L’INQUIETANT SILENCI EUROPEU SOBRE LLARENA, EL TJUE I EL RETORN DE PUIGDEMONT

“L’inquietant silenci europeu sobre Llarena, el TJUE i el retorn de Puigdemont”.

“Ves que tot plegat no acabe convertint-se tan sols en la versiĂł per a l’exili de l’acte del Liceu: que siga simplement una manera de resoldre la situaciĂł personal d’alguns dirigents destacats”.

( VICENT PARTAL )

Romania i Polònia s’han personat al Tribunal de Justícia de la Unió Europea per donar suport a les tesis d’Espanya respecte de les pre-judicials presentades pel jutge Llarena sobre el president Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. Els vint-i-set estats membres tenen dret a personar-se en aquestes causes i aportar la seua opinió, atès que els veredictes també poden afectar-los. I, en aquest cas, Espanya comptarà amb el suport d’aquests dos aliats mentre que Bèlgica defensarà la posició contrària. La resta dels estats europeus callen, en un silenci que, si més no, es pot qualificar d’incòmode, si no d’inquietant. La Comissió Europea, que també pot comparèixer, ha presentat la seua opinió, però a hores d’ara no sabem què diu. Serà molt significatiu quan se sàpiga, especialment si s’arrenglera amb les tesis espanyoles, cosa que d’entrada seria una gran sorpresa, però que no es pot descartar.

En aquest punt, el silenci de la resta dels estats europeus crida especialment l’atenció. Som en un moment en què el debat sobre la primacia del dret europeu no pot ser més important. Les decisions recents, precisament de Polònia i Romania, han portat la Unió Europea a un enfrontament obert en què apareixen clarament dos pols. Aquells qui consideren que la Unió Europea no pot funcionar si la primacia constitucional de les lleis europees no és afirmada. I aquells que creuen que els estats poden agafar allò que els interessa i deixar sobre la taula allò que no els convé, amenaçant d’aquesta manera greument l’arquitectura institucional de la Unió.

Els qui opten per aquesta segona opció són clarament minoritaris. Hi opta Polònia i això ja ha portat a un enfrontament directe entre Brussel·les i Varsòvia. Hi ha optat fa molt poc Romania i les coses aniran molt probablement pel mateix camí. I hi opta Espanya, però centrant-ho molt en la persecució contra l’independentisme català i sense fer grans pronunciaments públics al respecte.

És veritat que en general els estats membres no es presenten a tots els casos del Tribunal, especialment si no els interessa, però en alguns casos semblants que la cort ha hagut d’atendre fins ara, la contundència de la Comissió i dels grans estats ha estat gran en el sentit de defensar la primacia del dret europeu. Com és, doncs, que en aquest cas callen –encara a l’espera d’allò que puga dir la Comissió–?

El cas és significatiu i important. Per tant, la hipòtesi que l’afer no interessa als altres estats és descartable. Sembla evident que una explicació raonable seria que Espanya els ha pressionats. I ací poden haver-hi tres lectures diferents.

–L’una, que l’estat espanyol tan sols ha aconseguit el silenci i que ha fracassat a l’hora de tenir aliats al seu costat –perquè Polònia i Romania són els pitjors aliats que podia tenir, gairebé com posar-se una pedra als peus i tirar-se a la mar.

–La segona, que Espanya ha aconseguit d’alterar la unanimitat dels grans estats i la Comissió en aquestes qüestions i aquests s’han doblegat, han canviat d’actitud i han passat de defensar allò en què creuen a callar.

–I la tercera seria que molts estats, sabent que la cort més que probablement es posicionarà contra Espanya, prefereixen de no mullar-se i deixar que siguen els jutges els qui posen Madrid on toca. Seria, com si diguéssem, una manera d’evitar l’escalada política del conflicte. Fins i tot hom pot afirmar que el fet de no posicionar-se és ja una manera de posicionar-se: saben què passarà i no fan res per impedir-ho. Més i tot si finalment la Comissió es posiciona contra Espanya. Però inclús si això acaba passant –que ja ho veurem–, crec que no seria correcte de menystenir el silenci.

Perquè aquest intent d’amortir les conseqüències polítiques de la crisi també es pot llegir en el sentit que Europa no està preparada encara per a enfrontar-se obertament a Espanya i posar-la al seu lloc. Encara pitjor: implica que, a diferència d’allò que va passar el 2017, els estats europeus ara sí que veuen la cara real d’Espanya, però, així i tot, no accepten d’encarar les conseqüències d’allò que veuen, cosa que sí que fan, en canvi, amb Polònia, Romania o Hongria.

No passa res. No perdem els nervis. Això és una cursa d’obstacles que sabíem que seria llarga i avui som molt lluny de la línia d’eixida on érem fa quatre anys. S’ha fet un camí enorme i, efectivament, ara Espanya ja tan sols pot obtenir silencis quan, aleshores, obtenia adhesions. Això és veritat. I no passa res tampoc perquè la gran diferència entre el 2017 i avui és que l’exili català no explora, i explota, la via política sinó la legal, i aquesta no entén de pressions. Però cal dir que tot això que es fa no es fa per guanyar un plet en un tribunal de Luxemburg, ni que siga el més important de tots, sinó per guanyar la independència. I seria un perill oblidar aquesta cosa tan simple.

I en aquest sentit he de dir que aquests dies s’especula molt amb el retorn del president Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí i a mi em fa por que no s’estiga venent la pell de l’ós abans d’haver-lo caçat.

Més o menys tothom dóna per fet, i Puigdemont mateix ho ha insinuat molt clarament, que aquest retorn passarà precisament a conseqüència de les decisions judicials europees. Bé, primer caldrà veure la sentència i després encara caldrà veure si els exiliats s’atreveixen a tornar sabent que probablement Espanya els voldrà empresonar.

Però suposem que totes dues condicions passen. Pensar que Puigdemont anirà a palau i aixecarà la DUI, tal com alguna gent vol, em sap greu de dir-ho així, però és una fantasia. No és en els plans de ningú, vull dir de cap polític català, no crec ni que de Puigdemont mateix. Per tant, la pregunta és: hi ha algú que pense i prepare com s’aprofitarà políticament aquest momentum en favor de la independència de Catalunya o també deixaran passar aquesta oportunitat? Perquè la gent, d’això no tinc cap dubte, el crearà, aquest nou momentum: el carrer no fallarà si hi ha el retorn victoriós dels exiliats. Però, i després, què? Què li oferiran, a la gent? Que li proposaran, a la gent? Com es traduirà aquesta victòria judicial en una de col·lectiva –i que no siga, per si algú s’ho pensa, ni partidista ni autonòmica–?

Ho dic com un avís, ara que encara hi ha temps. I avise perquè si no es posa una proposta política rere aquesta victòria judicial tan excepcional, i després de quatre anys d’una feina tan increïblement ben feta, ves que tot plegat no acabe convertint-se tan sols en la versió per a l’exili de l’acte del Liceu: que siga simplement una manera de resoldre la situació personal d’alguns dirigents destacats. Perquè respecte de la necessitat de resoldre la situació de Puigdemont, que tant de mal fa a la Unió Europea i la seua credibilitat, estic segur que tots els estats ara silenciosos estan més que d’acord. Però no és qüestió d’això, solament. Dic jo…

PS. Sóc ben conscient que no es pot comparar l’actitud vencedora i lluitadora de l’exili i les derrotes que infligeix a Espanya amb el derrotisme que, majoritàriament, ha emergit de la presó. En aquest sentit, reconec que he forçat la imatge del Liceu fins al punt que podria indignar algú. Però l’he forçada perquè el debat s’entenga ben clarament en termes reals, perquè tothom siga conscient d’allò que és en joc i perquè ningú no puga cridar a l’engany el dia de demà.
Informa:VILAWEB.CAT (5-XII-2022)

161 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: