MATARRANYA, SILENCIAT PER LA LLENGUA

“Matarranya silenciat”
(FERRAN SUAY )

La bellesa del Matarranya és sòlida, contundent. Amplis espais poblats del verd acerat d’unes oliveres polides i endreçades, al costat de bosc espés i poblets menuts (que pots recórrer sense trobar-hi ningú), posseïdors orgullosos d’esglésies i castells monumentals, esplèndids.

El parlar de la gent recorda molt el dels Maestrats valencians o les terres de l’Ebre. El ‘lo‘ i el ‘natros‘ esguiten una parla genuïna i musical, que la meua oïda identifica fàcilment amb el paisatge honest, sense disfresses, que embolcalla les carreteres, sovint estretes i poc mantingudes.

Tant jóvens com vells es comuniquen així entre ells, com ho han fet durant tants segles. De moment, no els han fet callar. No serà, però, per manca d’esforç. La toponímia oficial sovint oculta el nom propi de les poblacions. La Sorollera esdevé ‘Cerollera’; la Vall del Tormo, ‘Valdetormo’, Bellmunt és ‘Belmonte de San José’, i costa trobar algun lloc secundari on la sonoritat rotunda de Vallderoures no s’haja transformat en ‘Valderrobles’.

Al paisatge urbà i de carretera, els noms propis han deixat pas a una toponímia bastarda, que es pretén única, que complementa els esforços del sistema escolar per cultivar el monolingüisme. A Bellmunt, per exemple, un cartell explicatiu ens informa que ‘Belmonte’ era “antíguamente, Bellomonte”. Es veu que mai no ha estat Bellmunt, que és com l’anomenen els habitants.

A Vallderoures, l’oficina de turisme ofereix visites guiades al’espectacular conjunt que formen l’església de Santa Maria Major i el castell-palau. En preguntar en quins idiomes està disponible l’àudio de la visita, ens responen que en castellà, anglés i francés. La meua cara de sorpresa no sembla inquietar ni poc ni molt la senyora que atén el taulell d’informació.

A la part de fora, una jove a qui he sentit parlar fa un moment en la meua llengua, i que té una identificació de guia turística penjada al coll, ens confirma que les visites guiades són exclusivament en castellà. I ho fa amb un argument que ens deixa gelats: “Estem en Aragó”— diu. Estic a punt de dir-li: “I per tant, ho fas en aragonés, no?”. En comptes d’això, li pregunte si en la llengua que estem parlant —la seua i la meua– no hi ha cap visita, i em repeteix — sense incomoditat visible— que som a l’Aragó.

En anglés i francés —en canvi— sí que n’hi ha, de visites. Deu ser que són també llengües aragoneses? Probablement ens hauria explicat que eixes llengües eren per als turistes. Que potser els turistes no podem parlar la llengua que ella mateixa parla? Serà que valencians, catalans i andorrans no mereixem la mateixa consideració com a turistes? Que potser ens fan algun descompte, atés que no ens donen el mateix servei que als altres?

Ens vam quedar sense visitar el castell. Ho podríem haver fet en castellà, o en anglés o en francés, però trobem que ens hauríem sentit incòmodes. En comptes d’això, vam passejar per la preciosa vila, vam escoltar la sonoritat amable del parlar dels seus habitants, i vàrem gaudir de la imatge en espill de les cases sobre la tensa superfície del riu. Tornarem a Vallderoures, i al Matarranya; una comarca molt recomanable, malgrat la rotunda invisibilització de la seua llengua.
(17-XI-2021)

75 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: