“L’oficialitat del valencià a la UE. Un pas avant important”
(VICENTA TASA )
*Professora de Dret Constitucional de la Universitat de València
La petició registrada pel Govern d’Espanya, davant el Consell de la Unió Europa, perquè el gallec, l’èuscar i el català/valencià siguen llengües oficials de la Unió Europea és un pas avant important per als usos oficials i el reconeixement internacional de la nostra llengua.
La petició haurà d’estar aprovada pel Consell de la UE en les pròximes setmanes i cal pensar que, en el procés d’aprovació, poden haver algunes dificultats atés que la iniciativa del Regne d’Espanya afecta a llengües reconegudes com «regionals» per la República Francesa (català i èuscar) i per la República Italiana (català).
Si finalment s’aprova la iniciativa i l’oficialitat del gallec, l’èuscar i el català té un caràcter ple i igual al de la resta de llengües oficials les repercussions a favor de la nostra llengua poden ser importants, essencialment perquè l’oficialitat europea pressionaria sobre el sistema normatiu i judicial espanyol de manera continuada en favor de les llengües que ara es proposa que siguen oficials a la UE.
Cal recordar algunes coses importants. Primera, no cal dedicar la més mínima atenció a la qüestió de noms. Els diccionaris de la RAE i de l’AVL estableixen clarament que amb les denominacions de «valencià» i de «català» ens estem referint a la mateixa llengua, com va ocórrer durant algunes dècades en la UE amb les denominacions de «flamenc» i «neerlandés».
Segon, l’oficialitat del valencià serà un acte de justícia en termes demogràfics. Per nombre de persones que tenen una llengua europea com a llengua primera o de transmissió familiar, després de l’abandonament del Regne Unit de la Unió, el valencià/català estaria entre los 12 llengües més parlades de la Unió (1,5% de la població europea), amb un nombre de primers parlants similar al de l’anglés (només parlat com a primera llengua a Irlanda i Malta); tot i que l’anglés, com a segona llengua, és la més coneguda arreu de la UE. Així mateix, el valencià també és una de les 12 llengües més usades i conegudes com a segona llengua (prop del 3,5%) per la població europea). És, per tant, una llengua més parlada i coneguda que moltes de les llengües ara oficials de la Unió com ara el danés, l’eslovac, el finés, el croat, el lituà, l’eslové, el txec, el letó, l’estonià, el maltés o l’irlandés.
Tercer. Cal aclarir, igualment, que, tot i que la UE reconeix l’existència dins del seu territori de 85 llengües autòctones, el tracte a aquesta diversitat lingüística és jeràrquic i desigual. Actualment, té 24 llengües oficials de la Unió (totes les llengües oficials dels estats, llevat del luxemburguès); on s’han de publicar totes les normes legals de la Unió i que poden ser usades de manera activa i passiva pels ciutadans de la UE; és a dir, qualsevol ciutadà o institució de la Unió pot adreçar-se en una llengua oficial i la UE està obligada a atendre’l en la llengua oficial usada per la persona, empresa o institució. Des de 2005, altres tres llengües europees tenien algun tipus de reconeixement administratiu (català/valencià, basc i gallec) i els ciutadans tenien puntualment alguns drets a usar-les. Finalment, les altres 58 llengües de la Unió que no tenen cap reconeixement oficial ni suport real de la UE en les seues polítiques públiques.
Amb tot, més enllà de l’oficialitat lingüística, cada institució de la Unió Europea té regulades les seues llengües de treball i comunicació pública. Així, el Tribunal de Justícia de la UE té el francés com a única llengua de treball; la Comissió Europea té l’anglés, l’alemany i el francés; i altres, com el Parlament Europeu, tenen totes les llengües oficials com llengües de treball. Així i tot, i amb independència de la llengua de treball d’una institució, les relacions oficials s’han de fer en la llengua oficial triada per la ciutadania o les institucions de cada estat.
Dit això, si finalment el Consell de la UE aprova la petició espanyola, i el valencià/esdevé una llengua oficial de la UE, malgrat que això no modificaria, si més no de manera directa i immediata, el marc legal actual del valencià dins de la Comunitat Valenciana i de les institucions estatals espanyoles, si que tindria un impacte indubtable i de llarga durada en tots els àmbits oficials. Enumeraré ara de manera genèrica i sense esgotar totes les possibilitats i implicacions que pot arribar a tindre en termes legals l’oficialitat europea del valencià:
a) El reconeixement de l’oficialitat és important perquè qualsevol persona de la UE puga adreçar-se (i haja de ser contestada) en valencià a les institucions europees i això, amb independència del lloc on residisca i amb independència de si la llengua oficial de la UE és oficial o no en la seua localitat). Això permet que qualsevol valencià que visca a qualsevol lloc de la UE puga usar la llengua pròpia en les seues relacions amb la UE o que qualsevol persona del Carxe o de la Franja d’Aragó de parla catalana, llocs on el valencià no és llengua oficial, puga relacionar-se oficialment amb la UE en la seua llengua.
b) Tota la normativa europea serà traduïda al valencià i tindrà caràcter plenament oficial amb el mateix valor que qualsevol altra llengua de la UE.
c) A partir de l’oficialitat europea del valencià, tota la correspondència oficial amb institucions europees, que té una importància creixent en les institucions valenciana, i que s’ha de fer en una llengua oficial de la UE (ara habitualment en castellà o anglés), podrà fer-se de manera normal en valencià/català. I això, sempre que hi haja voluntat política d’usar la llengua pròpia com a llengua de treball de les administracions valencianes, reforça l’ús oficial del valencià en les nostres administracions.
d) Amb independència de la llengua de treball dels tribunals, l’ús del valencià en els processos judicials europeus estarà garantit de manera plena.
e) De la mateixa manera el valencià es podrà usar en el Parlament Europeu, en el Comité de les Regions i qualsevol altra institució de la UE d’igual manera i amb els mateixos drets que usen llengües com el castellà, l’italià, l’hongarés o el neerlandès.
f) Igualment, l’oficialitat del valencià/català permetrà a la nostra llengua incorporar-se als sistemes de traducció automàtica europeus i a les polítiques de promoció del coneixement de les llengües oficials de la UE. I això constitueix una oportunitat per a reforçar la posició del valencià en el món digital i la IA, i en les iniciatives educatives paneuropees.
g) En el sector privat, en tot allò que té una repercussió bàsica per als drets del consumidors, com ara etiquetatge, prospectes informatius d’instruments o medicaments, etc., les directives europees estableixen l’obligatorietat que la informació estiga en les llengües oficials de la UE i del país.
Un fet paradoxal i molt important és que l’oficialitat del valencià en les institucions generals de la UE esdevé contradictòria amb el fet que no és una llengua oficial en les institucions generals de l’estat espanyol (institucions centrals i generals de l’estat: parlament, govern, exèrcit, policia, Poder Judicial, Casa Reial, etc.). De fet, l’oficialitat del valencià en la UE permetrà usos oficials més avançats dels que hi ha en l’àmbit estatal espanyol, tant en el Parlament Europeu, en la justicia o en la relació amb les institucions centrals de la Unió. I si això serà possible en l’àmbit europeu no ho és en l’àmbit estatal, les tensions en el sistema espanyol de drets lingüístics es multiplicaran.
En qualsevol cas, si l’oficialitat del valencià/català es fa realitat en les pròximes setmanes, totes les persones que estimem la llengua i volem un futur de prestigi i ús social normal i multiplicat ens haurem de felicitar i hem de considerar-la un fet molt positiu. A més, hem de ser conscients que pot contribuir a superar moltes de les dificultats que fins ara han impedit fer de l’estat espanyol (entés com a conjunt d’institucions generals estatals) un estat oficialment plurilingüe que defense les llengües minoritàries, com ara Suïssa, Canadà, Bèlgica o Finlàndia. És un pas avant important per al valencià, que, si tenim voluntat social i política, pot ajudar a la recuperació col·lectiva de la nostra llengua.
Informa:ELNACIONAL.CAT (24-VIII-2023)
