MAI NO N’HI HA PROU AMB DECLARAR LA INDEPENDÈNCIA

“Mai no n’hi ha prou amb declarar la independència”.
( JORDI BARBETA )
Un dels debats més falsos que s’ha suscitat durant el procés ha estat sobre la unilateralitat. Renunciar amb antelació a la unilateralitat no té gaire sentit quan la immensa majoria dels processos de sobirania han reeixit després d’un pronunciament unilateral. Ara bé, proclamar o reivindicar la unilateralitat amb antelació quan no es disposa de cap de les eines que es requereixen per portar-la a terme acaba resultant grotesc.

Cal recordar que ni un referèndum ni una declaració resol automàticament el conflicte. Generalment, va seguit d’una guerra, d’un conflicte armat que sol guanyar qui té més força militar o qui compta amb més aliats externs. És francament inimaginable que això pugui esdevenir ara i aquí, així que no caldria donar-li gaires voltes, però sembla necessari repetir obvietats, si més no, per denunciar la xarlataneria.

Un dels processos amb menys vessament de sang va ser el que per aquí en diuen “la via eslovena”. Eslovènia va aconseguir la independència primer amb un referèndum unilateral en què va participar el 93% dels eslovens i en el qual el 95% va votar a favor de l’emancipació. No va ser suficient. Abans, els governants eslovens havien organitzat en secret un exèrcit que va fer front a una guerra de deu dies amb les tropes sèrbies, en la qual es van registrar 64 morts i més de 300 ferits. Va ser determinant i definitiu que Alemanya i el Vaticà es van afanyar a reconèixer Eslovènia com a nou estat sobirà.

El 1996, Umberto Bossi va declarar la independència de la Padània i va convocar un referèndum que va tenir molta participació i un vot favorable massiu. Ningú li va fer cas, pràcticament, ni tan sols el govern de Roma. Hi va haver intervenció judicial, però ningú va acabar a la presó i tot va quedar en una anècdota intranscendent.

Renunciar amb antelació a la unilateralitat no té gaire sentit, però proclamar-la quan no es disposa de cap de les eines que es requereixen per portar-la a terme acaba resultant grotesc

Tothom va valorar l’1 d’octubre com una demostració exemplar de mobilització democràtica en favor de les ànsies sobiranistes a Catalunya, del seu dret a votar i decidir el seu futur col·lectiu, però costa d’entendre que algú arribés a creure que amb aquell èxit de participació, el 43,03%, estava tot fet. El grau de participació no va arribar ni de lluny a la contundència eslovena i l’Estat va fer una demostració de força repressiva davant d’una població voluntàriament desarmada i pacífica. Alguns polítics europeus van criticar la brutalitat policial i es van solidaritzar amb la gent apallissada per pretendre votar, però cap potència internacional ni cap estat va obrir boca si no va ser per donar suport a la unitat d’Espanya. I, al capdavall, els mateixos que van organitzar l’1 d’octubre han reconegut que no va ser un referèndum d’autodeterminació com cal. Parlen del “mandat de l’1 d’octubre”, però, tot seguit, reivindiquen un altre referèndum, un que sigui vàlid!

Els eslovens tenien un exèrcit secret organitzat abans del seu referèndum, mentre que a Catalunya no tenia ni les estructures d’estat promeses i només la Fiscalia va considerar el cos de Mossos d’Esquadra una força armada al servei de la independència, quelcom que els tribunals i els mateixos comandaments dels Mossos ja van deixar clar llavors que era tot el contrari. Com no podia ser d’una altra manera, el major dels Mossos s’ha reafirmat de cara al futur. Si cal detenir el president de la Generalitat perquè se salta la llei, òbviament espanyola, no dubtarà a fer-ho.

Ara han sorgit veus reclamant tornar a convocar un referèndum malgrat que no sigui acordat amb l’Estat. Aquí es confon la frase de Jordi Cuixart “ho tornarem a fer”, que té tot el sentit en boca del president d’Òmnium i cap en boca dels responsables polítics. Cuixart té tot el dret —i mereix el reconeixement públic— de mantenir la lluita per les llibertats i els drets fonamentals. Tanmateix, els responsables polítics no poden plantejar tornar a fer el que van fer i com ho van fer atesos els dramàtics resultats: presó, exili, repressió i 155.

Així que els partidaris d’aconseguir la independència per la via pacífica i democràtica només poden agafar com a referència els exemples d’Escòcia i del Quebec, dues nacions que han pogut celebrar referèndums d’independència en estats de llarga tradició democràtica com són el Regne Unit i el Canadà. L’inici del combat democràtic per la sobirania es pot situar en ambdós casos en la primera meitat del segle passat, així que ha hagut d’armar-se, però armar-se de paciència i de persistència fins a aconseguir els respectius referèndums al cap de gairebé un segle. I a més els van perdre.

La paciència i la persistència d’escocesos i quebequesos s’ha traduït en treball polític, en bon govern en alguns casos i en el foment del sentit de pertinença, i aquestes variables evolucionen no pas amb grans consignes, sinó d’acord amb el prestigi institucional, l’orgull col·lectiu i l’interès moral o material immediat.

Observeu el que ha fet Pedro Sánchez. Havia perdut la iniciativa política, va sofrir una dolorosa derrota a les eleccions a Madrid, semblava que el govern PSOE-Podemos s’enfonsava. Tanmateix, tot seguit ha aplicat el mandat de Jesús davant la tomba de Llàtzer. Aixeca’t i camina. Estava mort i s’ha posat a caminar. Ha aprovat els indults dels presos polítics, ha pactat la reforma de les pensions, ha aprovat la llei trans, estan per caure la llei de la memòria històrica, la llei de llibertat sexual, la llei de l’habitatge i tothom està pendent de la repartidora dels fons europeus en clau Next Generation…

Des d’aquest punt de vista, l’assignatura pendent de l’independentisme és demostrar que és més útil que els seus adversaris en la defensa dels interessos ciutadans. I això requereix lideratge per esdevenir referència principal, com quan la gent es manifestava davant del Palau de la Generalitat per qualsevol reivindicació. No cal rendir-se, ni renunciar a res per arribar a Ítaca, però mai no n’hi ha prou amb una declaració unilateral d’independència. Requereix molta feina prèvia i, al final, resulta que allò de “fer país” és el cuc autènticament revolucionari.
Informa:ELNACIONAL.CAT (4-VII-2021)

84 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: