MATTHEW TREE: ” L’ÚNIC NACIONALISME QUE HI HA AQUÍ ÉS L’ESPANYOL, XENÒFON , QUE VOL IMPOSAR UNA LLENGUA “

Matthew Tree: “El gran problema de l’estat espanyol és que protegeix un país que no existeix”.

Entrevista a l’escriptor sobre el seu últim llibre, ‘No sóc racista, però…’ · Parlem també sobre la seva història amb el català i amb Catalunya i sobre els resultats de les eleccions d’Escòcia.

( CLARA ARDÉVOL )

No és la primera vegada que Matthew Tree (Londres, 1958) escriu sobre el racisme, però ara ha volgut analitzar els tòpics i teories pseudo-científiques amb què prova de sostenir-se encara avui. No sóc racista, però… (Destino) es defineix com un manual per a les persones de pell pàl·lida que vol convidar a la reflexió sobre totes les formes de racisme, també les que sovint passen més desapercebudes. En parlem amb l’escriptor, que ja fa molt de temps que viu entre Barcelona i Banyoles, amb un ull posat al seu país natal. Hi comentem també els resultats de les eleccions d’Escòcia i com l’impuls d’un nou referèndum allà pot afectar el procés d’independència català.
rera racista…
(…)
—També hi ha la qüestió de canviar la llengua amb les persones que pensem que són de fora, encara que no ho siguin.
—Banyoles és dels pocs llocs de Catalunya on la gent té el costum de parlar en català als afrocatalans perquè saben que són catalanoparlants. A Catalunya això afecta no tan sols els de fenotip diferent, també els que som estrangers. He tingut converses en català en què la persona m’ha canviat al castellà en veure que sóc estranger. Aprendre un idioma és difícil, però aprendre’l i haver d’ensenyar als parlants que l’han de fer servir amb tu és demanar molt. Hi ha estrangers que han après el català i l’han deixat per això i hi ha catalans que estan farts de ser tractats com si fossin estrangers pel seu fenotip. Per això val més ser fenotípicament daltonià i no sentir-te cohibit ni lingüísticament ni de cap altra manera amb ningú. Quan hi ha cambrers amerindis o negres tots els catalans blancs fan la comanda en castellà i jo sóc l’únic que la fa en català. El cambrer em contesta en català i tots “Ohhh!”

He tingut converses en català en què la persona m’ha canviat al castellà en veure que sóc estranger”

—Quina és la vostra història amb el català?
—Tenia dinou anys i sortia amb una noia catalana a Londres. Parlàvem anglès entre nosaltres i jo no sabia pràcticament res sobre el català. Ens vam casar ràpidament perquè pogués tenir segell al passaport, perquè en aquella època Espanya no formava part de la UE. I vaig venir a Catalunya a conèixer els sogres… Vaig començar a entendre que la gent parlava un idioma que no era l’idioma que se suposava que parlaven. Era l’únic de tot Anglaterra que sabia que el català existia… No entenia com podia ser que aquest secret hagués estat tan ben guardat. Llavors vaig decidir d’aprendre la llengua, i tot i que ens vam separar vaig mantenir el català i finalment vaig venir.

—Heu trobat a faltar Anglaterra?
—Al començament, el menjar indi i la varietat fenotípica. Aquí tothom era igual! Ara ja no… Ara fins i tot hi ha molts europeus que han après el català i puc estar dins grups formats per una holandesa, un tanzà i un italià i tots parlem català sense que hi hagi catalans autòctons al voltant perquè és la nostra llengua franca. La meva companya és holandesa i entre nosaltres parlem català i anglès.

—Com heu viscut l’actualitat política del Regne Unit des d’aquí, especialment aquests darrers temps?
—El Brexit, amb un fàstic extraordinari. Els meus pares eren pro-europeus de tota la vida. Fins i tot abans de l’existència del Mercat Comú refusaven aquesta actitud que Anglaterra és especial. Jo sabia que sota la superfície, a Anglaterra hi havia un substrat xenòfob i racista. Aquest substrat ha sortit gràcies al Brexit. És una cosa anglesa, no pas escocesa ni nord-irlandesa, i hi ha molts anglesos que senten molta vergonya, sobretot a Londres. Jo també. A Catalunya es va fer un referèndum per pressió popular, i a Anglaterra es va fer perquè dins el partit conservador hi havia dues faccions amb posicions diferents. No votaria els conservadors ni que em posessin un revòlver al cap, i que aquesta colla petita de gent hagi muntat aquest sidral…

“He viscut el Brexit amb un fàstic extraordinari”

—I com valoreu els resultats d’Escòcia i l’impuls d’un nou referèndum?
—Que s’independitzi! La tessitura allà és diferent. No hem tingut una dictadura feixista i la idea de la democràcia és més instal·lada dins el cap de molts anglesos que diuen que els escocesos tenen el dret de decidir. Els escocesos, fins i tot els anarquistes, saben que són escocesos i no anglesos. Cap escocès no diria “jo sóc anglès”, mentre que a Catalunya, gràcies a les dictadures del segle XX, hi ha cert sector de la societat, sobretot de la burgesia, que pensa “sóc igualment català i espanyol”. Doncs no! O ets un català que viu dins l’estat espanyol i estàs content de ser-ho, cosa legítima, o bé ets espanyol i, per tant, pertanys a una altra tessitura política, nacional i cultural. A la Gran Bretanya es diu que som un país de països, aquí trobo a faltar aquesta frase.

—És interessant això que dieu dels anarquistes escocesos tenint en compte com és controvertida de vegades la qüestió nacional entre l’esquerra.
—Segurament, avui el partit més d’esquerra d’Escòcia és l’SNP, més que els laboristes… Jo no he estat mai nacionalista, però vull viure la independència de Catalunya perquè l’únic nacionalisme en el sentit tradicional i negatiu de la paraula que veig és el nacionalisme espanyol: tancat, xenòfob, que vol imposar un sol idioma… Ara tenen un partit que ho demostra sense pèls a la llengua. El discurs de Vox és el franquisme del segle XXI, basat en el concepte d’una Espanya unificada que no ha existit mai, que és un mite. El gran problema de l’estat espanyol és que protegeix un país que no existeix.

—Fa deu anys éreu molt optimista i dèieu que la independència de Catalunya era a prop. Què en penseu, ara?
—[Riu.] Ara no posaria dates ni anys, però la independència és inevitable. L’anomalia s’ha de solucionar. Il·legalitzant un referèndum i enviant un govern escollit a la presó i a l’exili no soluciones res. Encara hi ha dos milions i mig de catalans, possiblement tres, que votarien a favor de la independència. Però intentar solucionar-ho implica cometre un suïcidi polític a Espanya. Crec que se solucionarà amb la intervenció internacional.

—Tampoc no sembla fàcil.
—Però passarà, i Escòcia pot ser el punt de partida. Automàticament es convertirà en un afer de Brussel·les. Si els escocesos diuen que volen tornar a la Unió Europea, Brussel·les no pot dir que és un afer intern. I això podria marcar un precedent legal que afectaria Catalunya i el País Basc directament. A Madrid ho saben perfectament i és per això que abans feien tanta pressió a l’SNP per no parlar de Catalunya quan preparaven el referèndum. I ho sé per contactes que m’ho han dit. Els deien que, si no, farien tant com fos perquè quedessin fora de la Unió Europea. Però amb el Brexit ja són fora… [Riu.]

“Escòcia podria marcar un precedent legal que afectaria Catalunya”

—Quina estratègia defenseu d’ara endavant?
—Crec que no haurien d’excloure el Consell per la República perquè és la veu de Catalunya a l’estranger. I si no és per la intervenció estrangera sobre Madrid, la independència serà molt difícil. O això, o arribarà a un punt que Madrid enviarà les tropes. En aquest cas la independència seria gairebé automàtica…

Informa:VILAWEB.CAT (13-5-2021)

98 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: