L’ESTRATÈGIA D’ERC NO FUNCIONA: JxCAT I LA CUP NO EN TENEN

” Fracàs i boirada ”
L’estratègia d’ERC no funciona perquè Sánchez no vol compromisos, i la de JxCat i la CUP no existeix. L’independentisme no té oferta política.
( FERRAN CASAS )

Pedro Sánchez ja té el que volia. Ha aprovat l’estat d’alarma -tot i que només per quinze dies- i ho ha fet sense casar-se amb ningú. El president espanyol es nega a pagar el peatge d’ERC per estabilitzar una aliança i prefereix assajar una complicada geometria variable que inclou per norma el PNB (els bascos “bons”) i que bascula de Ciutadans fins a EH Bildu. Al vespre l’esquerra abertzale va tancar, en paral·lel a l’estat d’alarma, un important acord social per derogar la reforma laboral del PP que a la nit es va descafeïnar. No fos cas. En altres lleis o moments, el PSOE també buscarà, amb contrapartides reals, als republicans. Però no vol fotos fixes i, sobretot, com us explicava dimarts, no vol que es visualitzin.

Això xoca amb els plans que tenien els republicans per aquesta legislatura a Madrid. La seva intenció era poder formalitzar la relació amb el PSOE per greixar la mesa de diàleg entre governs pactada a canvi de la investidura i anar aconseguint contrapartides clares mentre JxCat i la CUP s’esgargamellaven al galliner de la cambra baixa sense aconseguir res tangible. I entre els rèdits que esperava ERC també hi havia, és clar, una actitud menys hostil del PSC a Catalunya. El pacte amb JxCat a la Diputació de Barcelona, el veto rotund a la llei Aragonès o als pressupostos i la negativa a cedir a Badalona han deixat clar que la Moncloa no ha mogut, en aquest temps, ni un dit per matisar la posició del PSC menys autònom des de la seva fundació el 1978.

L’estratègia d’ERC de fer “inevitable” el referèndum aconseguint que el creixement de l’independentisme sigui paral·lel a un moviment de fons a Madrid, si més no en el bloc PSOE-Podem, no sembla que hagi de funcionar per forçar l’acord bilateral. És un problema per a ells i també per als comuns, que després de treure ferro al suport de Manuel Valls a Ada Colau ara hauran de fer el mateix cada cop que el seu govern s’abraci al preu raonable de Ciutadans, un partit interessat a fer de frontissa per sortir de la irrellevància de tenir només deu escons al Congrés. ERC podrà dir que, tot plegat, ha servit per cremar ràpidament una etapa i fer, per enèsim cop, evidents les limitacions de les terceres vies. Però el que ha passat a Madrid posa plom a les ales a Pere Aragonès, Gabriel Rufián i Oriol Junqueras.

I si l’estratègia d’ERC no funciona, la de JxCat i la CUP tampoc sembla eficient. Bàsicament perquè no existeix. El fracàs de la via dels republicans deixa l’independentisme desproveït d’oferta política clara. La CUP no renuncia a la unilateralitat i la desobediència, però no acumula forces amb la resta d’actors i tampoc exhibeix cap alternativa viable. I JxCat és, a causa de la seva polifonia, d’un debat de reorganització encallat i de la incapacitat de fer una lectura crítica del fracàs del 27-O, un pandemònium ideològic.

D’això, aquesta setmana, n’hem tingut un clar exemple a l’entrevista de Carles Puigdemont a LaMordaza i al seu fragment que ha fet més fortuna. El president a l’exili admet que la proclamació/suspensió del 10-O del 2017 va ser un error, que era allà quan s’havia de fer efectiva la república i que ara tot seria diferent. Però no està gens clar que la seva actitud hagués diferit de la que va tenir el 27-O, quan el Govern va acatar el 155 i va defugir els costos que intuïen que tindria fer efectiva la república. Després ja sabem el que va venir: la meitat a un exili incert i l’altra meitat davant d’una justícia que, vist el que havia fet amb els Jordis, estava clar que els engarjolaria.

En l’entrevista, Puigdemont diu que fer el pas el 10-O hagués estat diferent perquè el 155 no estava a punt i hi havia un “momentum” que es va trencar, amb la societat catalana “disposada a arribar molt lluny”. Obvia que el 155, o qualsevol altra mesura legal o judicial, es podria haver aplicat en hores el mateix dia. Espanya no s’hauria quedat de braços plegats a l’espera de la convocatòria d’un ple del Senat. La crisi del coronavirus ens ha demostrat que, en moments d’excepció, els estats obvien les seves normes, que per alguna cosa són seves.

I sobre el “momentum” i l'”arribar lluny”, Puigdemont hauria d’explicar com es pot tornar a crear (quina és la via, sabent com sabem ara què es pot esperar d’Europa i dels poders econòmics) i què està disposat a sacrificar i demanar que se sacrifiqui per, arribat el cas, tenir alguna garantia d’èxit amb l’actual correlació de forces. Potser ja caldria admetre que, ja a la primera setmana d’octubre, ni ell ni Oriol Junqueras o Jordi Sànchez van posar-se a treballar per fer efectiu el mandat del referèndum perquè mai van voler-ne assumir el cost humà en forma de la violència que van intuir. Van treballar per un pacte amb l’Estat -com el que ara pretén ERC- que permetés un acord bilateral, i no se’n van sortir.

Informa:NACIODIGITAL.CAT (21-5-2020)