GRÀCIES CLARA PONSATÍ: UNA PERSONA IMMENSAMENT LLIURE
RadioCatalunya
“Gràcies Clara Ponsatí” (VICENT PARTAL ) Aquesta versió de l’editorial conté afegits o rectificacions escrits després de la posada en llibertat de Clara Ponsatí, i per això no coincideix amb la que van rebre els subscriptors del diari a les deu del vespre Diuen que de l’exili només se’n torna o bé mort o bé victoriós. I Clara Ponsatí n’ha tornat victoriosa, d’això a hores d’ara ja no n’hi ha cap dubte. Ahir va tornar a trepitjar Barcelona, com una persona lliure, plenament lliure, immensament més lliure que tothom que l’envoltava. La seua imatge travessant la plaça de Catalunya amb aquell somriure ample a la cara és de les que guardarem molts i molts anys, potser sempre, dins nostre. L’eixida de la Ciutat de la Justícia, posada en llibertat, també. L’estúpida i gravíssima detenció per la policia autonòmica, en tot cas no fa sinó posar en relleu aquesta seua llibertat. Com ella va deixar ben clar al qui l’envià a detenir-la, és una detenció il·legal que es girarà contra qui l’ha ordenada. El problema el tenen, per tant i en tot cas, el Regne d’Espanya i el govern autonòmic català, concretament el Departament d’Interior, que no ha estat capaç de defensar que no es pot detenir un eurodiputat, diga què diga el jutge, i que hauria d’aclarir si, com sembla, va decidir la detenció sense que fos demanada per cap jutge. [Al Departament d’Interior hi hauria d’haver dimissions avui mateix. Sense cap ordre judicial expressa, els Mossos han detingut una eurodiputada, de qui han menystingut els drets. La pregunta és qui ho va ordenar. Ho sabia el conseller?] Abans d’això, en la magnífica conferència de premsa que va oferir al Col·legi de Periodistes –i que podeu veure íntegra–, Ponsatí va marcar de manera ben contundent les línies que separen la seua acció de tot allò que ha passat fins ara a l’interior. Ella i els altres exiliats a Brussel·les, a diferència dels membres del govern que es van quedar, no reconeix ni l’autoritat ni la legitimitat dels tribunals espanyols. Li és ben igual què diguen o deixen de dir els qui, polítics o periodistes, pretenen embolicar el seu gest amb qualsevol causa partidista. I està disposada a continuar lluitant per la independència, fent aflorar les contradiccions de tothom, com ahir, i oferint a la gent el retorn d’un discurs clar, coherent i intel·ligible, d’un discurs cristal·lí, sobre què hem de fer per avançar en el camí cap a la independència. Clara Posantí ha tornat a Barcelona quan ha volgut i simplement perquè ella va decidir que ahir, 28 de març, era el dia que tocava tornar al sud. Ha tornat, per tant, no quan Pablo Llarena o Pedro Sánchez ho han volgut ni de la manera que haurien volgut, sinó quan ella ha considerat que s’esqueien les condicions per a fer-ho i quan fer-ho fos un servei a la societat catalana. I no ha tornat gens condicionada perquè l’estat espanyol li haja concedit cap permís. Espanya ahir es va quedar amb un pam de nas, veient les notícies als mitjans i preguntant-se què caram passava i què caram havia de fer. No la podia detenir perquè té immunitat, ni la pot ficar a la presó perquè el delicte de què és “acusada” no inclou la presó. Ponsatí va tornar a Barcelona de manera unilateral, que és l’única que s’ha demostrat que funciona per a avançar. Ha estat una decisió personal seua i l’ha executada quan ella ha volgut i com ella ha volgut. Sobirana dels seus actes i tan lliure com una persona pot ser-ho. Durant aquests difícils anys d’exili, Ponsatí s’ha guanyat una merescuda fama de ser una persona directa, honrada i valenta. Incòmoda, per tant. I de criteri fiable, també per tant. Ella va ser l’únic membre del govern que es va enfrontar cara a cara amb la Guàrdia Civil el Primer d’Octubre i s’hi va enfrontar de valent en defensa del seu departament. Ella va romandre tota sola dins el govern defensant que calia declarar la independència el Primer d’Octubre mateix, sense esperar ni un dia més. Va ser també la primera a denunciar que bona part de la classe política, per no dir pràcticament tota, havia fet una catxa –una frase que li va costar molts disgusts, però que la definirà i l’enaltirà per sempre més. Ella va obrir, assumint-ne la responsabilitat, la seua part de batalla judicial a Escòcia. Ella, el dia que tots quatre tornaven a Catalunya, aquell 29 de febrer a Perpinyà, va fer el discurs que la gent volia sentir, reconeixent-los l’esforç, respectant-los, agombolant-los sense diferències. I ara ella és la primera de tornar al sud, a trepitjar Barcelona saltant finalment per sobre de la frontera artificial que separa en dos el nostre país, en un gest que, diguen què diguen i expliquen les floritures que expliquen, és evident –com s’ha vist– que té un risc molt alt per a la seua seguretat personal i la seua vida. Aquests dies vinents, tindrem temps de sobres de parlar de l’impacte d’aquest gest en la nostra vida col·lectiva, de les múltiples facetes polítiques, judicials i fins i tot emocionals que implica no tan sols per a ella, sinó per a centenars de milers de catalans. De fins a quin punt el retorn de Clara Ponsatí sacseja la política catalana i el país. Seguirem amb molta atenció la peripècia de la seua detenció i totes les conseqüències judicials, però també polítiques, que tindrà aquest acte il·legal. I ja parlarem també de si aquest retorn significa el començament d’una nova etapa i d’una ofensiva. I de si ho fa sola o si ho fa en companyia. Tindrem molt de temps per a fer totes aquestes anàlisis i reflexionar, i per això avui us demane permís per a limitar aquest editorial –que durant tant de temps he somniat d’escriure– simplement a donar les gràcies a Clara Ponsatí. Per tot això que ha fet i per allò que estic segur, espere i desitge que continuarà fent. Per Llegir més…
