MALGRAT L’ENSENYAMENT, EL CATALÀ EN RECESSIÓ A MALLORCA

“La llengua en recessió ”
( JOSEP A.CALVO )

Que la llengua catalana a Mallorca està en recessió, és un fet que podem percebre sense fer gaire esforç. L’esperança que, en general, les noves generacions emprendrien amb força un camí cap un ús normal, s’esvaeix constantment.

Evidentment, no parl d’aquelles persones que sempre hi som, que mai no hem abandonat la il·lusió per fer de la llengua un mecanisme de cohesió entre tots els habitants dels territoris on el català és (no sé si dir que era) la llengua pròpia. Perquè aquests conceptes, de cada dia, es difuminen més i ha arribat un moment que el fet que l’Estatut d’Autonomia reconegui com a pròpia la llengua catalana no garanteix, ni de bon tros, que els catalanoparlants puguem exercir els nostres drets i se’ns acusi, constantment, de no voler fer-nos entendre.

Tot plegat, fa la sensació de fracàs, que els esforços fets fins ara no interessen a una bona part de la població. Dins el sistema educatiu de cada dia és més habitual que augmentin els centres on la llengua catalana té un paper secundari i que els al·lots, entre ells, facin servir només el castellà com a punt d’inici de qualsevol de les seves converses. Per a ells la normalitat és simplement aquesta, ni llengua pròpia, ni amor per la nostra cultura… A més a més, no pareix que els afecti gaire. Allò que resulta més impactant és que sovint aquest comportament es produeix entre els adolescents que han rebut un ensenyament a primària i posteriorment a secundària modèlic, han tengut totes les eines a l’abast per accedir a la llengua, encara que no la duguessin apresa de ca seva.

És preocupant que fills de pares catalanoparlants (no tothom, és clar), que no tenen cap problema per comunicar-se en català en l’àmbit familiar, després sempre fan servir el castellà amb els externs, és a dir, fins i tot amb els nins d’altres famílies també catalanoparlants que entre ells, a la bimbolla familiar, ho fan en català. I no passeu pena pel tema de l’ensenyament en català (no del català), ja que, sovint, no solen tenir cap problema per seguir amb èxit les classes de matemàtiques, biologia, història, etc. en català.

El català és la llengua escolar, ho tenen claríssim i el castellà és l’eina bàsica i per excel·lència de comunicació entre iguals, almanco és allò que es pot observar objectivament entre certes generacions de joves.

I quan parlam d’altres llocs on la presència de la llengua és més viva, la tendència a reproduir aquest comportament en sentir qualcú que s’expressa en castellà és aclaparant.

Ets esforços fets fins ara per revertir sa castellanització franquista han estat molt magres i no poden compensar ets esforços fets per continuar es procés de castellanització. S’escola en català no pot compensar sa presència de mils de castellanoparlants monolingües, ni sa presència d’una trentena de canals de televisió en castellà, ni d’una immensa majoria de ràdios en castellà, ni sa premsa en castellà, ni es cine en castellà, ni ses noves tecnologies en castellà…
Es català ha sobreviscut prop de vuit segles a ses Illes Balears no perque es mallorquins, menorquins i pitiüsos hagin fet esforços per conservar-lo ni per amor a sa llengua i cultura pròpies, sinó perque ha estat sa seva eina de comunicació, i ho ha estat perque no n’han coneguda d’altra. En definitiva, ha sobreviscut per inèrcia, com totes ses llengües. Sense sa política castellanitzadora aplicada per s’Estat, especialment durant es franquisme però que ara continua, es català tendria sa supervivència assegurada. I si s’Estat hagués aplicat a s’Espanya castellana una política de catalanització equivalent, sa llengua en perill seria sa castellana a ses comunitats castellanoparlants. ¿O mos pensam que es castellanoparlants conserven sa seva llengua perque l’estimen?

No ès just demanar an es catalanoparlants un comportament de resistència activa a sa castellanització, perque ningú demana aquest comportament an es parlants de qualsevol altra llengua. Són es legisladors qui tenen sa responsabilitat de restablir ses condicions que durant segles han permès que sa llengua catalana funcionàs com qualsevol altra llengua, i d’actualitzar aquestes condicions d’acord amb ses societats d’avui (alfabetització general, medis de comunicació, noves tecnologies…).
Una vegada restablides aquestes condicions, no farà falta que es catalanoparlants estimem sa llengua: la parlarem amb sa mateixa naturalitat que la parlaven es nostros padrins i repadrins, amb sa mateixa naturalitat que avui sentim parlar en castellà, francès, italià, alemany, rus…

Dit això, mentres es polítics no actuïn per revertir sa castellanització, restablint ses condicions normals de funcionament des català, sí que hem de menester sa presència de catalanoparlants activistes, que parlin sempre en mallorquí, menorquí o eivissenc i no girin sa llengua sense motiu. Hem de menester activistes que frenin s’inèrcia cap a sa castellanització i restablesquin s’inèrcia secular de parlar sempre sa llengua pròpia.

No fa falta que siguin majoria, ni prop fer-hi. Suposem que arribàvem an es 10% de catalanoparlants activistes; això vol dir que tendríem devers es 5% de sa població total que actuaria com a catalanoparlant monolingüe.Vol dir que es castellanoparlants residents a ses Illes Balears (cambrers, policies i guàrdies civils inclosos) se trobarien amb sa circumstància que un de cada vint ciutadans els parlaria en català. Què hi farien, llavonses, aquells pocs castellanoparlants que no volen sentir parlar sa nostra llengua? Se queixarien cada vegada? Tractarien de maleducat un de cada vint ciutadans? Els denunciarien a tots? No passaria res d’això. Haurien d’assumir sa legislació vigent: que es català es sa llengua pròpia de ses Illes Balears, tant si els agrada com si no.

Consider que, ara per ara, ets objectius de qualsevol política lingüística haurien de tenir com a prioritat conseguir aquest 10% de catalanoparlants activistes. No hauria d’esser tan complicat! Fa bastants anys que practic aquest activisme i puc assegurar que sa resposta general des mateixos castellanoparlants ès molt positiva: s’immensa majoria m’entenen i no he de girar sa llengua, i fins i tot n’hi ha que, vist que jo no gir sa llengua, són ells qui giren i me parlen en mallorquí. Tenc amics i coneguts que només parlen mallorquí amb jo; amb la resta no ho poden fer.
Puc donar testimoni que esser activista a favor des mallorquí no ès gens complicat, ni sacrificat, ni desagradable, ni conflictiu. Al contrari: ès una experiència molt positiva, i a posta la matenc de fa un caramull d’anys!
Informa:DBALEARS.CAT (31-12-2020)

113 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: