L’INDEPENDENTISME, TRES ANYS EN BUCLE: QUÈ FARÀ AMB ELS VOTS DEL 14-F ?

“Tres anys en bucle ”
L’independentisme està obligat a aclarir què fa amb els vots del 14-F i com millora les condicions objectives per fer efectiva la DUI del 27-O o la següent que faci.
( FERRAN CASAS )

I ja han passat tres anys. El 27 d’octubre de 2017 la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, va llegir la part dispositiva d’una resolució que declarava que, amb el mandat de l’1-O, Catalunya es convertia en una república. Només alguns n’eren plenament conscients aleshores, però aquella declaració no acabaria tenint cap recorregut perquè cap de les dues forces del govern -l’espai postconvergent ara dividit entre Junts i el PDECat, i ERC- estaven disposades a implementar-la. No hi havia hagut, malgrat els relats partidistes posteriors, herois i traïdors i sí molta improvisació, desconeixement sobre la reacció dels poders polítics i econòmics i una mala gestió de les expectatives. I es va pagar.

Al 27-O s’hi havia arribat després de l’èxit polític i ciutadà de l’1-O i de tot un mes d’octubre buscant una mediació empresarial, eclesiàstica, internacional, monàrquica o política per establir un diàleg amb l’Estat. Un diàleg que evités que de l’escenari -no previst- de violència primer el 20-S, després l’1-O després i finalment el 16 d’octubre amb l’empresonament dels Jordis, tot plegat acabés en una convocatòria electoral sense més que hauria estat humiliant i hauria fet evident l’incompliment del mandat del referèndum.

Els càlculs electorals d’uns i altres van portar a una situació surrealista aquell 27-O. La independència es proclamava arrossegant els peus, amb rostres seriosos i por pel que vindria (el 155 i una repressió dura), i els polítics acabarien marxant a l’exili o entregant-se a la justícia espanyola. Mentrestant, una part de la ciutadania ho celebrava aquell divendres a la tarda i esperava instruccions per fer efectiva la república que mai van arribar. Les hores van anar passant i l’independentisme es va haver de conformar després d’un cap de setmana de desorientació amb entomar el repte d’unes eleccions autonòmiques, les del 21-D, marcades per l’anhel de la restitució i el clam contra la repressió. Van tornar a guanyar però no s’han assolit els objectius polítics.

Tres anys després, la sensació és que poques lliçons pràctiques n’ha tret el conjunt del moviment. Si més no de forma col·lectiva. La propera cita són les eleccions del 14-F. El debat nacional conviurà amb el balanç i les propostes per gestionar la pandèmia, que seguirà formant part de la nostra quotidianitat i que obligarà els partits independentistes a implicar-se en negociacions com les dels pressupostos de l’Estat, que es presentaran avui i que ahir van acordar a última hora Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, o el repartiment dels fons europeus.

Més enllà del valor simbòlic i del risc d’aprofitar efemèrides totèmiques per empastifar-les tirant-se els plats pel cap, Junts, ERC i fins i tot el PDECat, Demòcrates, la CUP, el Consell per la República, Òmnium o l’ANC estan obligats a resoldre dos assumptes: en primer lloc aclarir si s’arriba a les urnes amb una oferta i un compromís sobre què faran amb els vots independentistes, sobretot si són més del 50%; i en segon lloc, encara cap formació ha presentat una via transitable i consensuada que, ja sigui per la via de la desobediència, del diàleg o de la confrontació amb l’Estat, millori les condicions objectives per poder fer efectiva la independència o bé generi incentius a l’estat per acordar un referèndum.

Donant per bo que cap dels actors citats vol renunciar al projecte de l’estat propi, mentre no es resolguin aquestes qüestions em temo que l’independentisme seguirà en el bucle melancòlic en què va entrar avui fa tres anys.
Informa:NACIODIGITAL.CAT (27-10-2020)

113 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: