“Mas no farà de Duran ”
El rebuig de l’ex-president a integrar-se a Junts reforça la imatge de ruptura amb el PDECat que cercava Puigdemont
( PERE MARTÍ )
Silenci. Aquests dies tothom parla del president Artur Mas sense que ell hagi badat boca. Tothom sap què farà Mas sense que ell ho hagi explicat. És un exemple del poc rigor periodístic que hi ha en general, maquillat per les urgències periodístiques de transvestir la realitat d’acord amb els interessos partidistes. Un portaveu del PDECat, Marc Solsona, ha assegurat que Mas es queda al partit i que no es farà militant de Junts per Catalunya; no tenim motius per a dubtar-ne, tot i que falta la confirmació de l’interessat.
Fins aquí els fets, que sembla que Mas explicarà personalment quan ho consideri convenient. Però, a partir d’aquesta constatació, s’ha aixecat una expectativa sobre el paper de Mas que no deixa de ser sorprenent. Els qui fins ara l’havien enviat a la paperera de la història, els qui el condemnaven a la foguera acusant-lo de ser l’autor material de les retallades socials, els qui el consideraven un conservador recalcitrant, els qui l’acusaven de ser còmplice de la corrupció, els qui deien que havia dut el catalanisme contra les roques per haver organitzat –tot sol, per cert– el referèndum del 9 de novembre de 2014 i haver donat suport al del primer d’octubre de 2017, ara li reconeixen tota mena de virtuts d’estadista, de moderació, seny i intel·ligència estratègica. Qualitats que ha tingut sempre, però que fins ara li negaven. No tots els presidents que ha tingut la Generalitat han tingut el seu nivell. I no cal recordar noms que tots tenim a la memòria.
Si Mas hagués anunciat que donava suport a Junts per Catalunya, aquests mateixos analistes haurien trobat la prova irrefutable que la formació de Puigdemont és la continuïtat del món convergent. Com que no ha estat així, perquè Junts per Catalunya representa una ruptura amb una part d’aquest món, com demostra la negativa del PDECat a integrar-s’hi, ara el relat és que Mas és la peça clau per a reactivar el delmat partit de David Bonvehí, que s’ha quedat orfe de tropa i comandaments, llevat de quatre batlles. En aquesta fantasia humida, que comparteixen antics convergents pujolistes i nous republicans pragmàtics, Mas hauria de ser l’encarregat, com a cap de llista, de capitanejar la resurrecció del PDECat i obtenir representació parlamentària, tampoc no gaire, però prou per a impedir una victòria de Junts per Catalunya, que segons les enquestes té a tocar.
En el fons, potser calculadament, Mas ha fet un favor a Puigdemont. El seu distanciament avala Junts per Catalunya com una formació que recull la centralitat de l’independentisme però que trenca amb les dinàmiques dels errors del passat i esdevé el pal de paller de l’independentisme rupturista, aplegant gent d’unes altres sensibilitats, com Jordi Sánchez, Laura Borràs i Josep Andreu. No sé què farà Mas, però veig complicat que assumeixi el paper de salvador del PDECat que alguns interessadament li volen atorgar. En primer lloc, perquè és massa intel·ligent, i en segon lloc, perquè un ex-president amb alt sentit institucional com el que té ell no baixarà al fang de la lluita electoral partidista. L’únic problema és que a ell li ha tocat de restar al banc dolent, amb tots els actius tòxics del 3%. Però Mas no farà de Duran. Els qui li demanen que es presenti li fan un mal favor, perquè el president que va emprendre el procés independentista no pot arriscar-se a ser extraparlamentari o acabar assegut al grup mixt compartint el banc amb Vox.
Informa:VILAWEB.CAT (3-9-2020)
