LLACH HO TÉ CLAR: ELS PARTITS INDEPENDENTISTES FAN TOT EL POSSIBLE PER FRENAR-LA

“La clarificació de Llach”.
Lluís Llach, en un discurs magnífic a l’acampada de l’ANC, ha posat els punts sobre les is, en aquest debat fonamental per a entendre on som.
(VICENT PARTAL )

El debat sobre si l’autonomia, la gestió de l’autonomia plasmada en la constitució espanyola, ajuda o perjudica el procés d’independència ja ve de lluny. Fins i tot en les èpoques daurades del pujolisme, sovint els convergents més abrandats deien a cau d’orella, si els volies escoltar, que tot allò que construïen era perquè un dia, quan Catalunya tingués l’opció de ser independent, les coses estiguessen preparades i el trànsit fos senzill.

Després del 2017 es va constatar que les coses estaven més que preparades per a esdevenir independents, però que, al mateix temps, la importància que els polítics donaven al manteniment d’aquelles estructures era un fre a l’hora de fer el salt definitiu. Es va veure, sobretot, arran l’aplicació del 155 quan, hores després de proclamar que ja no formàvem part d’Espanya, tot l’aparell de la Generalitat –amb l’excepció més que honorable de les ADIC i algunes persones individuals– es va posar al servei del govern de Madrid. És coneguda la por amb què venia aquella gent i la sorpresa que es van trobar quan van veure que gairebé tothom hi col·laborava de gust, començant per Pere Aragonès i Elsa Artadi, que havien restat com els dos pilars del govern autonòmic després de les detencions, l’empresonament i l’exili del govern legítim del país.

El president Quim Torra, que no era un home de partit ni havia estat mai autonomista, va haver de suportar especialment el tripijoc irracional entre uns partits que diuen voler la independència però que alhora fan allò que convinga per governar l’autonomia. En una entrevista a VilaWeb, l’última que va concedir abans de ser apartat de la presidència, Torra va verbalitzar tot això d’una manera cristal·lina, cosa que originà un terratrèmol polític i una clarificació essencial per al futur: “He arribat a la conclusió que un dels obstacles per a assolir la independència és l’autonomia.”

Tanmateix, després de les eleccions, ens hem trobat que un dels grans canvis que s’han produït durant la presidència de Pere Aragonès és la recuperació de l’orgull per la gestió autonomista. Cosa que el president ja ha concretat, a més, unes quantes vegades en frases que sempre contraposen el discurs del president Torra al seu.

Aquest no és un debat banal, car implica moltes coses a l’hora de prendre decisions, en el moment adequat, quan arribarà la nova oportunitat. I per això ahir em va cridar l’atenció un passatge del magnífic discurs que Lluís Llach va fer a l’acampada de l’ANC a la plaça de Catalunya de Barcelona. Concretament quan va dir que si cal tenir govern autonòmic caldrà tenir-ne, i que no és ben bé aquest el problema. Que el problema, i la vergonya, és tenir un govern autonomista votat pels independentistes.

I, efectivament, la cosa és així. I entenc, en el context que la diu, que la frase de Llach no és contradictòria amb la de Quim Torra, malgrat les aparences. Llach, al cap i a la fi, es resigna a comprovar que tenim un govern autonòmic, en el marc de la constitució espanyola, com tenim tantes altres coses. I que cal prendre una decisió sobre què fas amb ell. Però d’una manera molt encertada toca el viu de la ferida quan diu que amb vista al procés d’independència tenir un govern autonòmic no hauria de ser necessàriament cap entrebanc i que si ho és, i converteix així l’autonomia en un entrebanc, és perquè els partits polítics que es diuen independentistes fan servir aquest govern autonòmic per frenar el procés cap a la independència. Consideració aquesta amb la qual el president Torra estic segur que hi està d’acord, perquè és exactament allò que ell va sofrir.

I consideració aquesta també que trobe essencial per a aclarir el futur més immediat. Perquè allò que està apuntant-se en l’horitzó és una clarificació definitiva, una bifurcació ja insalvable del tot, entre autonomistes i independentistes –i tant hi fa quin nom es vulguen dir i què es reivindiquen. Bifurcació que està reconfigurant ja una batalla dels diversos sectors independentistes per a recuperar la majoria electoral i el parlament, tan aviat com siga possible. Amb la intenció de tornar a la confrontació amb l’estat, per exemple, activant unilateralment –i diga què diga Espanya– les disposicions previstes en la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república.

110 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: