L’ESTAT HA PERDUT LA VERGONYA: EL PAÍS A MANS DELS REACCIONARIS DE TOTA LA VIDA

“L’Estat ha perdut la vergonya”
(JORDI BARBETA )

L’escàndol permanent en el que viu instal·lada la política espanyola és la conseqüència lògica del procés de degradació democràtica del sistema, propiciada per la corrupció de la monarquia i dels partits que s’han alternat en la governança de l’Estat. La corrupció és el que ha fet imprescindible el control del poder judicial per part de l’oligarquia, que, malgrat els relleus generacionals, continua exercint el seu domini heretat de la dictadura i de molt abans. Els cognoms de l’oligarquia franquista perduren a les institucions i les grans empreses del país i fins i tot la família del dictador s’ha enriquit més fàcilment amb la democràcia que amb la dictadura. El problema ha estat que un cop incorporats nous actors a l’escena política d’ideologia suposadament democràtica i progressista, bona part d’aquests s’han entregat primer i integrat després amb gust i ganes al funcionament pervers de les institucions.

La deriva ha estat progressiva fins que hem arribat a un punt que l’Estat ha perdut la vergonya i ja no dissimula les seves raons que abans es tenien per inconfessables. En els primers anys de joc democràtic amb el pretext de la lluita antiterrorista, el combat contra el narcotràfic i la persecució del crim organitzat es va avalar la guerra bruta contra ETA, la persecució i la tortura de dissidents i el conseqüent ús i abús dels fons reservats en operacions que res tenien a veure amb la seguretat de l’Estat i molt amb els capricis, la cleptomania i la ludopatia de polítics i funcionaris. Felipe González ho va justificar amb una frase lapidaria que figura destacada en la seva antologia poètica: “El Estado de derecho también se defiende en las alcantarillas”. Així i tot als anys 80 i 90 encara hi havia un esforç per amagar els fets, dissimular quan es podia i aplicar la llei quan l’escàndol —Amedo, Roldán, etc— es feia insostenible amb implicacions internacionals. Ara, l’exministre Barrionuevo, que va ser condemnat i immediatament indultat per la guerra bruta, reivindica públicament la seva participació en els crims. I més insòlit encara ha estat Juan Alberto Belloch, exministre i exjutge que es reclama progressista reivindicant la figura del torturador Galindo i acusant els policies del GAL de no haver tingut l’audàcia del sinistre general en fer desaparèixer els cossos de les víctimes assassinades.

Ara ja sap tothom que els Governs, el Parlament, el fiscals i els jutges han estat primer còmplices i després encobridors de la corrupció bananera del cap de l’Estat; un policia ha fet públics els àudios que demostren tota mena d’abusos i corrupcions del Partit Popular en connivència amb jutges que tenen noms i cognoms. Ha transcendit com els serveis d’intel·ligència han fet tota la feina bruta necessària per preservar el règim. Fins i tot la ministra de Defensa presumeix d’utilitzar els serveis d’intel·ligència de l’Estat per espiar governants legítims, diputats honorables i ciutadans honrats declarats impunement sospitosos habituals. La llista resultaria interminable. Això però ha estat possible perquè per mantenir el control d’una situació tan extrema ha estat necessari endurir les lleis i els mecanismes de repressió de l’Estat en prevenció de qualsevol brot de protesta. Independentment de quin partit governava s´han promulgat lleis que restringeixen drets i llibertats. S’han suprimit partits, s’han tombat lleis orgàniques votades pels ciutadans i s’ha donat poders extraordinaris a la policia, als fiscals i als jutges. Es destitueixen representants elegits democràticament per la seva posició política; s’empresonen persones tergiversant els fets i les lleis, i s’utilitzen les institucions per destruir o arruïnar l’adversari. Els abusos legislatius generalment tendeixen a créixer i no a l’inrevés. I allò que va fer servir un Govern crea el precedent perquè després ho faci un altre.

El problema de Pedro Sánchez no és el PP ni el búnquer judicial, sinó el nucli dur, diguem-ne felipista del PSOE, absolutament confabulat amb els interessos de la monarquia, per impedir canvis en les institucions de l’Estat que poguessin tenir conseqüències en l’statu quo. És una quinta columna ben decidida a boicotejar les aliances del secretari general del PSOE amb partits aliens al sistema que es va programar el 1978

Ara, l’oficialisme governamental es posa les mans al cap perquè el Partit Popular pretén utilitzar la majoria conservadora al Tribunal Constitucional per aturar un debat parlamentari, per impedir prèviament que el Congrés, dipositari de la sobirania popular, pugui expressar-se, debatre i legislar. És una autèntica barbaritat des del punt de vista democràtic, però resulta que el precedent el van crear els mateixos socialistes. Sense anar més lluny, l’actual ministre de Cultura, en tant que líder del Partit dels Socialistes de Catalunya, per tres vegades va demanar empara al Tribunal Constitucional perquè impedís que el Parlament de Catalunya debatís les anomenades lleis de desconnexió, les mocions que suposadament havien de propiciar la declaració d’Independència i finalment, l’any 2018, la investidura de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat. I com tothom recordarà, la presidenta Carme Forcadell va acabar acusada, empresonada i condemnada. Efectivament, és del tot inconcebible que un tribunal aturi preventivament la potestat legislativa d’un Parlament, però quan el mal està fet ja no hi ha marxa enrere. Si s’ha fet un cop es podrà fer sempre i el que queda qüestionat no són els diputats de l’oposició, els jutges prevaricadors o el mateix Executiu, sinó el sistema en el seu conjunt.

Al llarg de la història, el PSOE ha estat un partit sempre contradictori, revolucionari i reaccionari al mateix temps, reformista i conservador, republicà en els seus estatuts i defensor principal de la monarquia borbònica. A la web del partit, pel que fa a la seva història, es passa de llarg de la dictadura de Primo de Rivera, perquè el seu paper no va ser precisament de resistència sinó més aviat el contrari. I aquestes contradiccions es van manifestant a cada escenari. Ara mateix, el gran problema que té Pedro Sánchez no és el Partit Popular ni el búnquer judicial, sinó el nucli dur, diguem-ne felipista del PSOE, absolutament conxorxat amb els interessos de la monarquia, per impedir canvis en les institucions de l’Estat que poguessin tenir conseqüències en l’statu quo. És una quinta columna que com s’ha posat de manifest està determinada a boicotejar les aliances que l’actual secretari general del PSOE necessita mantenir amb partits aliens al sistema que es va programar el 1978.

Canviar la correlació de forces al Consell General del Poder Judicial i al Tribunal Constitucional des d’una majoria parlamentària que incorpora partits inequívocament republicans i aliens al repartiment de poder que es va fer a la Transició seria el més lògic des del punt de vista democràtic. Hi ha una majoria de ciutadans, la voluntat dels quals ha estat democràticament expressada, partidària del canvi. Tanmateix, en un moment de crisi de confiança en les institucions de l’Estat, començant per la Corona i continuant amb els jutges, les forces recalcitrants no es poden permetre ni un pas enrere i reaccionen com una bèstia malferida cercant la seva supervivència.
Informa:ELNACIONAL.CAT (18-XII-2022)

123 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: