“LI POTS PREGUNTAR EN CASTELLÀ, SISPLAU?”

“Li pots preguntar en castellà, sisplau?”.
“El problema el tenim a casa, amb partits polĂ­tics que ni tan sols utilitzen la seva majoria parlamentĂ ria per fer complir els principals fundacionals de TV3 amb la llengua”.
(PILAR CARRACELAS )
És una història ben coneguda en aquest país ocupat que és Catalunya. Algú que vol imposar el castellà només ha de dir que no entén el català. És igual que no sigui veritat, és igual que ho faci a un país on el català és llengua oficial, és igual que ho faci qui ve d’un país on també ho és, és igual que li ofereixin traducció simultània, és igual que representi una circumscripció electoral catalana.

És colonialisme modern, aquell que entén la imposició lingüística com civilització o cordialitat, com ha dit la colonitzadora Cayetana Álvarez de Toledo, o amb la bona educació, com evidentment assumeixen els colonitzats que som la majoria de nosaltres com a mínim algun cop de tant en tant, quan se’ns escapa l’automatisme que ens fa pensar que què ens costa a nosaltres, en comptes de pensar que què li costa a l’altre. Però és colonialisme, al cap i a la fi.

Superar aquest colonialisme és una qüestió de perseverància i esforç, d’estar alerta tot el dia, com superar una addicció. És molt cansat, però s’ha de fer. Perquè estem sols, ni la Generalitat, com a administració colonial, ni cap organisme depenent, com TV3 o la premsa subvencionada, ni molt menys, evidentment, la metròpoli que és l’Estat, ens ajudaran, ans al contrari. Només cal veure el que va passar dissabte passat al FAQs. Va resultar que un escriptor valencià que anava a la televisió pública de Catalunya (a fer-la servir de plataforma de propaganda del seu llibre!), va afirmar que no entenia el català, i tot i això va rebutjar la traducció simultània. I tots els periodistes, en comptes de fer-lo responsable de la seva decisió i parlar el seu idioma amb normalitat com a la majoria de programes (tot i que malauradament cada cop són menys) van acceptar que ell sol imposés l’idioma a tota la resta.

La frase estelar de la presentadora, Cristina Puig, al periodista Jordi Panyella, va ser: “és que no t’entén en català, si li pots fer [preguntar] en castellà, sisplau”. I Panyella, periodista de l’Avui (no de La Vanguardia, no de El Periódico, no, de l’Avui), va acceptar sense “cap problema” aquesta petició. En comptes de dir “miri, no, si vostè no entén el català -fet patètic per un valencià, que té la sort de poder conviure com a mínim amb dues llengües-, haver acceptat una orellera, per tant, evidentment QUE NO li puc fer en castellà, busqui’s la vida”. Un “supremacista” al final, també hauria estat bé, opcionalment. Però així van continuar la resta, tots catalans. Esperpèntic. Després els veurem opinar furibundament contra el 25% de classes en castellà, que s’imposen exactament de la mateixa manera.

La gràcia de tot plegat és que dues setmanes abans la moral d’esclau ja havia fet estralls al programa, quan, marcant paquet, Puig i la resta de col·laboradors (dels quals se’n va salvar una mica en Jordi Barbeta) van negar-se a canviar al castellà en una entrevista a Cayetana Álvarez de Toledo, que també va rebutjar la traducció simultània, però ningú va fer l’exercici periodístic de posar la Marquesa de Casa Fuerte al seu lloc, recordant-li que els colonitzadors espanyols d’Amèrica també apel·laven a la cordialitat quan van assimilar els nadius americans per la força, o que representa al Congrés dels Diputats un territori amb dos idiomes i que el dret a la ignorància no existeix.

En definitiva, amb Álvarez de Toledo van fer allò que afirmen tants espanyols que fem, que és hablar catalán para joder. Per fotre, perquè la senyora és del PP. Si ho haguessin fet com un acte de dignitat, haurien plantat cara també a Juan José Millás, que va fer gala de la mateixa catalanofòbia (ni un intel·lectual espanyol se salva, és espectacular). Però ho van fer per molestar l’amo, no per alliberar-se de la seva influència.

Hom podria pensar que això es limita als acòlits d’Esquerra, assedegats d’aprovació dels companys de les lluites compartides que és el món que representa Millás. Però no fa gaire que un juntergent com Aleix Sarri animava a fer boicot a Netflix si es negava a oferir continguts en català, obviant el debat de fons, és a dir, que el problema el tenim a casa, amb partits polítics que no només no fan la independència, que és el que pot salvar el català, sinó que ni tan sols utilitzen la seva majoria parlamentària per fer complir els principals fundacionals de TV3 amb la llengua abans de demanar-ho a una plataforma estrangersça, no tenen problema per repetir a les rodes de premsa el discurs en castellà que ja han fet prèviament en català en comptes de fer un Valtònyc (“contrata un traductor”), i no renuncien als seus escons al Congrés tot i no estar permès parlar en català (i no pintar-hi res políticament).

Al final, el FAQs es felicitava per la quota de pantalla que va tenir dissabte. Vés a saber si no va ser perquè l’espectacle de genuflexió va ser digne de veure. O perquè la major part dels audímetres de Catalunya són a llars castellanoparlants, cosa que dóna per un altre article. La qüestió és que, sigui com sigui, si aquest share i la difusió a les xarxes serveixen per recordar-nos què és el que NO s’ha de fer si volem que la nació catalana, que és el que la nostra llengua els recorda que existeix, sobrevisqui als intents d’assimilació espanyola, jo ja signo. Al final, malauradament, serà pel que quedarà TV3.
Informa:ELMON.CAT (9-XII_2021)

138 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: