L’ULSTER EN TEMPS DE RIALLETES ( QUIM GIBERT )

“L’Ulster en temps de rialletes”.
( QUIM GIBERT )

La tardor de 1992 vaig recórrer part d’Irlanda. M’allotjava amb famílies i albergs juvenils. En la primera llar on vaig fer nit, tot just arribat a Dublin, el pare de família gairebé m’esbronca quan va saber que, en les etapes de l’itinerari insular, no havia previst acostar-me a Irlanda del Nord. L’home, mentre em convidava a una cervesa, amb opció a repetir, em va venir a dir que seria una equivocació moure’m per Irlanda sense passar per l’Ulster, si el que de debò volia era conèixer mínimament l’illa.

De primer vaig trescar per les contrades de l’oest, on es parla gaèlic, la llengua autòctona, i pels penya-segats i caminois de les menudes illes Aran. I com que per ventura aquell pare dublinès em va fer canviar d’opinió, em vaig plantar immediatament després en un Belfast gèlid i decadent.

La família d’acollida eren protestants. Em venien molt de gust els estofats que servien i les converses de sobretaula. Els sabia greu que la seva fos una ciutat militaritzada: els carros blindats circulaven amb un canó apuntant i hi havia carrers amb duanes. A Londonderry, l’altra ciutat important, tampoc feia massa gràcia observar, posem per cas, sectors urbans amb xarxes de filferro, al costat de soldats armats, fins a les dents, rondant amunt i avall.

Dècades més tard, a Escòcia, es va produir l’Acord de Saint-Andrews (2006), unes reunions de pau que semblaven impossibles per a Irlanda del Nord van esdevenir possibles. L’unionista Ian Paisley (1926-2014) i l’independentista Martin McGuinness (1959-2017), dos pesos pesants irreconciliables fins llavors, van establir una aliança política, a ran de la qual foren nomenats primer ministre i vice-primer ministre respectivament. Com va ser viable forjar, entre dos dirigents que s’evitaven, un tractat que deixava enrere l’odi de 40 anys de terror i 3.500 morts? Nick Hamm (Belfast, 1957) recrea en el film El viatge (The Journey, 2016) els 85 km. en cotxe que van fer McGuinness i Paisley des de Saint-Andrews a l’aeroport d’Edimburg. I és que en plenes converses de pau, convocades per l’executiu de Tony Blair, el reverend presbiterià Paisley va demanar de desplaçar-se unes hores a Belfast amb motiu de les noces d’or. McGuinness, excomandant de l’IRA, va acceptar la interrupció de les negociacions sempre i quan ell pogués compartir amb Paisley l’anada fins a Ulster. Hamm, director de la road movie, diu que una pràctica habitual dels polítics nord-irlandesos rivals, de viatge a l’exterior, era la de viatjar plegats de cara prevenir atemptats. Hamm el va fascinar poder dirigir un relat fictici, basat en fets reals, de dos líders, ideològicament a les antípodes, tancats en un espai reduït (el d’un vehicle oficial i, després, el d’un avió privat), que s’acaben avenint. McGuinness s’incorpora voluntàriament al viatge? Hi va a la força? El polític republicà del Sinn Fein mai va oferir detalls, bo i que se sap que, de feia temps, cercava un espai comú amb Paisley.

No diuen que les grans decisions es concreten en els corredors i en entorns distesos? Colin Bateman, guionista del llargmetratge, assenyala que va parlar sobre el viatge tant amb McGuinness com amb el fill de Paisley (Ian havia mort feia poc), però no en va treure l’aigua clara: cadascú donava versions força diferents. Afegeix Bateman que si ni ells mateixos sabien el que havia ocorregut de debò: «disposava, aleshores, de la llibertat d’escriure un guió imaginant allò que podia haver succeït».

Durant anys i panys Doctor No fou el sobrenom de Paisley. No obstant això, The Chuckle brothers, els germans rialletes, és tal com se’ls va conèixer pilotant el govern d’unitat nord-irlandès. A més d’aconseguir una entesa que va canviar el futur d’un Ulster desesperat i sinistre, McGuinness i Paisley han passat a la història com a dos enemics van fer-se amics.

*Quim Gibert, psicòleg i coautor de Removent consciències

189 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: