L’ULL VIU DE JORDI BORRÀS: TOTS PORTEM UN FEIXISTA A DINS SI NO ENS VESTIM AMB UN PACTE DE RESPECTE ALS DRETS HUMANS

“L’ull viu de Jordi Borràs”.
(QUIM GIBERT )

Jordi Borràs i Abelló (Barcelona, 1981), fotoperiodista, subratlla que fa el que fa perquè tots portem un feixista a dins: «El feixisme és una qüestió molt primària, i si deixéssim anar els instints més primaris no podríem viure en societat. El feixisme com a tal respon a la llei del més fort. Si no ens vestim amb un pacte de respecte als drets humans, tots som feixistes potencials.» En paral·lel rescata a Tots els colors del negre (Ara Llibres, 2022), novetat editorial, una frase demolidora: «els feixistes del futur es faran dir a si mateixos antifeixistes.»
Jordi Borràs creixerà marcat pel passat familiar de l’avi Enric Borràs i Cubells, combatent antifranquista i víctima de «tortures i interrogatoris duríssims (…) el van enviar un mes a la cel·la de càstig, al soterrani de la primera galeria, on va malviure pràcticament nu durant trenta dies.» Borràs també quedarà trasbalsat, el 2004, a causa de l’assassinat de Roger Albert, company d’infantesa, a mans de neonazis. Tant l’assassí com l’acompanyant, que li va proporcionar l’arma, havien militat en l’independentisme d’esquerres.
Per a l’autor de Tots els colors del negre, el periodisme de trinxera, a l’Estat espanyol, tindrà un abans i un després el 1979, a causa dels reportatges de Xavier Vinader sobre l’origen dels GAL (Grupos Antiterroristas de Liberación): «una organització parapolicial teixida per alts funcionaris del Govern espanyol del PSOE, policies, mercenaris i militants feixistes.» I és que, segons Jordi Borràs, es va instaurar la por, en àmbits periodístics: «en forma d’autocensura que va fer torpedinar investigacions i desar-les al fons del calaix (…) estranya malaltia que patiren els reporters i el canvi de model de negoci d’uns empresaris que van deixar d’invertir en un periodisme d’investigació.»
La trajectòria professional de Borràs, de constant denúncia del neofeixisme, quedarà sacsejada el 12 l’octubre de 2013: «mai més no he pogut cobrir un acte de l’extrema dreta o de l’espanyolisme radical amb la certesa de no acabar sent agredit mentre treballo.» I les pintades en el carrer i els missatges a les xarxes socials, en contra del documentalista barceloní, van deixar de ser amenaces persistents quan, a Ciutat Vella, va ser estomacat de valent un vespre d’estiu de 2018. En aquest sentit, Jordi Borràs detalla que no hi ha res pitjor per a un fotògraf que passar a formar part de l’acció que cal retratar.
L’atacant serà un inspector de la brigada d’informació de la policia espanyola: «Vaig tenir la sort que cinc testimonis van declarar el mateix que jo vaig declarar. I que van enregistrar l’agressor ensenyant la placa de policia.» Per acabar d’espessir el suc, algú altre deixarà entreveure que sap on viu Borràs: un matí, a l’entrada del domicili familiar, ensopegarà amb una tassa de vàter i una pila de material independentista esquinçat. Malgrat el daltabaix emocional, Jordi Borràs es va negar a claudicar davant les intimidacions. Això explica que a partir de la primavera de 2016 ampliï horitzons: «Europa, precisament, era un camp de mines sembrat per la ultradreta i on ningú no em coneixia.»
Tal dit, tal fet, l’ultradreta europea del XXI quedarà enquadrada en l’objectiu angular i en els textos de Borràs. I és que en el decurs dels darrers anys ha seguit els moviments neonazis del vell continent. L’autor de Tots els colors del negre s’ha envoltat de periodistes especialitzats en l’extrema dreta, com en el cas del fotògraf David Lagerlöf, que el 2016 havia aconseguit una instantània de Tess Asplund plantant cara, pacíficament, a un copiós grup feixista que desfilava a la ciutat sueca de Borlänge. La imatge de Lagerlöf sobre l’activista afroamericana de 42 anys, amb el puny enlaire, que instants abans havia saltat la tanca policial, es va fer viral.
Jordi Borràs ha enllestit una radiografia valuosa d’un feixisme mutant, que no deixa expandir-se tant en terra catalana com Europa endins. L’agosarat fotoperiodista de Barcelona queda bocabadat quan, en un míting final de Marine Le Pen a Marsella el 2017, observa un senyor amb la samarreta del Che Guevara, una entusiasta d’origen amazic, una mulata amb la bandera francesa pintada a les galtes… El sociòleg rossellonès Guatier Sabrià, en aquesta ocasió l’assessor, assevera a Borràs que, entre els votants i dirigents lepenistes, hi ha obrers que havien militat al Partit Comunista, socialdemòcrates, gitanos, familiars d’exiliats republicans espanyols.
Alhora Jordi Borràs i Abelló ens revela dades, desconegudes entre el gran públic, com ara que la desarticulació d’una cèl·lula gihadista, l’abril de 2015, per part dels Mossos d’Esquadra, va haver-se d’accelerar quan «van saber que agents de la Policia Nacional espanyola havien alertat els integrants de la banda terrorista que la policia catalana els estava investigant.» A Grècia les ombres també són allargades. Hibai Arbide, un basc establert a Atenes, li detalla a Borràs que, temps enrere, la policia grega va detenir uns antifeixistes, que foren torturats per agents encaputxats, que van mostrar: «els seus carnets d’Alba Daurada.»
Tots els colors del negre és tant una crònica particular com una recerca sobre el terreny, d’allò més necessària per a visibilitzar xarxes neofranquistes i altres espècimens sense escrúpols d’arreu.
Lluís Llach, en una de les cançons, explicita: «Ell són aquí entre nosaltres,/ en la feblesa dels incerts/ i en la feblesa esmolen dagues/ i en la feblesa els fem valents (…) Ells són aquí entre nosaltres, però nosaltres on som?/ A vosaltres ho pregunto/ que sou amics, i que sou molts.»
*Quim Gibert, psicòleg i coautor d’El despertar dels Països Catalans

79 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: