L’ULSTER EN TEMPS DE RIALLETES ( QUIM GIBERT )

“LâUlster en temps de rialletes”.
( QUIM GIBERT )
La tardor de 1992 vaig recĂłrrer part dâIrlanda. Mâallotjava amb famĂlies i albergs juvenils. En la primera llar on vaig fer nit, tot just arribat a Dublin, el pare de famĂlia gairebĂŠ mâesbronca quan va saber que, en les etapes de lâitinerari insular, no havia previst acostar-me a Irlanda del Nord. Lâhome, mentre em convidava a una cervesa, amb opciĂł a repetir, em va venir a dir que seria una equivocaciĂł moureâm per Irlanda sense passar per lâUlster, si el que de debò volia era conèixer mĂnimament lâilla.
De primer vaig trescar per les contrades de lâoest, on es parla gaèlic, la llengua autòctona, i pels penya-segats i caminois de les menudes illes Aran. I com que per ventura aquell pare dublinès em va fer canviar dâopiniĂł, em vaig plantar immediatament desprĂŠs en un Belfast gèlid i decadent.
La famĂlia dâacollida eren protestants. Em venien molt de gust els estofats que servien i les converses de sobretaula. Els sabia greu que la seva fos una ciutat militaritzada: els carros blindats circulaven amb un canĂł apuntant i hi havia carrers amb duanes. A Londonderry, lâaltra ciutat important, tampoc feia massa grĂ cia observar, posem per cas, sectors urbans amb xarxes de filferro, al costat de soldats armats, fins a les dents, rondant amunt i avall.
Dècades mĂŠs tard, a Escòcia, es va produir lâAcord de Saint-Andrews (2006), unes reunions de pau que semblaven impossibles per a Irlanda del Nord van esdevenir possibles. Lâunionista Ian Paisley (1926-2014) i lâindependentista Martin McGuinness (1959-2017), dos pesos pesants irreconciliables fins llavors, van establir una aliança polĂtica, a ran de la qual foren nomenats primer ministre i vice-primer ministre respectivament. Com va ser viable forjar, entre dos dirigents que sâevitaven, un tractat que deixava enrere lâodi de 40 anys de terror i 3.500 morts? Nick Hamm (Belfast, 1957) recrea en el film El viatge (The Journey, 2016) els 85 km. en cotxe que van fer McGuinness i Paisley des de Saint-Andrews a lâaeroport dâEdimburg. I ĂŠs que en plenes converses de pau, convocades per lâexecutiu de Tony Blair, el reverend presbiteriĂ Paisley va demanar de desplaçar-se unes hores a Belfast amb motiu de les noces dâor. McGuinness, excomandant de lâIRA, va acceptar la interrupciĂł de les negociacions sempre i quan ell poguĂŠs compartir amb Paisley lâanada fins a Ulster. Hamm, director de la road movie, diu que una prĂ ctica habitual dels polĂtics nord-irlandesos rivals, de viatge a lâexterior, era la de viatjar plegats de cara prevenir atemptats. Hamm el va fascinar poder dirigir un relat fictici, basat en fets reals, de dos lĂders, ideològicament a les antĂpodes, tancats en un espai reduĂŻt (el dâun vehicle oficial i, desprĂŠs, el dâun aviĂł privat), que sâacaben avenint. McGuinness sâincorpora voluntĂ riament al viatge? Hi va a la força? El polĂtic republicĂ del Sinn Fein mai va oferir detalls, bo i que se sap que, de feia temps, cercava un espai comĂş amb Paisley.
No diuen que les grans decisions es concreten en els corredors i en entorns distesos? Colin Bateman, guionista del llargmetratge, assenyala que va parlar sobre el viatge tant amb McGuinness com amb el fill de Paisley (Ian havia mort feia poc), però no en va treure lâaigua clara: cadascĂş donava versions força diferents. Afegeix Bateman que si ni ells mateixos sabien el que havia ocorregut de debò: ÂŤdisposava, aleshores, de la llibertat dâescriure un guiĂł imaginant allò que podia haver succeĂŻtÂť.
Durant anys i panys Doctor No fou el sobrenom de Paisley. No obstant això, The Chuckle brothers, els germans rialletes, ĂŠs tal com seâls va conèixer pilotant el govern dâunitat nord-irlandès. A mĂŠs dâaconseguir una entesa que va canviar el futur dâun Ulster desesperat i sinistre, McGuinness i Paisley han passat a la història com a dos enemics van fer-se amics.
*Quim Gibert, psicòleg i coautor de Removent consciències