i un descens de la presència de la llengua pròpia a l’aula en comparació amb aquells alumnes que havien estudiat sota el sistema de línies, on els escolars es trobaven pràcticament en un règim d’immersió lingüística en cas de seleccionar la modalitat en català. La pervivència fins aleshores d’escoles cooperatives que tenien al seu ADN pedagògic la immersió lingüística va provocar una rebel·lió d’aquestes entitats educatives contra la llei botànica.

Aquesta revolta va gestar-se als instituts de secundària de comarques catalanoparlants quan van detectar la reducció d’hores en llengua pròpia que implicava el model plurilingüe de PSPV, Compromís i Podem. La mobilització, nascuda a l’IES Guadassuar (Ribera Alta), va propulsar la plataforma Centres pel Valencià. A pesar de la força contestatària, només 10 dels 70 instituts adherits «van resistir per ajornar l’aplicació d’aquests percentatges gràcies a les noves tecnologies de docència», d’acord amb el relat de la seua portaveu, la professora Oreto Trescolí.

La lliure combinació d’aquests percentatges, que permetien superar un 60% de temps docent en català, ha estat segada, de nou, pels tribunals valencians. La secció quarta de la sala contenciosa-administrativa va tombar els plans lingüístics del CEIP Joaquín Muñoz de Torís (Ribera Alta) i del CEIP Beata Inés de Benigànim (Vall d’Albaida). En el cas del primer centre, el consell escolar havia acordat per al tram d’infantil un 64% de les hores lectives en català, un 26% en castellà i un 11% en anglès i en l’etapa escolar de primària un 56% en llengua pròpia, un 28% en castellà i un 17% en anglès. Una planificació plurilingüe que el TSJCV ha escapçat perquè «no queda justificada la raonabilitat, en un context on els alumnes es desenvolupen en àmbits familiars de predomini de l’ús del valencià sobre el castellà, d’un projecte lingüístic […] que contempla un percentatge del doble en primària i de més del doble en infantil d’una llengua vehicular enfront de l’altra».

Els magistrats argumenten que «es determina l’ensenyament de matèries troncals, a banda de llengua castellana i literatura, només en una de les dues llengües vehiculars» i, en conseqüència, no queda justificada «la proporcionalitat de la docència de cada una de les dues llengües oficials». Uns raonaments que es repeteixen al centre de Benigànim, que havia apostat a infantil per un 65% d’hores lectives en català, 25% en castellà i 10% d’anglès, així com a primària per un 53% en català, un 32% en castellà i un 15% en anglès. «El percentatge d’una de les dues llengües vehiculars suposa quasi el doble i més del doble que l’altra», ressalten els togats de l’alt tribunal valencià.

Arran d’aquestes dues sentències, el TSJCV, qui semblava canviar la toga pel vestit de sociolingüista, fixava que el temps docent en català i castellà havia de guardar una proporció raonable. Una consideració que sobtava perquè el mateix tribunal va avalar el model lingüístic del centre Sagrada Família d’Elda (Vinalopó Mitjà), de caràcter privat-concertat, quan en infantil s’apostava per un 64% en castellà, un 26% en català i un 12% en anglès.

La conselleria d’Educació, malgrat el cop judicial als plans lingüístics que fixaven més presència de la llengua pròpia i la doble vara de mesurar dels tribunals envers els centres amb les mateixes proporcions elevades de temps docent en castellà, celebrava que els intents per declarar «inconstitucional» la llei de plurilingüisme no prosperaren, ni tampoc els recursos que al·legaven una discriminació lingüística a la normativa i una vulneració del dret dels pares a escollir llengua. «Les sentències avalen la constitucionalitat de la llei de plurilingüisme i tanca el debat d’una suposada imposició del plurilingüisme en contra de la llibertat d’escollir llengua per part de les famílies, ja que s’ha demostrat judicialment que eren acusacions falses», ressalta Francesc Felipe, d’Escola Valenciana, qui lamenta que el TSJCV «intervinga en qüestions de metodologies pedagògiques, les quals no li pertoquen».

«Els consells escolars són els encarregats d’establir els projectes lingüístics dels centres per assolir els objectius en matèria idiomàtica i no els jutges del TSJCV, que busquen fixar uns pretesos equilibris lingüístics sense atendre a cap criteri pedagògic, ni metodològic», denuncia el dirigent de la federació escolar valenciana. I recorda: «La llei de plurilingüisme no recull cap impediment perquè el percentatge d’una llengua puga ser el doble de l’altra. Es tracta d’una lectura particular del TSJCV, el qual desconeix els criteris educatius i les metodologies per aprendre llengües».

La legislació botànica està inserida dintre del marc jurídic espanyol sobre les llengües, però, segons avisa Anna Oliver, advocada i presidenta d’Acció Cultural del País Valencià, «compta amb conceptes subjectius que als juristes no ens agraden i que poden donar peu a presentar recursos». «Els centres no poden anar per lliure. S’ha de fixar un patró i una guia, ja que, en cas contrari, s’està donant ferramentes a l’enèmic. Ha faltat estratègia. S’ha de ser conscient que existeix una dreta organitzada que atacarà qualsevol pla lingüístic», critica la representant de l’entitat per la llengua i la cultura, qui avisa: «S’està creant uns precedents jurídics amb l’argumentació de la proporcionalitat entre les hores lectives en castellà i en valencià similar al que va significar l’establiment d’un 25% de castellà a l’escola catalana».

«El TSJCV està parlant d’una proporció raonable, però el projecte lingüístic del centre de Benigànim estava dintre dels marges que ofereix la llei de plurilingüisme», replica Josep Enric Escribano, president de l’Associació Cívica per la Llengua El Tempir, que amplia: «Les resolucions també empren com argument l’existència d’un context sociolingüístic i demolingüístic de predomini del valencià, la qual cosa és falsa: encara que aquella població siga valencianoparlant majoritàriament, la llengua pròpia està arraconada en els mitjans de comunicació, a les xarxes socials o a les plataformes audiovisuals. Si utilitzem aquest raonament, llavors hi hauria un fum de projectes lingüístics que haurien de canviar-se a ciutats com ara Alacant o Elx».

Aquestes resolucions creen un greuge entre territoris catalanoparlants. «Sobta que Catalunya només haja d’aplicar un 25% de les hores lectives en castellà i la resta poden fer-ho en català mentre al País Valencià s’ha de buscar un equilibri entre el pes d’ambdues llengües. O en el cas de les Illes Balears, que estableix un mínim de català del 50%», compara el directiu d’una associació que treballa, essencialment, a les comarques del Baix Vinalopó i el Baix Segura. «Al País Valencià, la conselleria s’ha posat el morrió del 25% en castellà i dels percentatges mínims abans de defensar el seu model lingüístic», critica, per censurar que les sentències del TSJCV «són polítiques» i «estan influenciats per les mobilitzacions de les famílies contra l’ensenyament en valencià». «Els pares i mares pel valencià també hauríem de protestar», suggereix.

«El problema d’aquest model plurilingüe rau en el fet que hi ha un augment de les hores lectives en valencià en determinades zones del País Valencià, però els alumnes no ixen amb competència adequada en llengua pròpia. Per aconseguir una competència correcta en valencià, s’hauria de caminar, com a mínim, a les proporcions que hi havia als centres docents de Torís o Benigànim», retreu, per assenyalar que també hi ha altres punts foscos al model plurilingüe valencià com ara la continuïtat d’ensenyament en llengua pròpia quan es passa de l’escola a l’institut o de tram educatiu. «Estem patint una regressió lingüística, ja que fa anys existien les línies, que permetien pràcticament una immersió lingüística», subratlla.

El Consell, tanmateix, no s’ha quedat de braços plegats amb les sentències del TSJCV i ha anunciat que presentarà un recurs al Tribunal Suprem. «No té cap sentit que en altres territoris la jurisprudència fixe un mínim de 25% en castellà i no diga res sobre la proporcionalitat entre el temps lectiu d’ambdues llengües, mentre sí que ho fa el TSJCV. Els valencians no podem tenir unes limitacions que altres territoris amb la mateixa llengua no tenen. Esperem, per tant, que el Tribunal Suprem esmene la decisió de l’alt tribunal valencià», afirma Felipe. El pròxim capítol d’una batalla lingüística que pot tenir repercussions a la resta de l’Estat espanyol.
Informa:ELTEMPS.CAT (7-3-2022)

92 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: