MARIA BARBAL, GUANYADORA DEL 53è PREMI D’HONOR DE LES LLETRES CATALANES

Maria Barbal (Tremp, Pallars Jussà, 1949) ha estat la guanyadora del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que lliura Òmnium Cultural, però el president d’aquesta entitat no ha pogut ser en l’acte de presentació d’aquest guardó. La negativa del tercer grau, ahir mateix, a Jordi Cuixart -i la resta de presos encausats per l’1-O- ha impedit que el president d’Òmnium hagi assistit, com tenia previst, a aquest acte de presentació. En un vídeo enregistrat poc abans de tornar a entrar a la presó, Cuixart va qualificar Maria Barbal de «referent, símbol de perseverança i autodidacta», en referència a la seva formació en castellà a primària i secundària.

Marcel Mauri ha recordat que és la quarta edició que el president d’Òmnium no pot ser-hi a la roda de premsa de presentació del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes per estar empresonat. Però ha destacat la voluntat de Cuixart i d’Òmnium Cultural de no interrompre la seva activitat: «No ens volem acostumar a la repressió i ara el protagonisme ha de ser per la Maria Barbal».

Mauri ha recordat que Barbal «és una de les narradores més importants de la literatura catalana actual i una de les més traduïdes, amb novel·les, contes i obres juvenils, a més de col·laboracions en premsa». Ha recordat que l’autora de l’emblemàtica Pedra de tartera va ser professora de català d’Òmnium quan el català no era a totes les escoles.

El vicepresident d’Òmnium ha insistit que «el nom de Maria Barbal prestigia el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes» i referma que «la literatura contemporània és comparable a qualsevol altra literatura europea i del món».

Amb l’esmentada Pedra de tartera, Maria Barbal va iniciar el 1985 l’anomenat Cicle del Pallars, que també inclou Mel i metzines i Càmfora, una trilogia que retrata l’emigració rural a Catalunya, el principi del despoblament del Pirineu i rescata un vocabulari tradicional i rural del Pallars. Posterioment, l’obra de Barbal s’ha fet més urbana i barcelonina, amb obres que naixien de la voluntat de l’autora de reflexionar sobre fets colpidors de l’actualitat. És el cas d’Emma (Columna, 2008) esperonat per la notícia de dos adolescents que van cremar una captaire en un caixer, o En la pell de l’altre (Columna, 2014), sobre la creació d’una falsa identitat en un context solidari d’esquerres. Tot i això, Barbal ha anat tornant parcialment al Pallars en obres com A l’amic escocès (Columna, 2019).

Per primera vegada, la guanyadora del Premi d’Honor gaudirà de l’oportunitat de triar el lloc on s’ha de celebrar el lliurament del Premi d’Honor, cosa que podria dur la cerimònia al seu Pallars natal.

Maria Barbal va assegurar que ha decidit on ho voldria fer però encara no vol dir-ho perquè necessita el vist-i-plau d’un tercer.

La guanyadora també haurà de decidir una part de l’obra escultòrica d’Ernest Altès que acompanya el premi de 20.000 euros, habitualment un còdol provinent del lloc que vulgui el premiat. Barbal va explicar que «no voldria un còdol sinó una pedra de tartera o una pissarra, que és el domini mineral del meu país, el Pallars».

El jurat ha reconegut la capacitat de Barbal de crear «una veu literària», amb «un to poètic sempre al servei de la versemblança» i, sobretot al començament, «amb un rerefons autobiogràfic sobre el món rural del Pallars» i la «crisi de la societat tradicional de muntanya».

L’autora va assegurar que el Premi d’Honor «és un regal perquè l’escriptura ja és en si compensatòria» i va considerar que, en premiar-la, premien la seva família, amics, professors i alumnes seus, a més dels seus lectors i lectores.

Barbal va ser també la guanyadora de l’últim premi Josep Pla amb la novel·la Tàndem, obra sobre la qual parlava a EL TEMPS en una entrevista en la qual també explicava la seva forma d’enfrontar-se a l’escriptura.

Barbal ha manifestat que se sent molt honorada de ser la setena dona guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, sobretot per la seva admiració a Mercè Rodoreda i Teresa Pàmies, les dues primeres dones reconegudes amb el Premi.

Barbal va afegir que només una cosa «matisa la seva alegria pel premi» i és el fet que no hi hagi arribat encara una amnistia pels presos polítics, entre els quals Jordi Cuixart. Amb aquestes decisions, va dir, «es pretèn empresonar el pensament o potser senzillament demostrar qui té el poder i la força».

Es va autoqualificar de «lletraferida» i ha recordat que la literatura, personalment, li procuren «coneixement i experiència» sobre el món que l’envolta.
Informa:ELTEMPS.CAT (10-3-2021)

87 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: