MANIFEST DE DESTACADES PERSONALITATS: ” LA LLENGUA A L’ESCOLA, UN PAS ENDAVANT “

“La llengua a l’escola, fem un pas endavant”

“L’arquitectura legal deixa la llengua catalana a la intempèrie en la majoria d’àmbits on la seva presència ĂŠs qĂźestionada diĂ riament”

Aquest article el signen Quim Torra, Teresa Clota, Josep-Lluís Carod-Rovira, Blanca Serra, Salvador Cardús, Núria Cadenes, Antonio Baños, Àngels Martínez Castells, Isidor Marí i Teresa Casals i es publica a VilaWeb i al Punt-Avui,

“La nostra pàtria és la nostra llengua”, va dir Joan Fuster. I aquest pensament senzill és alhora molt transformador. Perquè hi reconeixem que de la vitalitat de la llengua catalana en depèn l’existència d’un poble amb identitat pròpia i amb una societat cohesionada i reeixida. Ens convida, per tant, a viure amb plenitud aquesta condició, aquesta aportació genuïna a la riquesa lingüística i a la diversitat mundial. Aquesta riquesa, aquest convit, pot ser a la vegada una debilitat si no trobem la resposta adequada quan un adversari secular com l’estat espanyol es proposa d’empetitir-nos en aquesta condició. És per això que cal no perdre mai de vista què hi ha darrere de cada atac a la llengua catalana a qualsevol racó dels Països Catalans.

En aquesta ocasió –la que motiva aquest text signat col·lectivament–, es tracta d’un pas més en la persecució i la minorització de la llengua en l’àmbit de l’educació. Una nova intromissió judicial impulsada des dels sectors espanyolistes ha dictaminat un percentatge d’ensenyament en castellà que contradiu el consens per a la immersió lingüística (ja prou contrariada per una realitat que s’imposa tota sola). Ens sembla evident que, més enllà de l’esforç generós i valent de mestres i professors, l’arquitectura legal deixa la llengua catalana a la intempèrie en la majoria d’àmbits on la seva presència és qüestionada diàriament.

Per això, fem les segßents propostes i exigim aquests compromisos:

1. La llengua no pot ser una eina d’ús partidista, com tampoc no pot ser un escut amb què escampar vaguetats teòriques sense conseqüències. Les responsabilitats polítiques sobre l’estat real del català, a les aules i fora de les aules, estan molt repartides: són molts anys de governs formats per partits diferents que han compartit un mateix excés de triomfalisme i un dèficit d’anàlisi objectiva i de mesures concretes per a garantir la no-discriminació del català. De manera que, quan es produeix un atac a la llengua, es passa molt ràpidament de dir que “el català no es toca” a dir que “no podem fer res davant d’una decisió judicial”. Els poders executiu i legislatiu no estan subordinats al judicial en les democràcies reals. Si hi ha una majoria per a un model d’escola, cal fer-lo aplicar i defensar-lo per tots els mitjans. Assumint els riscos des del govern sense deixar els docents desprotegits davant de nous atacs. La responsabilitat sobre els usos lingüístics a les aules no es pot centrifugar als centres educatius. Cal una estratègia institucional clara i assumida amb totes les conseqüències de no acatar resolucions contràries a la llengua catalana i a la immersió en l’àmbit escolar.

2. És urgent i imprescindible que des de les institucions pròpies (especialment des del Departament d’Educació) s’ofereixi suport legal als centres afectats i a les seves comunitats educatives (docents i associacions de famílies d’alumnes). Tot fa pensar que la judicialització a què ens aboquen els contraris al català té un suport institucional encobert i un finançament dirigit. En aquest sentit, no es pot deixar sense cobertura legal els centres que són i seran objectiu d’aquesta estratègia per a fer-hi recular el català.

3. Els governs i els parlaments d’arreu dels Països Catalans han de ser el primer cordó de defensa de la llengua catalana en tots els àmbits i exigir l’aplicació d’allò que diuen les lleis que s’han aprovat per a la seva protecció. Amb tot, és evident que mentre no es disposi d’un estat favorable a la llengua en lloc d’un estat contrari, tot esforç serà dinamitat des dels aparells de què disposen Espanya i França, com han fet de manera sistemàtica des de fa segles. Culminar el procés d’independència i tornar a situar la llengua catalana al lloc institucional que li pertoca és un pas imprescindible per a avançar.

4. Però, al capdavall, un govern no és res més que l’expressió política d’una realitat social: cal que sindicats, partits, associacions i ciutadania es comprometin (ens comprometem) d’una manera efectiva amb la llengua catalana. Cal un compromís institucional, personal i col·lectiu per a l’ús públic del català a tots els àmbits de la vida quotidiana. El futur del català és en bona part en mans dels seus parlants. No canviar la llengua és la millor manera de fer-la imprescindible per a tothom i, per tant, que esdevingui una llengua de prestigi social (és a dir, ben valorada i necessària). Actuar amb normalitat en la llengua pròpia és un exercici d’autoestima i de generositat.

5. La llengua catalana és futur i és riquesa. En l’estratègia dels contraris a l’existència del català hi ha també una voluntat clara de convertir la llengua pròpia dels Països Catalans en un element associat al conflicte, a la decadència, a problemes de tota mena. Cal revertir aquesta intenció amb un pas endavant col·lectiu per la llengua que en destaqui els casos d’èxit, els aspectes positius per a la cohesió social, en els espais de més influència com són els mitjans de comunicació, els esports de masses, la cultura i l’administració pública. Estimem i valorem la llengua catalana i podem irradiar aquest sentiment de plenitud i normalitat. El català és una porta d’entrada, una finestra d’oportunitats i un fonament per a la creativitat.

Els sotasignats fem una crida a la ciutadania a assumir aquests cinc punts, a exigir-los a les nostres institucions i a comprometre’ns a actuar per a fer aquest pas endavant que ens exigeix la nostra llengua. Pel futur del català, pel futur dels Països Catalans.
Informa:VILAWEB.CAT(13-XII-2021)

136 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: