LLARENA ÉS ESPANYOL I FA DE JUTGE

“Llarena és espanyol i jutge”
( BERNAT DEDÉU )

Pablo Llarena és espanyol i fa de jutge. Això són dues contingències de la vida; una, fruit de l’atzar, perquè el burgalès podria haver nascut a Dogtown (Alabama) o a Pino sulla Sponda del Lago Maggiore (Varese), i la segona podria respondre a una vocació per l’equitat universal, però resulta que, en el cas que ens ocupa, és la conseqüència lògica d’haver nascut en una família de magistrats i juristes. L’ésser és com és, així la llei de la gravetat i els sacsons que arrosseguem els quarantins, i que Llarena sigui espanyol no només implica la seva condició de ciutadà del regne d’Espanya, sinó que, a més a més, inclou l’aptitud per ser un espanyol com déu mana, a saber, una persona per la qual Europa representa una simpàtica però menor protuberància (vaja, un bony); és a dir que, en definitiva, el món civilitzat començaria per tot allò que nasqué de la Pinta, de la Niña i de la Santa María.

Continuem. Com a bon espanyol i persona sagaç, el jutge Llarena sap perfectament que Carles Puigdemont no va maquinar (ni molt menys perpetrar) un procés sediciós per configurar una Catalunya independent. Posats a saber, Pablo fins i tot entén que la majoria d’estats civilitzats, a manca d’haver de fer front a un procés d’autodeterminació d’una de les seves tribus o nacionalitats, qualifiquin aquests delictes com a faltes menors i fins i tot els guardin al calaix només per quan algú s’entrompa en excés i declara repúbliques inexistents. Però Llarena, insisteixo fins a la nàusea, és un jutge espanyol, la qual cosa implica que per molt que tu vagis de farol i proclamis una DUI de chichinabo per entabanar el personal, ell farà tot el possible per cardar-te a la presó i et perseguirà per mig món, només perquè a la propera vegada t’ho pensis i facis el fotut favor de no tocar més els collons.

Quan Llarena demana a un col·lega europeu que li facturi el 130 empaquetat i amb les respectives manilles, sap del cert que els seus homòlegs respondran sempre amb la mateixa cançó: “Home, Pablo, si el vols per malversació, encara te’l puc enviar, però, home, aquest pobre noi, de sedicions i de rebel·lions… com que no”. Això que els meus conciutadans titllen de rebre una bufetada i que els columnistes de la meva tribu qualifiquen d’un ridícul espantós, per Llarena és un honor. Perquè en Pablo, i això és el que heu d’entendre, no treballa per Europa, ni per l’Alguer, ni per Schleswig-Holstein, ni per la mare que els va parir a tots. Curra per Espanya, per l’Espanya que li ha entregat la toga, per l’Espanya que ha alimentat els seus pares i que probablement alimentarà els seus fills. I qualsevol cosa que trenqui aquesta Espanya, per molt foc d’encenalls que sigui, li resulta un enemic a destrossar.

Pablo Llarena farà d’espanyol i de jutge mentre respiri i, conseqüentment, mentre hi hagi la mínima possibilitat de caçar la presa, ell ho intentarà i santes pasqües

Que el president Puigdemont corri per tot Europa lliure menys a Espanya, és a dir, que la seva condició d’eurodiputat sigui respectada i àdhuc se li pressuposi immunitat jurídica a tot el continent… tot això, com entendreu ràpidament, a Pablo Llarena li sembla, com dèiem abans de fer cursos contra l’heteropatriarcat, una mariconada com una casa. Se li’n refot. S’ho passa directament per l’anus quan, després d’una traïdora tarda calorosa d’octubre, aital part del cos et comença a fer suadeta. Llarena vol caçar-lo, perquè la seva sola existència li sembla criminal i, de fet, ja fa molt omplint amb parsimònia totes aquestes mandangues de l’euroordre i sa tia en vinagre, car si per ell fora, l’aniria a detenir personalment i, si per ell fora, li encantaria substituir Marchena només per dir-li: “Don Carles, tenga la bondad, no me haga circunloquios y haga el favor de ceñirse a las preguntas del fiscal”.

Quan Pablo Llarena té alguna tarda lliure, aprofita per recordar les seves hores d’esbarjo a la Cerdanya i consumeix mitjans catalans. Li encanta llegir com la conciutadania va dient que fa el ridícul, que la judicatura europea li ha donat una, dues, tres i fins i tot setanta bufetades, puix que mentre llegeix aquests titulars es grata una mica el gland, experimenta l’erecció pròpia d’un mascle que, als cinquanta-vuit anys, encara encigala, i per dins va dient: “Ya te joderé, ya te joderé, y si no lo consigo, nadie te va a quitar quince añitos de excursiones hasta que lo mío te prescriba, Carlitos”. Estaria molt bé que Llarena fos un magistrat danès amb esperit conciliador, un jurista per a qui això de la sedició és una pamema o fins i tot un alt representant de Nacions Unides interessat a ordir la reconciliació dialogada entre catalans i espanyols. Tot això seria fantàstic, però no és el cas.

Perquè, per si encara no ho havia escrit, Llarena és espanyol i fa de jutge. I a més, té la sort de tenir com a enemics una tribu que encara no ha entès que és espanyol i què vol dir fer de jutge. I és així com Pablo Llarena farà d’espanyol i de jutge mentre respiri i que, conseqüentment, mentre hi hagi la mínima possibilitat de caçar la presa, ell ho intentarà i santes pasqües. En Pablo té la sort, en definitiva, de tenir-nos com a rivals, perquè si el màxim que has de fer a la vida és lluitar contra una tribu que encara no ha entès ni què ets, doncs, com us podeu imaginar, el que et digui un jutge de l’Alguer o fins i tot l’altíssim representant de la Verge Maria… doncs que ja no cal ni que acabi la frase perquè el lector ja deu imaginar per on s’ho fot.
Informa:ELNACIONAL.CAT (6-X-2021)

110 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: