L’ESPIRAL DE LA RENDICIÓ: ARA TOCA SER UNA AUTONOMIA REPUBLICANA

“L’espiral de la rendició”.

I malgrat tot, no hi ha cap partit que s’hi oposi perquè fer-ho et pot deixar fora de joc. Millor jugar al joc que ara triomfa: ser una autonomia republicana.

(JOSEP COSTA )
L’altre dia, la consellera de Justícia va confessar que a Junts per Catalunya hi ha un sector que pensa que si ERC s’ha rendit i es dedica a fer autonomisme, ells han de poder fer el mateix. Ho justificava dient que si el 52% no es tradueix en una estratègia independentista, i el partit de Rufián ara es dedica a donar suport al PSOE, Junts també té dret a fer pactes amb el PSC.

L’argument de la consellera era impecable en clau partidista: si no es prioritza la unitat independentista sinó que els partits prioritzen els seus interessos, les regles de joc canvien. I, segons ella, si les regles de joc canvien, no pot ser que Junts no pugui jugar amb les mateixes regles que els altres, perquè hi surt perdent. En d’altres paraules, seguir defensant la independència si els altres no ho fan, és un mal negoci.

Aquest argument, semblant al que el PDCAT va fer servir per justificar el vergonyós pacte de la Diputació de Barcelona, té encara més predicament del que sembla a Junts. Si no fos així, després del trencament i la sortida del PDCAT, Junts s’hauria afanyat a desfer un pacte que mina la seua credibilitat per defensar la unitat independentista. Però la realitat és que el partit de Jordi Sànchez ha donat més valor a la lluita per tenir poder a l’àmbit municipal que a la seua credibilitat.

Tot plegat és conseqüència del que podríem anomenar l’espiral de la rendició. Una dinàmica de renúncies que es va activar el 2018, tot just després de les eleccions del 21-D. Primer varen ser ERC (explícitament) i el PDCAT (discretament), prioritzant la formació de govern a qualsevol preu, però l’espiral ha acabat arrossegant tota la classe política autonòmica. En públic deien que era per acabar amb el 155, tot i que en privat admetien que també era per aconseguir la llibertat dels presos.

El problema d’aquesta dinàmica tan perversa és que saps on comences però no saps on acabes. Quan prens la decisió de renunciar temporalment als teus objectius polítics perquè no pots o no vols fer front a la repressió, quedes atrapat per aquesta espiral de renúncies i no en surts quan t’interessa. A partir d’aquest moment ja no pots decidir fins a quin punt vols recular ni quant de temps ajornes els teus objectius.

Dins l’espiral de la rendició, primer intentes fer-ho sense reconèixer que ho estàs fent. Per això, al principi tothom seguia defensant el mandat del Primer d’Octubre i la restitució del govern cessat pel 155. Fins al punt que la decisió de no investir el president Puigdemont es va vendre amb l’argument que es feia per assegurar la viabilitat de la restitució. En definitiva, es va mantenir un relat de continuar lluitant quan ja havien decidit no fer-ho.

Sempre arriba un punt que els fets són tan eloqüents que has de canviar de relat i justificar la rendició. En un moment donat comences a dir que no som prous i que hem d’eixamplar la base, o que hem de ser més forts perquè l’enemic és molt poderós. És així com els autors d’un llibre titulat “Tornarem a Vèncer” acaben pregonant que en realitat sempre han pensat que el 2017 va ser una “derrota sense pal·liatius”.

I és clar, si has renunciat als teus objectius polítics per recuperar els despatxos que el 155 t’havia usurpat no pots reconèixer la realitat. Ni que ho has fet amb l’esperança que en fer el govern “efectiu” sortirien els presos, ni que una vegada que tens els càrrecs i els despatxos no pots fer res del que havies promès que faries. Acabes dedicat en cos i ànima a gestionar una autonomia intervinguda i espantada que no pot fer res més que administrar les engrunes que l’Estat li delega. I ho fas amb tanta èpica i devoció que et creus que tens una Generalitat republicanaa.

Tampoc pots reconèixer la realitat dels teus pactes amb el PSOE, que no han donat cap fruit més enllà dels indults. I com que aquesta part del pacte és incofessable, el relat acaba sent que cal donar estabilitat al govern espanyol a canvi de res per evitar un govern pitjor. Un relat que no cal ser molt espavilat per veure que t’atrapa en la rendició de manera total i indefinida, perquè per ajudar el PSOE el millor que pots fer és deixar de ser independentista per sempre.

És així com hem acabat amb un govern que viu intentant fer veure que té poder, encara que sigui mentida. I que denuncia els incompliments de l’Estat i del PSOE amb la boca petita i sense gaires escarafalls. Perquè, és clar, si som en aquest escenari és per “mèrits” propis i millor no fer massa el ridícul. Com explicaries a la gent que has pres un camí equivocat i que ara no en saps sortir? Més encara, com ho faries sense deixar per sempre la política, havent demostrat que no serveixes per liderar un país?

Tothom sap que estam com estam fruit de l’espiral de la rendició. I malgrat tot, no hi ha cap partit que s’hi oposi perquè fer-ho et pot deixar fora de joc. Millor jugar al joc que ara triomfa: ser una autonomia republicana.

(*) Josep Costa és politòleg i advocat.
Informa:LAREPUBLICA.CAT (4-4-2022)

94 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: