LLIÇONS SOBRE NISSAN: CATALUNYA CONTINUARÀ EXISTINT MALGRAT LA POLÍTICA

“Per a Catalunya, la irrellevància és la mort ”
( JORDI BARBETA )

Com estava previst, Nissan se’n va i tanca les factories de Barcelona (Zona Franca), Montcada i Reixac i Sant Andreu de la Barca, i ràpidament els polítics es tiren els plats pel cap acusant l’adversari per treure profit de la tragèdia que suposa la pèrdua de 3.000 llocs de treball directes i 20.000 indirectes. El pitjor de la política és el carronyerisme, és a dir, la tàctica, ara tan recurrent, que consisteix a capitalitzar com a mèrit propi la desgràcia dels altres. Ha passat amb els morts de la Covid i ara passarà amb el cataclisme econòmic. Els sicaris polítics i sobretot periodístics de l’“a por ellos” s’han afanyat a relacionar la marxa de Nissan amb el procés sobiranista. Com sempre, sense cap argument que ho avali. En ple procés, Catalunya ha continuat liderant a Espanya la inversió estrangera.

Nissan se’n va d’aquí per una decisió estratègica presa de fa temps. S’havia anunciat una reestructuració global de la corporació que, en xifres, volia dir passar de fabricar 7,2 milions de vehicles a 5,4 milions. I amb aquesta idea va començar a reduir progressivament la producció de la fàbrica catalana per sota del 20% de la seva capacitat. Després, l’aliança Nissan-Renault-Mitsubishi ha suposat a més un repartiment planetari del negoci. Els francesos s’han reservat l’àmbit europeu i se senten lògicament més còmodes amb les seves factories de tota la vida a Valladolid, Palència i Sevilla.

De res han servit els esforços de la consellera d’Empresa, Àngels Chacón, que ha fet fins i tot més del que podia. Després que la Generalitat ha subvencionat els japonesos amb 25 milions d’euros, ara els han arribat a oferir 100 milions més si no marxaven. És una política inequívocament industrialista i discutible, si més no amb la tinent d’alcalde barcelonina Janet Sanz, que va demanar aprofitar l’aturada del Covid per “evitar la reactivació” de la indústria de l’automòbil. Si el tancament de Barcelona costa a Nissan mil milions i n’hi regalen cent, deuen haver fet números que ni així els surten els comptes. És evident que per facilitar la inversió estrangera s’ha de ser molt generós i simpàtic perquè vinguin, però molt dissuasiu perquè el cost de marxar sigui impagable, que és del que ara es parla més seriosament. La nacionalització insinuada per Pablo Iglesias no és una opció, com ha reconegut Javier Pacheco, secretari general de CCOO, format com a sindicalista precisament a Nissan.

Ni les dictadures ni els exèrcits espanyols han pogut acabar amb Catalunya, que continuarà existint com a subjecte de referència en la mesura que ho sigui en l’àmbit intel·lectual, científic, tècnic, econòmic i cultural. La qüestió és no caure en la irrellevància, perquè la irrellevància és la mort

El fons de la qüestió és que la indústria automobilística, que és la principal exportació de Catalunya, pateix una crisi estructural que s’afegeix a la crisi general. I les alternatives són molt incertes. Fins abans de la pandèmia no es compraven gaires cotxes perquè tothom estava pendent del cotxe elèctric, que encara és massa car i no ha resolt prou bé la manera de recarregar i assegurar autonomia. Després de la pandèmia hi haurà menys gent amb prou liquiditat disposada a canviar de cotxe. I cal tenir sobretot en compte els canvis de mentalitat. Circular en cotxe, per exemple a Barcelona o a Nova York, ha esdevingut un suplici que a més resulta caríssim: assegurança, impostos, aparcament, multes, reparacions… Els millennials estan optant pel carsharing o el cotxe multiusuari, que només el fas servir quan el necessites. Les tecnològiques Google i Apple ja estan a punt d’incorporar el cotxe sense conductor. Ara sembla poc fiable, però si comparem un telèfon de fa deu anys amb el que tenim ara, podem preveure que en cinc o deu anys els cotxes i els desplaçaments seran una altra cosa.

Malgrat això, paradoxalment, els governs europeus s’estan saltant totes les normatives injectant diner públic per salvar la “seva indústria nacional”, sigui Renault, Air France, Lufthansa o Alitalia. Intenten assegurar la continuïtat del passat en comptes d’assumir els reptes del futur. És una marxa enrere preocupant des d’un punt de vista, però també una oportunitat per als països més petits i més àgils, que no han de ressuscitar cadàvers i poden elaborar estratègies guanyadores.

Fa uns dies saludava la iniciativa de l’anomenat Grup de Poblet, que ha reunit gent diversa per pensar com ha de ser “el país de demà”. Tal com van les coses, Catalunya necessita, més que res i més que mai, un exèrcit no pas de militars sinó de pensadors. De savis que reflexionin sobre el país i sobre el món de demà i que amb autoritat moral suficient fixin prioritats i estratègies guanyadores com van fer els noucentistes determinant la modernització i el desenvolupament econòmic i científic del país.

Sovint la política distreu de les qüestions essencials, i el cert és que si Catalunya continua existint és malgrat la política. Ni les dictadures ni els exèrcits espanyols han pogut acabar amb Catalunya. És obvi, però, que el país ha resistit no pas per la seva fortalesa política o militar. Ha estat gràcies al seu software més que no pas pel seu hardware. Catalunya continuarà existint com a subjecte de referència en la mesura que ho sigui en l’àmbit intel·lectual, científic, tècnic, econòmic i cultural. La qüestió és no caure en la irrellevància, perquè per a un país com Catalunya, la irrellevància és la mort.
Informa:ELNACIONAL.CAT (31-5-2020)

151 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: