L’INDEPENDENTISME CÍVIC HA DE TORNAR A LIDERAR EL PROCÉS DE TOTES TOTES

“Que torni la iniciativa a qui la va tenir”
( SALVADOR CARDÚS )

Un dels principals errors de l’anàlisi política actual, des del meu punt de vista, és oblidar que l’independentisme va créixer durant la primera dècada del segle XXI no pas per iniciativa dels partits polítics sinó, al contrari, en una dinàmica que va anar, com se sol dir, de baix a dalt. És a dir, una lògica que va desbordar els partits i els va forçar a fer canvis radicals. És el cas de la Convergència d’Artur Mas, que primer es va haver de desprendre d’Unió i va acabar abraçant la independència sempre amb un punt de resignació. I també és el cas d’ERC, que, en plena explosió d’independentisme cívic, el 2010 perdia la meitat del suport electoral i es veia forçada a renovar tota la cúpula dirigent el 2011 i a elegir president un Oriol Junqueras fins llavors a les seves llistes però com a independent. I no és balder recordar que la CUP no es va presentar a les eleccions del Parlament de Catalunya fins al 2012, empesa també per l’efervescència independentista.

Molts comentaristes polítics, però, segueixen obcecats amb les dinàmiques partidistes perquè són les més fàcils de veure, les més còmodes de descriure i les més avinents per especular-hi. D’aquí que, equivocadament, encara hi hagi qui sosté que el moviment va fer-se gran arran de la sentència del Tribunal Constitucional de 2010. La veritat és que tal sentència va ser resultat, sobretot, del temor al canvi de fons en les expectatives sobiranistes dels catalans que els aparells de l’Estat –molt ben informats– ja havien avaluat abans i molt millor que els mateixos partits catalans. Però hi ha vida política fora dels partits. I, sobretot, n’hi havia hagut.

Pensar que els partits lideraran el camí cap a la independència sense que sentin la pressió de l’independentisme cívic, és somiar truites

Entenc que la terminologia política convencional parli dels moviments bottom-up, de baix a dalt. Però en aquest cas seria més precís parlar d’una pressió outside-in –en anglès, sembla més tècnic–, de fora (de la política partidista) cap endins (de la política institucional). És a dir, l’independentisme es va fer gran amb la Plataforma pel Dret a Decidir, les consultes d’Arenys de Munt o l’acció de desenes i desenes d’organitzacions cíviques, unes de llarga trajectòria i d’altres nascudes a redós d’aquell desvetllament. I es va anar consolidant amb el testimoni de vells lluitadors de tot l’espectre ideològic i professional –els Broggi, Barrera, Domènech, Bassols…–, el suport del món de la cultura o la iniciativa tan decisiva com discreta d’una part substantiva del món empresarial. I els partits, senzillament, hi van anar a remolc.

Ara, de la mateixa manera que la Transició al règim del 78 es va fer amb un gran exercici d’oblit col·lectiu, la paràlisi de l’independentisme també sembla que es vol aconseguir esborrant-ne els fonaments més recents. I és cert que alguns independentistes es poden sentir arrossegats a esgarrapar-se vistes les batalles entre partits. Però és una agressivitat virtual que fonamentalment es produeix a les xarxes, i que seria un error monumental prendre-se-la com a indicador d’un estat d’ànim general. La meva impressió és que les batalles partidistes, per bé que no fan renunciar a l’anhel d’emancipació, el que provoquen és cansament, decepció i desànim. Ras i curt: l’independentisme dels partits ara mateix no té un retorn inside-out, de dins cap a fora.

L’independentisme va créixer contra aquell catalanisme de l’anar tirant que no feia nosa a l’Estat, i del qui dia passa, any empeny autonòmic. I ara hi ha la temptació de tornar al tal dia farà un any dels governs dits efectius. Pensar que els partits lideraran el camí cap a la independència sense que sentin la pressió de l’independentisme cívic, és somiar truites. De manera que tornem a necessitar els grans lluitadors, les velles i noves organitzacions locals i nacionals, els actors, cantants i artistes plàstics, els professionals i empresaris. Cal que torni la iniciativa a qui ja la va tenir.

Informa:ARA.CAT (13-4-2021)

106 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: