LLARENA S’ENTREBANCA AMB LES PRJUDICIALS I FA ENFADAR BÈLGICA

( QUICO SALLÉS )

Nou pas en la internacionalització del conflicte espanyol amb Catalunya. Una fase que pot complicar la vida a la persecució de l’exili. En concret, en el procediment encetat pel magistrat instructor del Tribunal Suprem de la causa del Procés, Pablo Llarena, arran de les qüestions prejudicials presentades al Tribunal de Justícia de la Unió Europea després de la negativa de Bèlgica a extradir el conseller Lluís Puig. Segons ha pogut saber El Món de fonts properes al cas, dilluns d’aquesta setmana el president i els consellers a l’exili, Carles Puigdemont, Clara Ponsatí, Toni Comín i el mateix Puig van presentar l’escrit d’al·legacions per respondre la petició de Llarena. Les al·legacions dels exiliats han posat sobre la taula la possibilitat que el mateix Tribunal rebutgi admetre i/o declarar impertinents les prejudicials i, a més, estan orientades a remarcar que un jutge espanyol ha de preguntar què pot fer ell i no un jutge d’un altre país. Bèlgica també ha presentat al·legacions empipada amb l’amenaça clara de Llarena de presentar un “recurs d’incompliment” contra l’estat belga per denegar l’euroordre. A més la causa ha tingut munició de pes de regal, una decisió del TJUE d’un ciutadà nord-americà perfectament aplicable al cas català i en benefici dels seus interessos.

El TJUE va notificar el passat 4 de maig l’admissió a tràmit la prejudicial sobre la negativa de lliurar Puig. Amb la resposta, el magistrat decidirà si manté, retira o emet noves euroordres tant a Puig, com a la resta d’exiliats, o fins i tot, Marta Rovira pels delictes de sedició, malversació de cabals públics o desobediència. En les al·legacions, la defensa dels exiliats han plantejat que les sis primeres qüestions prejudicials de Llarena han de ser considerades “inadmissibles” perquè “o bé són qüestions resoltes sobradament pel mateix tribunal” o bé “perquè són plantejaments hipotètics del mateix magistrat que quedarien fora de la competència del TJUE”.

De fet, aquestes sis qüestions en les que Llarena planteja la legimitat que té la justícia belga d’entrar a ponderar amb el seu dret intern per rebutjar o admetre una ordre europea de detenció. En aquest sentit, Llarena reclamava al Tribunal que aclarís si un altre tribunal podria vulnerar el principi de confiança mútua en el fet de posar en dubte -com és el cas- la competència del jutge que ha emès l’euroordre. És a dir, si es pot avalar que Bélgica denegués les euroordres en entendre que el Suprem no era el jutge predeterminat per la llei tal i com va recollir el tribunal belga recollint el dictamen del Comitè de l’ONU sobre detencions ordinàries.

En definitiva, la defensa dels exiliats ha plantejat que les preguntes de Llarena s’escapen dels marges perquè pregunta sobre què ha de fer un tribunal d’un altre Estat -en aquest cas, el belga- i no sobre què ha de fer el tribunal espanyol que és qui formula la pregunta. Llarena va aprofitar un cas anterior entre Polònia i Hongria, on l’advocat general del TJUE va permetre admetre una prejudicial on es preguntava sobre el que podia fer un altre tribunal perquè tenia “rellevància” en el procediment intern pel tribunal emissor de la pregunta.

En aquest marc, destaca especialment, la resposta demanda a través de la prejudicial número 7. Aquesta qüestió en particular instava al TJUE a aclarir si podia remetre contra la mateixa persona i davant l’Estat membre una nova ordre de detenció si ja havia estat tombada pel mateix Estat. De fet, és l’única que els exiliats consideren que el tribunal europeu hi pot entrar perquè pregunta sobre el que pot fer la justícia espanyola, l’emissora de prejudicial. Ara bé, la defensa dels exiliats interpreta que el tribunal ha de resoldre en el sentit que quan un Estat ha denegat un lliurament argüint la vulneració de drets humans ja no es pot presentar una nova ordre europeu de detenció pels mateixos motius, contra la mateixa persona i en el mateix procediment.

En aquest sentit, recorden que dues instàncies belgues, i la seva fiscalia que va renunciar a recórrer a una tercera, van denegar el lliurament de Puig perquè qüestionaven que el Suprem fos el tribunal predeterminat per llei i per la manca de garanties de pressumpció d’innocència a la vista de les diferents declaracions de jutges, fiscals o portaveus de les més altes institucions de l’Estat. A més, les defenses de l’exili i Bèlgica tenen un aliat inesperat. En concret una resposta del passat 12 de maig del mateix tribunal a una altra qüestió prejudicial. Aquesta resolució ratifica el principi de non bis in idem (no es pot jutjar ningú dues vegades pels mateixos fets) i seria perfectament aplicable al cas dels exiliats.

El cas es remuntava al 2012, quan els Estats Units van demanar la detenció d’un ciutadà seu a Alemanya a través de la Interpol, que tenia càrrecs de corrupció en contra. Ara bé, la justícia alemanya ja havia processat el mateix ciutadà pels mateixos fets. El cas s’havia tancat i la responsabilitat penal quedat extingida el cas amb el pagament d’una multa. En rebre l’odre vermella de detenció, la policia alemanya va dubtar si podia ser detingut de nou pel mateix cas, per ordre d’un tercer estat. De fet, l’ordre de detenció era una “notificació vermella”, és a dir, que no li permetia desplaçar-se a estats membres de la Unió, amb l’excepció d’Alemanya, sense que corrés el perill de ser detingut. Per això els tribunals alemanys es van dirigir al TJUE per aclarir si l’article 54 del Conveni de Schengen del tractat de s’havia d’interpretar en el sentit que quedava prohibit cursar ordres de detenció per una causa en què un dels estats membres ja hagués determinat que havia quedat extingida la responsabilitat. En definitiva, el TJUE considera que l’article 54 “s’oposa al fet que un estat persegueixi una persona pels mateixos fets pels quals ja ha estat jutjada amb sentència ferma per un altre estat”.

En conclusió, el TJUE determinava amb aquesta resolució que les directives i el tractat de Schengen indiquen que no es pot tornar a detenir un ciutadà europeu que ja té sentència ferma en un altre estat membre de la Unió Europea pels mateixos fets, com seria el cas de Puig amb Bèlgica. És a dir, consideren que les ordres de detenció no serien aplicables perquè són “cosa jutjada”. En el cas de Lluís Puig la seva aplicació és clara perquè el mateix advocat general subratllava que aquesta doctrina era perfectament aplicable a les euroordres.

Bèlgica també s’ha personat en la prejudicial i, a més, amb la mosca al nas. El motiu és que en la interlocutòria espanyola, el magistrat amenaçava en obrir un conflicte internacional contra l’estat belga. En concret, advertia que malgrat les qüestions prejudicials presentades, plantejava la “possibilitat que per part de l’Estat espanyol es pugui arribar a plantejar un recurs per incompliment en els termes de l’article 259 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea”. És a dir, demandar Bèlgica davant del TJUE per incomplir el dret internacional o el dret europeu de les institucions europees. Una idea que no tant sols no es porta gairebé mai a la pràctica, i ni molt menys per una simple ordre de detenció. De fet, fonts pròximes al cas, veuen que Bèlgica no amaga la seva ofensa, quan no empipamenta, en constatar la voluntat expressada per Llarena en la interlocutòria de demandar-los internacionalment. De fet, Llarena ha presentat la prejudicial com un recurs a la sentència belga de Gordi.

Però Bèlgica no serà, de ben segur, l’únic estat que es personarà. De fet, els estats es poden presentar sempre en una prejudicial. Aquest seria el cas d’Irlanda, Polònia o Txèquia que tenen casos similars i es podrien afegir per complementar. Des de les discretes fonts pròximes del cas admeten que no els sorprendria que al final del procés hi haguessin cinc o sis estats personats. Un altre éxit de la internacionalització del conflicte espanyol amb Catalunya.
Informa:ELMON.CAT (21-VIII-2021)

91 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: