L’ESTAT ESTÀ DISPOSAT A MATAR, PERÒ ELS CATALANS NO VAN A MORIR

“L’Estat està disposat a matar, però els catalans no van a morir”.
( JORDI BARBETA )
L’any 2018, uns diplomàtics dels Estats Units van viatjar a Barcelona per conèixer sobre el terreny la realitat del procés sobiranista i, entre altres gestions, ens van convocar a alguns periodistes perquè els donéssim la nostra versió. En aquella reunió vaig dir una frase i, tot just després de pronunciar-la, em vaig mossegar la llengua, no perquè no fos veritat el que acabava de dir, sinó perquè era massa veritat com per revelar-la. “La realitat ―vaig dir― és que l’estat espanyol està disposat fins i tot a matar si cal, però els catalans no estan disposats a morir”. Vagi per endavant que em sento més identificat amb els que no volen morir, em semblen més sensats i menys bàrbars. En tot cas, era una frase una mica injusta, perquè potser sí que molts catalans havien estat disposats l’octubre del 2017 a arribar fins on calgués. Tanmateix, com es va veure després, els líders de la mobilització més sincers només pretenien renegociar amb l’Estat una ampliació de l’autogovern escapçat pel Tribunal Constitucional.

Uns no van creure mai en la independència ni van preparar cap estructura d’estat com s’havien compromès. D’altres, que s’hi van veure abocats, no estaven disposats a assumir la responsabilitat d’una batalla amb sang, suor i llàgrimes, i tampoc disposaven dels instruments coercitius que es necessiten en aquestes circumstàncies. Així que tot plegat va ser un simulacre procurant ingènuament no forçar gaire la legalitat espanyola, mirant d’evitar una repressió que va resultar i continua sent implacable. Es va simular una declaració d’independència; no es va arriar ni substituir cap bandera; es va acatar el 155; es va acceptar la legitimitat dels tribunals que es van inventar la rebel·lió; es van dissenyar estratègies de defensa que pretenien també ingènuament sentències poc severes, i es van recollir diners per pagar les multes. Dit d’una altra manera, es va fer tot el possible perquè l’Estat suavitzés la repressió i es va aconseguir tot el contrari. Des de llavors, l’Estat se sent més fort que mai i impune per arrasar amb qualsevol indici de dissidència per simbòlic que sigui.

El cas és que polítics, jutges, fiscals, militars, policies, bancs i empreses energètiques practiquen tota mena d’hostilitat envers els trets identitaris i els interessos materials dels ciutadans de Catalunya, sigui amb la llengua i la cultura, la justícia, les finances, l’economia, les infraestructures i la pròpia política. I, de moment, els està donant bon resultat. L’hostilitat de l’Estat és tan òbvia que justifica qualsevol desig d’independència, però la tendència més natural és allunyar-se del cavall perdedor. La bel·ligerància de l’Estat s’explica perquè, tot i ser evident que Catalunya no disposa de la força suficient per independitzar-se, sí que té ―o tenia― la capacitat de desestabilitzar l’Estat i, per tant, li convé continuar fent servir tots els instruments de dissuasió, perquè una cosa són els polítics de torn que estan de passada i una altra molt diferent és la nació que pot despertar en qualsevol moment com ha fet tantes vegades.
Informa:ELNACIONAL.CAT (6-2-2022)

77 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: