(   MONTSE CASTELLÀ   )

Sembla que, segons com, per a parlar en catalĂ  a Catalunya has de demanar permĂ­s o perdĂł. I que si denuncies una vexaciĂł en este sentit, a sobre ets una intolerant, com a mĂ­nim. Que el catalĂ  Ă©s una llengua minoritzada no ho descobrirem ara en este article i ja n’han parlat a bastament altres persones amb molta mĂ©s expertesa que jo. Sense anar mĂ©s lluny, la lingĂŒista Carme Junyent, que acaba de ser distingida amb la Creu de Sant Jordi, explica que en els darrers vint anys s’ha empitjorat la situaciĂł mĂ©s del que ella creia. “Si els catalans volem que la llengua sobrevisqui, l’hem de parlar sempre que puguem”, sentencia. Aquells qui no respecten la diversitat lingĂŒĂ­stica tenen la sensaciĂł, sinĂł la certesa (la d’ells), que prou magnĂ nims ja sĂłn dixant-mos expressar en una llengua, segons ells, menor i que encara grĂ cies.

Fa poc mĂ©s d’un any jo mateixa vaig ser-ne vĂ­ctima, verbalment, d’una humiliaciĂł d’estes inversemblants i de la qual fins que no vaig penjar lo telĂšfon no vaig ser-ne del tot conscient. Vegeu-ne tots los detalls en l’article on en parlava aquĂ­, aixĂ­ sabreu com va anar la cosa. Davant la gravetat dels fets, i aconsellada per la Plataforma per la Llengua (gran tasca la seua), vaig denunciar el cas. No vos pensĂ©sseu que Ă©s agradable que algĂș et maltracte aixĂ­ gratuĂŻtament i encara menys haver de viure tot lo trĂ mit posterior de la denĂșncia i la burocrĂ cia que suposa, perĂČ Ă©s que si callem davant les agressions, encara estarem mĂ©s perduts. Per dignitat personal i col·lectiva, doncs, vaig tirar endavant amb la denĂșncia, sense saber si arribaria a algun port perĂČ amb la consciĂšncia tranquil·la que era el que havia de fer.

Val a dir que no Ă©s que jo demanĂ©s que se m’adrecessen en catalĂ , que podria haver-ho fet perĂČ respecto que algĂș no el sĂ piga i canvio d’idioma si no m’entenen i m’ho demanen amb educaciĂł, sinĂł que directament vaig ser insultada pel simple fet de parlar en la meua llengua. La cosa canvia, xiquets. Un senyor, per dir-li d’alguna manera, responsable d’una immobiliĂ ria, va negar-se a atendre’m tractant-me de “mala puta catalana” cap amunt i impedint que una treballadora seua, que sĂ­ que parlava el catalĂ , m’atenguĂ©s. Si a algĂș el tracten aixĂ­ nomĂ©s per parlar catalĂ  a Catalunya, ja m’explicareu! Probablement, mai no denunciaria nomĂ©s perquĂš em parlen en castellĂ , perĂČ sĂ­ que ho faig si m’insulten i em maltracten verbalment per parlar jo la meua llengua i mĂ©s si a sobre, per este fet, em neguen lo servei pel qual trucava.

No Ă©s que jo demanĂ©s que se m’adrecessen en catalĂ , que podria haver-ho fet, sinĂł que directament vaig ser insultada pel simple fet de parlar en la meua llengua

De resultes de tot plegat, ara la Generalitat ha sancionat amb 1.600€ l’empresa Barcelona Selecta, que a mĂ©s ha reconegut los fets. No sanciona, perĂČ, els insults ni el tracte vexatori patits (vegeu los detalls a l’article que vos he enllaçat) sinĂł la negativa a atendre una clienta que es va adreçar en una de les llengĂŒes oficials. Tanmateix, per a mi Ă©s igual de greu, o mĂ©s, la vexaciĂł personal que la lingĂŒĂ­stica, tot i que suposo que no Ă©s l’àmbit de treball de la DirecciĂł General de Comerç, que Ă©s la que en Ășltima instĂ ncia ha sancionat.

Vos podeu imaginar l’allau de trols que estos dies m’estĂ  atacant per xarxes socials arran d’esta circumstĂ ncia. Ep! trols i persones de carn i ossos, que es veu que els hi cou i s’avorrixen. Doncs, que bufen! És un fet que em va passar a mi, que tinc una professiĂł mĂ©s o menys coneguda i potser per aixĂČ ha tingut mĂ©s volada, perĂČ hauria pogut passar-li a qualsevol. Amb mi, no obstant, ja em sap mal, van tocar os i vaig decidir no callar. Vos encoratjo a fer el mateix si vos trobeu en casos similars, que tant de bo que no! Lluitar servix i tota injustĂ­cia ha de ser combatuda amb fermesa.

Per cert, i per a acabar, a diversos llocs he vist que per a explicar la notĂ­cia es referien a mi com a cantautora i excap de gabinet de l’exconsellera Laura BorrĂ s. Si voleu Ă©s un detall menor, perĂČ he de dir que em sembla una dada gratuĂŻta. SĂ­, Ă©s clar que va ser un cĂ rrec que vaig tindre i del qual me’n sento orgullosa, perĂČ no el considero rellevant per a la notĂ­cia. Per la mateixa regla de tres podria dir-se que soc exportaveu de la plataforma en defensa de l’Ebre, extertuliana de la Terribas o ex-alguna altra cosa. Val a dir, simplement perquĂš conste en acta, que quan vaig denunciar els fets no era cap de gabinet de Cultura (i faltaven dos mesos perquĂš se’m nomenĂ©s!) i que ara que ha sortit la resoluciĂł ja ni tan sols ho soc (de fa quatre mesos). Res, que una Ă©s lo que Ă©s i lo que fa et definix, i tant, perĂČ aixĂČ Ășltim va i ve, sense mĂ©s.

Acabo amb un comentari a Twitter del company de la Catalunya Nord Aleix RenyĂ©, que per sort no tot sĂłn misĂšries a xarxes: “La millor manera de fer saber a algĂș que no el considereu un ciutadĂ  de ple dret al paĂ­s Ă©s no parlar-li català”. Com diria ell, vualĂ .