LLACH: “SÁNCHEZ AMB EL 155 DEMOSTRARÀ QUE ÉS MÉS ESPANYOL QUE NINGÚ “

( XAVIER XIRGO )
Amb la sentència, s’haurà de sor­tir al car­rer. Jo hi sor­tiré. No sé on, pot­ser a Ver­ges, però sor­tiré
La gent pot estar empre­nyada o no, dece­buda o no, més o menys ani­mada, però no fa marxa enrere
El can­tau­tor, músic, escrip­tor, polític i ara por­ta­veu de la Coor­di­na­dora d’Ente­ses Ter­ri­to­ri­als per al Debat Cons­ti­tu­ent, Lluís Llach, repassa, en aquesta entre­vista (que és un resum de la que El Punt Avui TV ree­met avui a les 14 h), l’actu­a­li­tat política a les por­tes de la sentència de l’1-O.

-Què és el que estan fent?
-Jo ho resu­meixo dient que estem pre­pa­rant un mapa de car­re­te­res, un mapa de car­re­te­res per saber on volem anar. Ara fem jor­na­des for­ma­ti­ves, a través de debats al ter­ri­tori, per després poder plan­te­jar a tot­hom qui ho vul­gui les qüesti­ons que cre­iem que cal posar a debat. Serà cap al novem­bre. Hi haurà unes vui­tanta pre­gun­tes sobre temàtiques cons­ti­tu­ci­o­nals que tot­hom qui ho vul­gui podrà con­tes­tar.
-Redac­ten una Cons­ti­tució?
-Nosal­tres no pre­te­nem fer una Cons­ti­tució, ni podem fer-la ni ens per­toca. En democràcia, aquest és un paper reser­vat gai­rebé exclu­si­va­ment a un Par­la­ment cons­ti­tu­ent o una assem­blea cons­ti­tu­ent, tot i que l’ele­ment clau de tot ple­gat sigui el ciu­tadà.
-Entre les pre­gun­tes que cita, n’hi ha de tot tipus. Una de les quals és: “El cas­tellà ha de ser idi­oma ofi­cial a Cata­lu­nya?” Què hi res­pon­dria vostè?
-Cata­lu­nya ha de tenir una llen­gua naci­o­nal, que és el català, i després també hi pot haver el cas­tellà com a llen­gua ofi­cial. I si amb el temps cal que n’hi hagi alguna altra, també.
-I ha de tenir exèrcit?
-Entenc que hi ha d’haver una política de defensa, això sí. Però no exèrcit. Però no em faci par­lar d’aquests temes; aquests són els que ha de con­tes­tar tot­hom, no jo. Els que pre­pa­rem els debats no els hem de con­di­ci­o­nar amb la nos­tra opinió.
-En la mani­fes­tació de la Diada d’enguany hi havia menys gent que en la de l’any pas­sat. Hi ha des­mo­bi­lit­zació?

LA GENT NO ESTÀ DESMOBILITZADA

-No crec que hi hagués menys gent. M’he recor­re­gut tot el país per orga­nit­zar les ente­ses ter­ri­to­ri­als, i li puc asse­gu­rar que la gent pot­ser està dece­buda, o desa­ni­mada, però no des­mo­bi­lit­zada. I per la Diada hi havia moltíssima gent. La Gran Via era pleníssima. Però, més enllà d’això, no en faig qüestió. No sé si érem més o menys; sé que érem una bes­ti­a­li­tat de gent.
-La gent està dece­buda?
-Dece­buda i can­sada. Però escolti’m: no hi ha marxa enrere. La gent no fa marxa enrere. Pot estar dece­buda i més o menys ani­mada, empre­nyada o no, però no fa marxa enrere. No hi ha marxa enrere pos­si­ble.
-No hi ha marxa enrere. Però la marxa enda­vant és com­pli­cada.
-Li ho dic al revés. Mirem qui­nes eines tenim i lla­vors veiem com avan­cem. Els par­tits inde­pen­den­tis­tes estan escapçats; els líders, a la presó o a l’exili… És molt bèstia, tot ple­gat. I què passa? Que a la gent encara li costa enten­dre i assu­mir que els pro­ta­go­nis­tes són ells, som nosal­tres. El que passa és que la gent sabia que hi havia uns líders, entre el 2015 i el 2017, que ana­ven a l’una en la llista de JxSí i amb les com­pli­ci­tats pun­tu­als de la CUP, i de cop i volta aquests líders no hi són perquè la repressió és molt gran. Una de les solu­ci­ons és que la gent es torni a posar al davant. Quan a mi la gent em pre­gunta “Què podem fer per pro­vo­car la uni­tat dels par­tits?”, sem­pre els dic el mateix: “Posar-vos al davant, units.”
-Se n’ha pene­dit mai, d’entrar en el món de la política?
-He après mol­tes coses, en aquests anys. I a valo­rar la política. També, és cert, he vist ensurts i tram­pes, que n’hi ha mol­tes. Entrar en política per a mi [som­riu] és un fracàs, perquè jo havia pla­ni­fi­cat fer altres coses, reti­rar-me… Jo volia estar a l’Empordà, escri­vint, fent vida de vellet, i no pas fent el que faig. Però he après molt.
-Què no es va fer bé, aquell octu­bre del 2017? S’hau­ria d’haver fet efec­tiva la decla­ració d’inde­pendència?
-Crec que tot es va fer bé. Però el mapa de car­re­te­res que teníem era molt com­pli­cat. Ara sovint es jutja de manera primària, banal i infan­til tot el que va pas­sar. Em sem­bla que qual­se­vol alter­na­tiva que haguéssim pres hau­ria tin­gut una crítica al dar­rere. Ens vam emo­ci­o­nar molt, els dipu­tats, quan vam votar. Però sabíem que ens atu­ra­rien.
-Què hau­ria pas­sat si s’hagués fet efec­tiva la decla­ració d’inde­pendència?
-Vist ara, que totes les ame­na­ces que se’ns havien fet s’hau­rien com­plert. L’amenaça que hi hau­ria violència s’hau­ria com­plert.
-Era una fan­far­ro­nada, com deia l’excon­se­llera Pon­satí? O és que no hi havia res pre­pa­rat per a l’endemà?
-No hi havia pre­pa­rat tot el que hi hau­ria hagut d’haver. Però una fan­far­ro­nada, no; no hi estic d’acord. El Par­la­ment sem­pre va anar de debò. L’1-O no va ser cap fan­far­ro­nada. Sap què passa? Que nosal­tres el que volíem, i això és el que jo expli­cava ales­ho­res quan anava a fer xer­ra­des pel ter­ri­tori, era donar un cop de puny sobre la taula per por­tar Europa i el govern espa­nyol a par­lar. Ho crèiem.

DECEBUT AMB L’ESTAT: INCREÏBLE

-Però no va pas­sar.
-No. I hi ha hagut un cop d’estat jurídic. Això és el que hem des­co­bert. Jo, que havia vis­cut el fran­quisme, no m’ho ima­gi­nava. Jo, que era la per­sona més vella de la colla i que havia llui­tat con­tra el fran­quisme, no m’ima­gi­nava que l’Estat espa­nyol, després de qua­ranta anys de democràcia, encara que fos difícil i imper­fecta, des­tros­sa­ria tot el sis­tema democràtic, es car­re­ga­ria la mateixa Cons­ti­tució, i que a hores d’ara seríem a les por­tes d’una sentència que se la tor­narà a car­re­gar. No m’ho pen­sava. Ara em crec que hi hau­ria pogut haver sang, sí. I que quedi clar d’una vegada: nosal­tres el que ens dis­posàvem a fer és una inde­pendència que fos pac­tada, o amb Espa­nya o amb Europa, i no va ser. Anàvem dient: “El dia que la Guàrdia Civil toqui una urna, hau­rem gua­nyat.” I no. Han tocat urnes, gent i tot el que els ha cal­gut.
-I aquesta set­mana han detin­gut inde­pen­den­tis­tes acu­sant-los de ter­ro­risme.
-I crec que ani­rem a pit­jor, encara. I que ens hem de pre­pa­rar. Hem de ser valents i hem de plan­tar cara. Aques­tes deten­ci­ons són per fer-nos por i per pre­pa­rar l’opinió pública espa­nyola per a un 155.
-Ani­rem a pit­jor?
-Ani­rem a un 155. I hi anem perquè Pedro Sánchez ho neces­sita. Neces­sita asse­gu­rar el tret. Vol pre­pa­rar tot­hom per a un 155. És un des­ga­vell, un cop d’estat jurídic. Sánchez Pérez-Cas­tejón té la neces­si­tat de demos­trar que és més espa­nyol que ningú. Li ani­ria molt bé un 155 i, si pot, l’apli­carà.
-Fins on arri­barà l’Estat? Què vol dir amb això que “ani­rem a pit­jor”?
-No ho sé, fins on arri­ba­ran. Però el que sí que sé és que no poden eli­mi­nar dos mili­ons de per­so­nes. Ells ani­ran tan lluny com puguin. Però nosal­tres, també. Sem­pre que la soci­e­tat cata­lana tin­gui una forta acti­vi­tat. Si no, és clar, no els caldrà fer gaire res. Con­fio que una part d’aquest poble està molt deter­mi­nat a no accep­tar la pèrdua de drets fona­men­tals.
-I quan diu que cal estar pre­pa­rats, què vol dir? Que cal eixam­plar la base, fer ofer­tes de diàleg, pre­pa­rar-se per a una con­fron­tació…?
-Les tres coses poden anar jun­tes. La con­fron­tació per a mi és gai­rebé sinònim d’eixam­plar la base i sinònim de pre­dis­po­sició al diàleg. Perquè nosal­tres ens con­fron­tem per anar a un diàleg, no a una guerra. No l’hem vol­guda mai, una guerra. No volem violència. I si hem eixam­plat la base, és perquè ens hem con­fron­tat. Nosal­tres volem pac­tar amb l’Estat. Volem pac­tar per ser un país lliure. I s’eixam­pla la base quan es fa amb con­ven­ci­ment. No pots anar a dema­nar als comuns que eixam­plin la base… Ho faran quan vul­guin ells. I pot­ser quan a ells els con­vindrà ja no serà pos­si­ble… A mi em sorprèn que molts dels comuns no diguin: “Com es pot viure en aquest estat?” Però ells hi cre­uen. Doncs molt bé, d’acord.
LLUITAR PER LA LLIBERTAT

-Ha par­lat del fran­quisme. Què en queda, de la lluita con­tra el fran­quisme, ara que s’està par­lant de l’exhu­mació de Franco?
-És que nosal­tres no lluitàvem con­tra Franco. Lluitàvem per la lli­ber­tat, que és el mateix objec­tiu pel qual llui­tem ara. Per poder ser ciu­ta­dans del món, ciu­ta­dans lliu­res. Llui­tem pel mateix que lluitàvem fa cent anys. El que ha can­viat és el con­text. I pot­ser d’aquí a cent anys llui­ta­rem pel mateix. Durant el fran­quisme, els can­tants podíem dir coses, però als tre­ba­lla­dors els tira­ven per la fines­tra, o els tor­tu­ra­ven. Que no ho sabem això? Ara, als dels CDR, només que tin­guin una mica de llei­xiu a casa seva perquè són nets, els foten a la presó. Les moti­va­ci­ons pro­fun­des con­ti­nuen sent les matei­xes. Els àmbits de lli­ber­tat que una democràcia ha de tenir són irre­nun­ci­a­bles. Vam sobre­viure durant el fran­quisme perquè hi crèiem, i sobre­viu­rem a aquesta repressió d’una democràcia total­ment per­ver­tida com la de l’Estat espa­nyol perquè llui­tem per això. Com dirien ells: és “un des­tino en lo uni­ver­sal” [som­riu].
-Què en pensa, de l’exhu­mació de Franco?
-Se me’n fot. Jo el tinc enter­rat. Si no fos per la qüestió sen­ti­men­tal dels repu­bli­cans que hi ha allà enter­rats, ho dei­xa­ria com a para­digma del que és el fei­xisme. Però m’és igual. Que el tre­guin i el fotin on sigui, aquest assassí mas­siu de lli­ber­tats i de per­so­nes.
-Miquel Iceta deia diu­menge pas­sat en aquest mateix espai: “Cata­lu­nya no té dret a un referèndum.”
L’avan­tatge d’Iceta de ser rodo­net és que, quan li interessa, dona un per­fil i, quan li interessa, en dona un altre. Cinc anys enrere, deien que Cata­lu­nya té dret a deci­dir… Ara hi ha una cre­tina que diu que les coses impor­tants no les pot deci­dir el poble… Doncs molt bé. Que vagin fent.
-I del PSOE de Pedro Sánchez, què en pensa? Pel que fa al con­flicte amb Cata­lu­nya, vis­tes algu­nes decla­ra­ci­ons, és el mateix Sánchez que Rajoy i Casado?
-Si no és el mateix, que ho demos­tri.
-Les for­mes, però, sem­blen dife­rents.
-Sí. Sánchez és més tou. Però diu el mateix. És com quan toques el piano. Ho pots tocar tot fort men­tre tots els altres toquen sem­pre música mili­tar. Sánchez de tant en tant toca el piano per enten­drir, però res…
-Les elec­ci­ons del 10-N can­vi­a­ran res?
No. No hi veig cap objec­tiu si no és que hi té alguna cosa a veure l’Ibex 35. El PSOE no pot gover­nar a les por­tes d’una crisi econòmica amb Uni­des Podem. I tam­poc amb el pro­blema català. I ara fa una jugada per gover­nar. Ho farà amb Ciu­ta­dans, que és el que pre­fe­rei­xen els grans bancs i l’Ibex 35. Intenta això. I per això neces­sita el 155.
-La CUP s’ha de pre­sen­tar a les elec­ci­ons?
-No ho sé. Ho han de deci­dir ells. Però li he de dir que estic molt con­tent que s’hi pre­sentés el Front Repu­blicà, que espero que hi torni. Neces­si­tem una esquerra radi­cal que digui el que s’ha de dir
SENSE UNITAT POLÍTICA

-Vostè era en el grup par­la­men­tari de JxSí, en el qual con­vi­via amb ERC i amb l’espai con­ver­gent. Què els passa ara?
-Amb molts mati­sos, el que passa és que és molt difícil fer una tasca d’àmbit naci­o­nal des del par­ti­disme. Pot­ser s’acon­se­gueix ampliar l’inter­val de votants, però a l’hora de posar-ho a la pràctica en un Par­la­ment és molt difícil que el par­ti­disme no gua­nyi els pro­jec­tes uni­ta­ris. No con­fio en la uni­tat política des de par­tits molt sepa­rats. I a la pràctica es veu, això. És molt difícil.
-Estan pri­o­rit­zant resul­tats elec­to­rals?
-No. Pri­o­rit­zen la seva visió, legítima­ment. I fan política de par­tit. I no ho dic tan pejo­ra­ti­va­ment com la gent vol que es digui. Si el 2015 no hagues­sin anat junts amb un mateix pro­grama elec­to­ral, no s’hau­ria pogut fer el que es va fer. I ara és el que està pas­sant. Dos par­tits desu­nits poden gover­nar junts i con­ti­nuar desu­nits. I poden tenir un pro­jecte i s’entre­ban­ca­ran perquè neces­si­ten a cada moment eixam­plar les seves bases.
-Què ha de pas­sar el dia que hi hagi la sentència de l’1-O?
-Que la gent ha de sor­tir al car­rer. Hem de defen­sar els con­dem­nats, que són 2.300.000. N’hi ha nou que patei­xen espe­ci­al­ment, amb una presó molt bèstia. No em puc ima­gi­nar la Dolors Bassa i la Carme For­ca­dell, que estan soles a la presó, fent-se grans allà. No m’ho sé ima­gi­nar. Però no les con­dem­na­ran només a elles. Con­dem­na­ran 2.300.000 per­so­nes. I espero que aquesta gent, que pot­ser ara ja en són més perquè pot­ser ja hem eixam­plat la base sense ado­nar-nos-en, fem el que hàgim de fer. Hi ha uns ver­sos de Miquel Martí i Pol que diuen: “Caldrà que fem un gest des­me­su­rat per cap­gi­rar la història.” Doncs hem de fer aquest gest des­me­su­rat.

SORTIR AL CARRER
-Parla d’una atu­rada de país, d’una vaga ge
ne­ral…?
-Con­fio que hi hagi gent que hi esti­gui tre­ba­llant, en el que s’ha de fer. I que ens expli­qui les alter­na­ti­ves. Si no, jo sor­tiré igual. No sé on, pot­ser a Ver­ges, però sor­tiré…
-La repressió ha tri­om­fat, en la mesura que hi ha pre­sos i exili, i que ara costa tro­bar relleus en els lide­rat­ges, pot­ser perquè ara sí que saben el preu que han de pagar?
-Con­fio molt en el coratge dels empre­so­nats i dels exi­li­ats. De veri­tat. I con­fio també, i molt, en la gent. Els lide­rat­ges són neces­sa­ris, però el pro­ta­go­nisme el té la gent. En aquest tau­ler d’escacs, la força real la tenen els peons, i no pas la reina, el rei, els alfils ni les tor­res. Són els peons els que han gua­nyat l’aven­tura. I cal que assu­mim que som els pro­ta­go­nis­tes, i que els líders hi són només si nosal­tres hi som. Això costa d’assu­mir.
-“Saber fer-se gran és tota una assignatura”
-“No. Ni ho enyoro ni toco mai el piano”, confessa Llach quan se li pregunta si troba a faltar els escenaris. I s’emociona quan parla de Laura Aymerich, tants anys companya seva. Llach, en els darrers deu minuts d’entrevista (que avui reemet El Punt Avui TV i que trobaran a www.elpuntavui.cat), parla de la seva experiència al Senegal (“et fa trontollar tots els valors”), de la vida (“l’experiència és bona, però a vegades t’empresona”; “no he pogut cuidar mai els amics”…) i del pas dels anys (“tot ens convida a viure la vellesa amb amargor, quan en realitat és una experiència vital d’aprenentatge
Informa:ELPUNTAVUI.CAT (29-9-2019)

149 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: