MADRID, LA CAPITAL DEL TERROR PER ALS CATALANS I CATALANISTES

La setmana passada vam escriure ‘La increïble història dels sis de Madrid’, que explica la repressió viscuda per sis madrilenys solidaris amb el procés català. Sis madrilenys a qui ara demanen anys de presó. Més detalls, ací. El cas és tan al·lucinant que la peça va tenir repercussió i molta gent va donar diners per ajudar-los a pagar la defensa. I també va haver-hi periodistes de TV3, premsa d’Òmnium i més gent que em van demanar el contacte dels nois per poder-los entrevistar, com havia fet jo per telèfon. Resposta d’un dels nois: ‘Mira, nosaltres tenim feines precàries. I ens estimem més de no donar la cara a la televisió, ni ser gaire mediàtics, ni gaires fotos tampoc. Preferim que, tot això, ho porti el nostre advocat directament, que ell sí que donarà la cara quan l’agenda li ho permeti. Per qüestions de seguretat, nosaltres preferim no fer-nos mediàtics. La nostra posició amb Catalunya ens portaria problemes a la feina. Potser més endavant. Ara, ens estimem més d’explicar el cas sense fer-nos famosos. Per seguretat.’

INFERN NÚMERO 2

Aquest és l’infern número 1. Passem a l’infern número 2, protagonitzat per Joan Tardà, que durant 15 anys ha estat diputat d’ERC al Congrés dels Diputats de Madrid. Divendres el vaig entrevistar per a parlar de política. I una de les respostes de Joan Tardà a l’entrevista em va deixar veient visions. Pot semblar una anècdota, i segurament d’entrada era la pregunta menys política de totes. Doncs la seva resposta és la que explica com cap altra la política del moment. Jo només li demanava quines llibreries de Madrid em podia recomanar de la capital d’Espanya, ell que hi ha viscut quinze anys. I Tardà em va respondre això: ‘No us puc ajudar. Conec la llibreria Malatesta, perquè hi fem actes. Però a Madrid nosaltres hem fet vida molt discreta. Per raons de seguretat hem hagut d’acostumar-nos, com a mínim jo, a fer una vida de l’hotel a la feina. He tingut molts maldecaps a Madrid, sí. Però això és el pa de cada dia. T’insulten. No he anat amb escorta, però més d’un cop companys del partit m’han hagut de venir a ajudar. Durant l’època de l’estatut, i del ‘mori el borbó’, no era fàcil de caminar pel carrer.’