“Drets lingüístics, drets humans ”
( BERNAT JOAN I MARÍ )
L’informe del relator especial de l’ONU Ferdinand de Varennes en relació al respecte als drets humans al Regne d’Espanya és demolidor. I ho és especialment en dos aspectes: els drets lingüístics i el dret a la llibertat d’expressió i de participació política. Sobre els drets lingüístics, basta veure el gruix que té l’apartat dins el conjunt de l’informe (més del vint per cent del total de les consideracions escrites). Bona part del que recull De Varennes sobre els drets lingüístics ja estava recollit en la monitorització del compliment (o no) de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (CELROM). Específicament, hi són tots els aspectes que guarden relació amb el respecte o no a determinats drets. A l’hora d’abordar aquest informe del relator especial de l’ONU sobre drets humans a Espanya, hem de deixar assentat un principi que en aquest regne que no sol tenir gaire en compte: els drets lingüístics i culturals formen part dels drets humans. Si algú pretén imposar l’ús d’una llengua única pertot arreu està conculcant drets lingüístics de parlants d’altres llengües.

La segona consideració important fa referència a la qüestió de l’oficialitat de les llengües. L’informe de De Varennes posa de manifest que hi ha llengües oficials que són tractades com si no ho fossin. O, dit més clarament, que l’Estat espanyol tracta els parlants de determinades llengües oficials, com si aquestes no ho fossin. Perquè, al cap i a la fi, els que reben el tracte són els parlants; les llengües són només sistemes de signes (que serveien per comunicar-nos i per un munt de coses més).

En quins àmbits s’obstaculitzen, d’una manera manifesta, els drets lingüístics, al Regne d’Espanya? Clarament, segons l’informe del relator especial de l’ONU, en les relacions entre els administrats i determinades adminstracions. L’informe fa referència específica al fet que hom pugui exercir com a policia a Catalunya, al País Valencià o a les Illes Balears sense saber català, encara que la nostra llengua hi sigui oficial. Atenent al concepte d’oficialitat, a què fèiem referència al paràgraf anterior, que una llengua sigui oficial comporta, de manera automàtica, que tots els servidors públics l’han de dominar perfectament i que han d’amotllar-se a la tria lingüística dels ciutadans. Dit d’una altra manera: quan un eivissenc entra en una comissaria de policia, el primer que hauria de determinar el servidor públic (el policia) és si li ha de parlar en català o en espanyol. La tria sempre ha de ser del ciutadà. A Brussel·les ho saben per si dius “Bon Jour” o “Morgen”. Inexorablement, el servidor públic continuarà en francès o en neerlandès, d’acord amb el que lliurement hagi escollit el ciutadà.

Juntament amb servidors públics com ara els membres de les forces de seguretat de l’Estat, l’informe també dedica bona part del contingut al sistema judicial. Exposa clarament que avui els ciutadans tenen dificultats per poder accedir-hi normalment en la seua llengua (tret que la seua llengua sigui el castellà), que es pot exercir com a jutge a les Illes Balears sense dominar la llengua catalana (cosa totalment insòlita, tenint en compte que és oficial i que un jutge és un jutge), que l’ús del català sovent és descoratjat per part de les institucions públiques i d’altres vegades és directament prohibit… Tot això, evidentment, produeix una afectació dels drets humans, al Regne d’Espanya, entre els catalanoparlants, els occitanoparlants, els bascoparlants, els gallegoparlants, els parlants d’asturlleonès, els parlants de dariyya, els parlants d’amazic, els parlants d’aragonès i els parlants de caló romaní. Crec que aquestes són les comunitats esmentades a l’informe del relator especial de l’ONU sobre la situació dels Drets Humans al regne d’Espanya.

Coincidint amb els experts que monitoritzaren la implementació de la CELROM (que, en ser cabdal comunitari europeu, a Espanya automàticament es converteix en cabdal constituciona), De Varennes proposa canviar de manera immediata el reglament del Consell General del Poder Judicial, a fi i efecte de garantir els drets lingüístics dels ciutadans (i ens anomena específicament) de Catalunya, del País Valencià i de les Illes Balears. Amb l’actual reglament del CGPJ es conculquen els drets lingüístics de milions de ciutadans de manera sistemàtica, general i sostinguda en el temps. No es tracta, per tant, de manca de respecte puntual a determinats drets dels ciutadans, sinó d’una conculcació estructural de drets.

Perquè es respectin els nostres drets lingüistics, en el si del regne d’Espanya, resulta necessari un canvi de mentalitat espectacular: seria imprescindible, per exemple, que cossos com la guàrdia civil o la policia nacional assumissin que tots els seus membres, als nostres països, han de saber català. I que hem de ser nosaltres els que triem en quina llengua ens volem relacionar amb ells. O que n’haguessin de saber jutges, metges, notaris i tota la resta de servidors públics. I no una miqueta, sinó amb un domini excel·lent (com el que se’ls demana a Flandes en relació al neerlandès). Això, o constituir un estat independent que ja arregli el problema des de l’origen.
Informa:DBALEARS.CAT(18-7-2020)