LLÀSTIMA QUE ESCRIVIM EN CATALA

“LlĂ stima que escrivim en catalĂ ”.
Espanya es veu aixĂ­ a si mateixa: monĂ rquica, castellana i catĂČlica, com a l’ùpoca de Ferran VII.
( VICENÇ PAGÈS )
Al llarg dels anys, els Estats han perfeccionat i ritualitzat la representaciĂł de si mateixos: la bandera, l’escut i tambĂ© la moneda. Quan, a principis dels anys 70, Jacint Verdaguer va aparĂšixer als bitllets de 500 pessetes, va semblar que l’Estat s’obria a la diversitat lingĂŒĂ­stica, ja que aquest autor havia escrit nomĂ©s en catalĂ . MĂ©s tard, quan van arribar les monedes d’euro, Espanya hauria pogut representar-se a si mateixa amb tres autors diferents, posem per cas Miguel de Cervantes, Ramon Llull i RosalĂ­a de Castro. PerĂČ no va ser el cas. A les vuit monedes d’euro espanyoles hi apareixen nomĂ©s tres imatges: el rei, Cervantes i la façana de l’Obradoiro. Si fiqueu la mĂ  a la butxaca segurament en trobareu alguna, com un recordatori d’on sou. Espanya es veu aixĂ­ a si mateixa: monĂ rquica, castellana i catĂČlica, com a l’ùpoca de Ferran VII.

A banda de Cervantes, Âżhi ha gaires escriptors a les monedes de la zona euro? Doncs no gaires, la majoria per raons patriĂČtiques o religioses, i ni un en potĂšncies literĂ ries com França o Alemanya. Els Ășnics de primera fila sĂłn Cervantes i Dante, el qual, a part d’escriure Divina ComĂšdia, va unificar les diferents parles del paĂ­s. Ni Homer, ni Goethe, ni Proust no han estat seleccionats. TambĂ© Ă©s cert que, a part de dedicar-se a l’escriptura, Cervantes va ser un soldat que va combatre els turcs i va viure en captivitat a Alger. De fet, en el capĂ­tol 38 del Quixot estableix que les armes sĂłn superiors a les lletres. És cert que no hi parla dels literats sinĂł dels lletrats, perĂČ no Ă©s pas menys cert que en la tradiciĂł castellana es barregen armes, lletres i lleis, com quan l’Estat utilitza la qualitat de l’obra cervantina a tall d’arma per convĂšncer els reticents davant la “llengua comuna”.
Per quĂš tants autors castellans menyspreen les obres escrites en catalĂ ?

Al principi del Quixot, un dels llibres que se salven de la censura que fan el capellĂ  i el barber Ă©s el Tirant lo Blanc, que rep elogis encesos. És natural que un escriptor s’interessi per les obres escrites en una altra llengua. No he entĂšs mai com Ă©s que tants autors castellans menyspreen les obres escrites en catalĂ , una llengua que ha tingut moltes menys oportunitats que la seva. No em cap al cap que aquests escriptors ataquin el catalĂ  amb fal·lĂ cies que farien enrojolar una criatura. Per exemple, la fal·lĂ cia de la quantitat, segons la qual les obres tenen mĂ©s qualitat si la llengua tĂ© mĂ©s parlants. Per exemple, la fal·lĂ cia de la igualtat, segons la qual totes les llengĂŒes tenen els mateixos drets, independentment de si han estat prohibides o impulsades per un o mĂ©s estats al llarg dels segles. Quan aquests escriptors se serveixen d’aquestes fal·lĂ cies, utilitzen les lletres a tall d’armes, nomĂ©s que amb un patriotisme barroer. No em refereixo pas a escriptors de tercera fila. Entre els autors mĂ©s coneguts en castellĂ  no sĂłn estranyes les bajanades sobre el catalĂ . Vegem-ne unes quantes:

1. “Es tontĂ­simo que V. escriba en catalĂĄn”, carta de Benito PĂ©rez GaldĂłs a NarcĂ­s Oller (1884).

2. “Cuando llegue, si es que llega, la democracia, querrĂĄn que toda la enseñanza en Cataluña se dĂ© en catalĂĄn […] A esa desmembraciĂłn lingĂŒĂ­stica me opondrĂ© siempre”, conversa de Vicente Aleixandre (1952).

3. “En Barcelona entienden mejor el teatro polaco en polaco que el teatro castellano en castellano”, declaracions d’Antonio Gala (1994).

4. “Los fascismos tienen algo en comĂșn: siempre son excluyentes”, lamentaciĂł escrita per Cristina Peri Rossi quan va ser acomiadada de la tertĂșlia de Catalunya RĂ dio per no parlar catalĂ  (2007).

5. “La educaciĂłn en Cataluña estĂĄ en manos de talibanes”, entrevista a FĂ©lix de AzĂșa (2016).

Un dels escriptors que ha regalat mĂ©s declaracions contra el catalĂ  ha estat Mario Vargas Llosa. No seria just atribuir aquesta posiciĂł a la vellesa, ja que la cosa ve de lluny. El recordo en un vĂ­deo, precisament sobre Tirant lo Blanc, que a finals de segle passat es projectava als instituts catalans. DesprĂ©s de lloar la novel·la, Vargas Llosa afegia una postil·la sinistra sobre l’autor: “LĂĄstima que escribiera en catalĂĄn”. No sembla una frase agressiva, perĂČ implica la determinaciĂł de posar fi al que considera una anormalitat. PerquĂš es tracta d’aixĂČ, finalment. Escriure en castellĂ  Ă©s normal, mentre que escriure en catalĂ  Ă©s caprici, ximpleria, ganes de molestar i nacionalisme d’espardenya. El castellĂ , que tĂ© de tot, encara en vol mĂ©s; al catalĂ , que ha perdut tant, sempre n’hi sobra. Ells disposen de centenars de milions de parlants, d’exĂšrcits sencers, de tribunals d’Ășltima instĂ ncia, de premis Nobel, de manuals d’instruccions de rentadores, i encara es queixen. S’esquincen les vestidures perquĂš no parlem bĂ© la seva llengua, perĂČ no semblen gaire apesarats perquĂš la seva silenciĂŻ la nostra.

A finals dels anys 80 vaig conĂšixer oficials de l’exĂšrcit espanyol mĂ©s tolerants amb el catalĂ  que els escriptors que he citat. Encara no he aconseguit entendre aquest odi, aquests insults, aquestes desqualificacions fetes des del menyspreu i la prepotĂšncia. Deixeu de plorar, que teniu de tot, mentre que nosaltres som poquets, bilingĂŒes i sospitosos. Si ens deixeu en pau, potser encara ens en sortirem.
Informa:ARA.CAT (3-6-2021)

99 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: