L’OASI DELS INDULTS: PRINCIPI I FINAL D’UN DIÀLEG IMPOSSIBLE

“L’oasi dels indults: principi i final d’un diàleg impossible”.
L’excarceració dels presos polítics va obrir un miratge de negociació que el Catalangate ha acabat de rematar.
(ODEI A.-ETXEARTE)
“Traiem nou persones de la presó, però n’afegim milions per a la convivència.” Dimarts farà un any que el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va defensar els indults als presos polítics en un acte al Liceu. Un acte que volia ser especialment solemne, amb l’objectiu que la sortida dels presos permetés definitivament d’obrir una etapa de normalitat en les relacions amb Catalunya. Per al president espanyol havia de ser el punt final del període de l’octubre de 2017; el tancament d’un cercle impossible amb l’existència dels exiliats, però que a Sánchez li calia per a transmetre una imatge internacional interessada, de presumpta resolució del conflicte polític. Una prova de la necessitat de Sánchez és que, aquell mateix dia, el Consell d’Europa va exigir-li la llibertat dels presos, el retorn dels exiliats i la fi de la repressió amb l’aprovació d’un informe demolidor per a la projecció d’Espanya a l’exterior.

Finalment, hi va haver el moviment esperat. “Concòrdia i convivència”, va dir Sánchez, i un avís: “No hi ha camins fora de la llei.” L’endemà, el consell de ministres va aprovar els indults. Unes hores abans de la revetlla de Sant Joan, els presos dels Lledoners i les preses de Wad-Ras i el Puig de les Basses van ser excarcerats amb uns indults parcials –mantenien les penes d’inhabilitació i extingien les de presó– i condicionats pel fet que si cometien un delicte greu durant un termini entre tres anys i sis, segons cada pres, el Tribunal Suprem espanyol podia anul·lar l’indult. Sánchez els necessitava fora de la presó, però els volia lluny de la política institucional. Amb els indults pretenia d’esmorteir el moviment independentista a les institucions i als carrers i eliminar l’argument de la repressió a escala internacional.

Durant mesos, els indults van greixar l’engranatge del diàleg, ara acorralat pel Catalangate i la nul·la voluntat del govern espanyol de concretar cap avenç. Va ser un intent de negociacions que va contribuir a difondre una imatge externa de resolució del conflicte i a consolidar amb fets l’estratègia d’ERC per a la negociació i l’acumulació de forces. Sánchez i Pere Aragonès es van reunir el 29 de juny a la Moncloa: van acordar que la taula de diàleg es reuniria la tercera setmana de setembre a Barcelona i que es convocaria la comissió bilateral aquell estiu. Però l’aparent normalització de les relacions autonòmiques entre tots dos governs, a cavall de l’intent d’enfilar una complicada negociació per a resoldre el conflicte, va topar de seguida amb la realitat d’una repressió que continuava viva i es desenvolupava més enllà d’allò que passava a la primera línia política. L’endemà de la cita a la Moncloa, el Tribunal de Comptes espanyol va quantificar en 5,4 milions d’euros la liquidació del cas per l’acció exterior de la Generalitat i, el primer de juliol, el Tribunal Suprem va confirmar la condemna de 5,2 milions pel procés participatiu del 9-N. Dos recordatoris en forma de titulars. Un dia més tard, Sánchez es fotografiava amb el secretari general de l’ONU, favorable a l’aposta pel diàleg de l’espanyol. La Moncloa volia això.

Però l’oasi de l’entesa va durar poc. A mitjan juliol, Sánchez va remodelar el govern espanyol. Volia marcar un punt i a part a la legislatura. Desfer-se de qualsevol conseqüència electoral negativa dels indults Catalunya enfora. Miquel Iceta, penalitzat pel fet de ser català, va passar del Ministeri de Política Territorial al de Cultura, va perdre un pes polític evident i va deixar enrere l’esperança d’alguns que un dirigent coneixedor de la realitat catalana pogués afavorir la millora de les relacions entre tots dos governs. La nova ministra, Isabel Rodríguez, era tot el contrari: una defensora ferma de la uniformitat i l’harmonització, en detriment de les perifèries i els contrapesos territorials. El relat oficial era que Sánchez deixava enrere el govern de l’epidèmia i presentava un nou cartipàs ministerial per a l’etapa de recuperació que s’entreveia, amb vista a les eleccions municipals i autonòmiques del 2023 i, sobretot, a les espanyoles. El president espanyol no podia preveure aleshores que la guerra d’Ucraïna i la crisi que s’acostava capgirarien els seus plans. Però sí que estava clar que els indults significaven un punt final amb Catalunya. I així ho va anar confirmant el pas dels mesos, malgrat que el PSOE comptava que ERC continuaria facilitant-li la governabilitat al congrés espanyol. També es va aparcar el projecte de la reforma del delicte de sedició, mentre l’exili continuava amb la batalla judicial europea.

La reunió de la bilateral va arribar acompanyada d’un anunci inesperat, tancat pel vice-president Jordi Puigneró amb el Ministeri de Transports espanyol, sobre la remodelació de l’aeroport de Barcelona. El projecte va sembrar la discòrdia entre tots dos socis del govern i va obrir una esquerda amb la CUP, que va acabar essent definitiva. Era un altre miratge d’entesa política impossible amb Madrid. La promesa d’inversió de 1.700 milions va topar amb una contestació important a peu de carrer –també entre les files d’ERC i Junts– i, sobretot, amb les dificultats per a tirar endavant el projecte sense perjudicar un espai natural protegit i que havia de complir els requisits ambientals de la Unió Europea, especialment quan no s’havia escoltat el territori ni les demandes de la Generalitat. “El govern espanyol i AENA han fet una operació de xantatge i no han tingut mai la voluntat d’invertir a Catalunya ni de fer de l’aeroport del Prat un hub internacional”, va denunciar Aragonès després de la suspensió de la inversió per part del govern espanyol.

La segona –i, ara per ara, última– reunió de la taula de diàleg al Palau de la Generalitat va ser una operació de maquillatge. Sánchez s’havia tancat en banda respecte de les peticions d’un referèndum i de l’amnistia, i Aragonès no podia renunciar-hi. El govern espanyol va mantenir fins al darrer moment la incògnita sobre si Sánchez hi assistiria. Al president espanyol li convenia un independentisme desactivat i dividit després dels indults, enmig de l’intent negociador. I, a Aragonès, la imatge contrària. Però la taula es va reunir després d’una nova crisi entre ERC i Junts per la composició de la part catalana, sense cap membre de JxCat. La notícia de la jornada va ser una fotografia, perquè Sánchez, que va voler reunir-se tan sols amb el president català, es va deixar fotografiar assegut durant uns moments a la taula.

La reunió no va servir per a fixar una nova data ni per a acordar la metodologia de treball. I la voluntat del govern d’Aragonès de tornar-la a reunir a principi d’enguany ha acabat en no-res per la impossibilitat d’acostar posicions, els interessos electorals del PSOE a Castellà i Lleó i Andalusia, i per l’allunyament progressiu entre tots dos governs, que tampoc no ha fet viable que la bilateral es reunís aquest estiu, després dels escassos avenços de la comissió en una segona reunió al febrer.

I això que, per a Aragonès, la taula havia de donar “resultats tangibles” enguany. N’ha passat mig i JxCat n’ha tingut prou per a confirmar el vaticini que el diàleg no fructificaria. Ara prepara una auditoria sobre el pacte de govern amb ERC de conseqüències encara incertes. Però els partits independentistes han arribat fins ací sense cap alternativa estratègica, després del darrer intent fallit, a l’hivern, d’ERC, JxCat, la CUP, Òmnium, l’ANC i el Consell per la República per a crear una direcció estratègica del procés i tancar un primer marc genèric d’estratègia compartida.

Mentrestant, l’independentisme continua trencat al parlament. L’allunyament definitiu es va palesar amb l’aprovació del pressupost amb el suport dels comuns. Malgrat les reticències públiques de Junts, i d’una tensió entre el partit i el govern palpable a l’hemicicle, el departament de Jaume Giró va negociar els comptes amb els comuns i va ser ERC qui en va pagar el preu polític més alt, perquè va haver de forçar Ernest Maragall a facilitar l’aprovació del pressupost d’Ada Colau a l’Ajuntament de Barcelona. Els comuns es van tornar a convertir, a la pràctica, en el soci preferent del govern. I han estat clau per a consolidar aquest allunyament amb la CUP, que ha portat ERC a desdir-se de la qüestió de confiança que van pactar en l’acord d’investidura.

Els anticapitalistes tampoc no van avalar el polèmic acord tancat entre el PSC, ERC, Junts i els comuns per reformar la llei de política lingüística que després es va transformar en la nova llei del català. Ni tampoc donaran suport, segons que sembla, al decret de resposta a la imposició del 25% de castellà del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que el govern validarà al parlament, una altra vegada, amb el suport del partit de Jéssica Albiach. Un altre punt d’inflexió en les relacions amb la CUP va ser la retirada de l’escó de Pau Juvillà. Un episodi que va evidenciar els límits de la retòrica de la confrontació en un parlament no exempt de més polèmiques per les condicions laborals dels seus diputats i treballadors, i amb qüestions irresoltes com ara la retallada de les dietes dels diputats o l’eliminació o substitució de les llicències per edat. Tot plegat, mentre el futur polític de Laura Borràs resta pendent de l’obertura de judici oral pel cas de la Institució de les Lletres Catalanes.

També s’ha anat coent, contra corrent, un canvi de les relacions d’ERC amb el PSOE. Després dels indults, Esquerra va continuar prioritzant de mantenir-se com a soci preferent del govern espanyol quan va avalar l’aprovació del pressupost de Sánchez, malgrat l’incompliment dels acords anteriors. El gest anava lligat al compromís d’arribar a un altre pacte per a l’aprovació de la llei de l’audiovisual, tan important per al futur del català. Esquerra era molt conscient que aquells podien ser els darrers comptes imprescindibles per a Sánchez, que podia optar per una pròrroga a partir d’aleshores. Però va mantenir l’opció política. Aquell peatge va acabar amb un empitjorament progressiu de les relacions entre el PSOE i ERC, que l’aprovació ara fa poc de la llei de l’audiovisual, amb l’abstenció del PP i el vot en contra d’Esquerra, ha acabat de consolidar, després del refús dels republicans a la reforma laboral i al decret espanyol contra la crisi per la guerra d’Ucraïna.

El punt d’inflexió definitiu va ser a l’abril amb el Catalangate, que va posar en evidència un espionatge en massa a dirigents independentistes, sobretot entre el 2017 i el 2020. Sánchez es va negar a fer caure la ministra de Defensa espanyola, tal com li ho demanava Aragonès. Ha volgut tancar el cas presentant-se a si mateix i més membres del seu govern com a víctimes de Pegasus i acotant l’autocrítica sistèmica a la comissió de secrets oficials del congrés espanyol i una futura reforma de les lleis de secrets oficials i del CNI. Tampoc no s’ha reunit amb Aragonès, tal com pretenia el president de la Generalitat, i la doble vara de mesurar de l’Audiència espanyola, amb la investigació de l’espionatge de Sánchez, i dels tribunals que arxiven el que van patir polítics, advocats i periodistes catalans, ha acabat de tancar l’oasi del diàleg. Una falsa entesa que s’explica, també, amb xifres: la de l’execució del 36% de les inversions en infrastructures l’any passat contra el 184% de les de Madrid. O amb més moviments, com ara la posada en escena de l’anunci d’inversions pel Quart Cinturó que han obert un altre front de discòrdia amb ERC, contrària al projecte. Mentrestant, el govern català ha volgut mantenir les relacions amb el govern espanyol congelades, malgrat que hi ha hagut contactes polítics més enllà de les enteses de funcionament tècnic. L’atzucac, formalment, s’allarga.

També sembla esvair-se el miratge dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2030. Una candidatura que, segons que va admetre el president de l’Aragó, Javier Lambán, era una operació d’estat per a provar d’amansir l’independentisme, per mitjà de relligar-lo gairebé una dècada en un projecte conjunt entre Catalunya i l’Aragó. “Amb aquesta candidatura es pretenia que l’independentisme català tornés a la pleta constitucional per mitjà d’implicar-los en un projecte d’estat”, va dir Lambán en una entrevista a la cadena Cope. Tot apunta ara que, atès el desacord amb l’Aragó, el COE no donarà suport a una candidatura tan sols catalana, malgrat els intents del govern.

L’aparent idil·li polític dels indults s’ha anat esvaint amb els mesos, mentre continuava aflorant l’evidència de la dificultat del conflicte. Un any després, tan sols depèn de l’independentisme que l’esllanguiment de les relacions amb Madrid desemboqui en la represa d’un full de ruta compartit encara per escriure per a mirar de culminar el procés. Amb els relleus a Òmnium i l’ANC, i amb Carles Puigdemont fora de la presidència de Junts, els únics dirigents de l’1-O que es mantenen en posicions de direcció executives per al conglomerat del moviment són Oriol Junqueras, Marta Rovira i Raül Romeva, a ERC, i Jordi Turull a JxCat. Una altra cosa són les conseqüències que pugui tenir l’amenaça de la reincidència o la determinació del Tribunal Suprem espanyol de revisar els indults. L’independentisme manté l’esperança en les escletxes que obriran els tribunals europeus, però la represa del procés depèn, sobretot, dels moviments d’ací.
Informa: VILAWEB.CAT (19-6-2022)

56 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: