“Per què no ens en sortim? ”
( SALVADOR CARDÚS )
No, malgrat aquest títol, no parlaré de la pandèmia de la Covid-19, de la que segons els eslògans institucionals sembla que si ho fem junts ens en sortirem. Marededéu, quanta tonteria per a poder-nos disciplinar recorrent a la clàssica moral de victòria militar! El cas és que aquestes crides m’han recordat la retòrica actual d’una bona part de l’independentisme que, en el fons, per reanimar-se i sortir de la seva UCI particular, ve a dir el mateix. Que si anem junts, ens en sortirem. Però qui són els qui haurien d’anar junts: els partits? Això serà la setmana dels tres dijous! I, que no vam fer junts l’1-O i ens vam quedar amb el pam de nas?
De les moltes raons per les que no ens en sortim, n’hi ha una de relativament menor que voldria exemplificar en les ratlles que segueixen: la pèrdua de la capacitat d’explicar-nos amb veu pròpia. I dic menor perquè ja sé que de raons majors n’hi ha moltes. Una, la força bruta de l’Estat espanyol, que defensa i defensarà sense contemplacions, ell sí, la unitat. També ho és, de raó major, la magnitud no pas de la majoria independentista, sinó la de la minoria unionista. No és que aquesta minoria negui o resti legitimitat democràtica a la primera, però per fer efectiva la independència s’hauria de vèncer la resistència d’aquesta minoria. No vull confondre ningú: no és que ara m’apunti a allò d’ampliar la base social, cosa que mai fa nosa, sinó que parlo de l’atenuació de la resistència de l’altra base, cosa que exigiria tota una altra estratègia.
Ara, però, vull parlar de la força -relativa- del relat. Des del 27-O l’independentisme s’ha quedat sense el relat guanyador que l’havia portat fins al referèndum. Encara pitjor: amb l’acceptació sense resistència de les eleccions del 21-D de 2017 -per a mi, un gran error polític-, imposades per l’article 155 i amb els líders a la presó i l’exili, de fet, vam acabar empassant-nos bona part del relat de l’adversari. D’exemples n’hi ha molts, però el més sagnant de tots és d’haver-nos cregut que les dues opcions possibles per seguir endavant eren o bé el diàleg o bé la unilateralitat, que l’1-O era expressió d’una unilateralitat vençuda per uns i traïda pels altres, o que l’opció més radical seria tornar a la unilateralitat. I, des del meu punt de vista, precisament la idea d’unilateralitat seria la pròpia del relat adversari. M’explico.
En primer lloc, el propi d’un procés d’autodeterminació -d’allò que en dèiem “el dret a decidir” i que molt significativament ha desaparegut del vocabulari sobiranista-, és que es tracta d’una decisió que pren el subjecte polític que vol ser reconegut com a tal. En aquest sentit, no és que es tracti d’una decisió “unilateral” sinó que és una decisió pròpia, la primera de totes del nou subjecte, la que no pot prendre ningú més que ell. Una cosa és emancipar-se amb un bon acord. I l’altra és creure que emancipar-se només es pot fer amb permís de la part que vols deixar.
En segon lloc, la insistència benintencionada en la unilateralitat, per molt que vingui dels que són més radicalment independentistes, sense voler, acaba posant més èmfasi en l’adversari que en un mateix. Parlar d’unilateralitat és una manera de situar-se en el marc mental bilateral que es vol trencar. L’expressió “unilateral” no és autocentrada. No és estrany que siguin els adversaris de l’independentisme els qui més li retreguin i alhora li atribueixin la unilateralitat. És un terme que els encanta, que els justifica, que els reafirma en la seva posició dominant. Fa semblar que l’independentisme és tancat, egoista, intransigent, incapaç de dialogar. És l’unionisme qui més vol que l’independentisme defensi la unilateralitat.
Finalment, crec que cal dir que si alguna cosa no és l’independentisme és unilateral. De fet, és radicalment democràtic. No tan sols per què neix de buscar el marc de radicalitat democràtica que no troba a Espanya, sinó perquè sempre ha estat majoritàriament disposat a seguir un camí estrictament democràtic per autodeterminar-se. Sigui per la via de majories parlamentàries, sigui per la via referendària, la independència no ha pretès imposar-se “unilateralment” a Catalunya, sinó arribar-hi a través de procediments estrictament democràtics. Aquí, l’únic unilateralisme que hem vist és el de l’Estat espanyol.
Sé que pot sembla una discussió merament semàntica, acadèmica. Però jo crec que les victòries i les derrotes també es reflecteixen el els discursos. I, ara mateix, l’independentisme usa el discurs de la derrota, imposat pel triomf de l’unitarisme espanyol que, paradoxalment, va emmascarat de dialogant. Qui no renuncia a la unilateralitat, es diu dialogant, i qui és dialogant, deixa que se li digui unilateralista. En això consisteix la derrota del propi relat!
Informa:ARA.CAT ((24-6-2020)
