MÉS D’UNA VINTENA DE SENTÈNCIES JUDICIALS TENALLEN LA NORMALITZACIÓ DEL CATALÀ

“Més d’una vintena de sentències judicials tenallen la normalització del català”.
L’espanyolisme troba en els tribunals un bon aliat en la lluita per erosionar la llengua. José Domingo, president d’Impulso Ciudadano: “Defensem els drets de les persones que volen més castellà”.
( BERNAT SURROCA )

Fa anys que l’espanyolisme ha trobat en els tribunals un bon aliat en la lluita per arraconar el català a Catalunya. L’ofensiva contra la llengua té diversos fronts, un d’ells és el polític, actiu històricament i en pràcticament tots els règims de l’estat espanyol. El decret de Nova Planta de 1716, la llei Wert o, a l’espera de concrecions, la llei de l’audiovisual que prepara el govern espanyol, en són alguns exemples. L’altre, un dels més prolífics, és el judicial a l’empara d’un marc legal que dona situació de preponderància al castellà en molts àmbits. Des de la restitució de la democràcia a l’Estat, hi ha hagut almenys una vintena de sentències que limiten l’oficialitat de la llengua o contribueixen a la seva minorització, segons un recull de Plataforma per la Llengua al qual ha tingut accés NacióDigital. Si ens fixem en àmbits concrets, l’educació és dels més castigats.

De fet, una de les sentències recents que impacta de ple en l’escola catalana és la del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que obliga a un mínim del 25% d’ensenyament en castellà a partir d’un recurs interposat pel govern de Mariano Rajoy. La sentència, pendent de ratificació per part del Tribunal Suprem, considera que el castellà és “residual” a l’escola catalana, i diu que la Generalitat ha d’adoptar “les mesures necessàries” per garantir que tots els alumnes rebin de manera “efectiva i immediata” l’ensenyament mitjançant “la utilització vehicular normal de les dues llengües oficials en els percentatges que es determini”. Aquest percentatge, en el cas del castellà, no pot ser inferior al 25%. No ha estat suficient la llei Celaá, aprovada el 2020, que en un principi havia de blindar la immersió i deixava enrere la polèmica llei Wert, la del ministre del PP que volia “espanyolitzar els nens catalans”.

“El 25% de castellà és un atac al català? És més aviat una petita conquesta dels drets lingüístics de la gent que vol una educació bilingüe”, remarca en declaracions a aquest diari José Domingo, president d’Impulso Ciudadano i vocal assessor de l’Assemblea per una Escola Bilingüe a Catalunya. Les sentències que busquen limitar el català, que entitats com la de Domingo intenten provocar des de fa anys aprofitant totes les escletxes, no són noves. Partits com ara Ciutadans o el PP, i especialment entitats espanyolistes properes a aquestes formacions, lideren les maniobres per judicialitzar qüestions relacionades amb la llengua. En els últims mesos, per exemple, el TSJC ha ordenat que no prioritzar el català a les proves de selectivitat. Incrementar el percentatge d’hores de castellà a l’escola o intentar que es converteixi també en llengua vehicular ha estat un dels objectius dels últims anys de l’espanyolisme.

Domingo, que va ser diputat de la primera fornada de Ciutadans al Parlament l’any 2006, nega que des dels partits es vulgui “polititzar o judicialitzar la llengua”. “Quan anem als tribunals ho fem per defensar els drets lingüístics de persones que demanen, per exemple, una educació amb més presència de castellà”, assegura. Sosté que a les escoles de Catalunya els infants no tenen els mateixos drets en relació a la llengua i considera que l’aplicació que es fa de la normativa actual és contrària als drets lingüístics d’aquelles persones que volen que el castellà sigui vehicular a l’escola. “És per això que ho portem als tribunals”, assegura. El balanç d’aquesta estratègia? “Com a balanç ha estat bé”, diu.

Fonts del Departament d’Educació eviten entrar al fons i en la polèmica i mantenen que el model d’escola catalana fomenta la cohesió social i la igualtat d’oportunitats. Recorden que la Generalitat aplica un model lingüístic que “garanteix el coneixement tant del català com del castellà, i així queda demostrat a les proves de competències bàsiques”. Entre els objectius de Política Lingüística i del departament hi ha el de garantir el model d’immersió.

Una bateria de sentències contra el català

De sentències contra el català -o “a favor dels drets de les persones que volen més presència del castellà”, com insisteix Domingo- n’hi ha des de fa anys. No és un fenomen nou malgrat el soroll dels darrers anys, bàsicament des de la irrupció de Ciutadans. El 1982, el Tribunal Constitucional (TC) ja argumentava que existia el dret a rebre l’ensenyament en castellà arran d’uns conflictes de competència de Catalunya i el País Basc amb l’Estat. Un any després, l’alt tribunal espanyol deia, en relació a un recurs d’inconstitucionalitat dels governs basc i català contra la llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic (Loapa), que posar com a requisit als funcionaris saber català era inconstitucional i l’única obligació és la de saber castellà. L’any 1986, el TC deia que l’ensenyament en llengua oficial diferent del castellà era possible si hi havia una alternativa d’ensenyament en castellà.

Als anys noranta la història continua. L’any 1990, el TC, en relació a un recurs per la llei orgànica del poder judicial, certifica la prevalença del castellà per damunt de la resta de llengües de l’Estat. Així, diu que com que només el castellà és llengua de coneixement obligatori, està justificat utilitzar-la si una part ho demana. Al 1994, l’alt tribunal diu que l’administració catalana ha de fer mesures flexibles per als estudiants que venen d’autonomies que parlen castellà, i que no es pot excloure el castellà com a llengua docent encara que el “centre de gravetat” del sistema sigui el català. Uns anys més tard, amb la sentència de l’Estatut de 2010, que el TC sacsejarà el taulell.

La retallada de l’Estatut, un punt i apart

“El TC està lamentablement desacreditat i moralment deslegitimat per dictar aquesta sentència”, va dir al seu dia José Montilla. La sentència de l’Estatut ha tingut moltes derivades, la més coneguda va ser l’arrencada oficial del procés sobiranista que va desembocar en l’1-O. El Congrés ja s’havia cepillado la proposta catalana, en paraules del ministre socialista Alfonso Guerra, i després va arribar el TC, que només va tocar 14 articles, però va fer-ne una reinterpretació a la baixa. Entre d’altres, va buidar de contingut la idea de nació, va limitar el Consell de Garanties Estatutàries i el Síndic de Greuges i va dir no a l'”ús preferent del català”.

Un dels punts clau de l’Estatut era el blindatge de la llengua catalana. La llei determinava en l’apartat 1 de l’article 6 que el català era la llengua pròpia de Catalunya i d”ús preferent” al territori. El TC va anul·lar aquesta expressió i la va canviar per “ús normal”. D’aquesta manera, el que abans situava el català com a llengua d’ús preferent a l’administració, als mitjans, com a llengua vehicular i a l’ensenyament, es va convertir en la llengua “utilitzada normalment” en tots aquests àmbits. També reinterpreta el concepte de llengua pròpia i manté la possibilitat de corregir desequilibris favorables al català, però estableix que també són aplicables al castellà.

La sentència buida de contingut el deure de coneixement del català i remarca que el castellà ha de ser tan vehicular com el català a l’educació. Això vol dir que també hi ha d’haver la possibilitat de fer ensenyament en castellà per a aquells alumnes que ho vulguin. Més enllà del TC, hi ha moltes altres sentències derivades de la resolució del TC que afecten la llengua a l’educació. El Suprem, l’any 2010, va dir que calia situar el castellà com a “llengua vehicular de forma proporcional i equitativa en tots els cursos del cicle d’ensenyament obligatori”. També el TSJC, que entre 2011 i 2013 va ordenar al Govern a garantir l’escolarització en castellà “si un sol alumne ho demana”. La llengua, però especialment la llengua a l’escola, ha estat al punt de mira dels tribunals, i ho continua estant.

Un 7,4% de les sentències en català i baixant

Un dels àmbits on el català té menys presència és el dels tribunals. Es pot veure en el nombre de sentències que s’emeten a Catalunya: només el 7,4% són en català, tal com consta en l’informe sobre la situació de la llengua elaborat per la Plataforma per la Llengua a partir de dades del Departament de Justícia. És la xifra més baixa dels últims 15 anys, després d’un lleuger repunt el 2019. Aquell any el percentatge va arribar al 8,5%. L’any 2004, les sentències en català arribaven al 20,6% després que l’any 2000 Justícia impulsés el pla pilot de funcionament en català de les oficines judicials. Aquest pla s’ha deixat d’aplicar i el percentatge ha anat disminuint progressivament fins a l’actual 7,4%.
Informa:NACIODIGITAL.CAT (30-X-2021)

85 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: