MÉS ENLLÀ DEL FUTBOL: ELS GRANS ESDEVENIMENTS ESPORTIUS, SEMPRE SOTA CONTROL ESTATAL (2)

(Per RAMON SERRA, editor de RADIOCATALUNYA.CAT )

Deia en l’article anterior sobre el més enllà del futbol en l’ Eurocopa que els Estats manipulen els sentiments de la gent i a vegades converteixen els partits en guerres, tot i que per fortuna són guerres virtuals, de play station. Tot amb tot, sempre hi ha alguna víctima. Després de la final i del no encert en els penals curiosament per part de tres jugadors de colors anglesos les xarxes es van omplir de milers i milers de piulades racistes. Veurem ara com les autoritats angleses s’ho faran per evitar que la contaminació es propagui al campionat de lliga. El primer ministre Boris Johnson té molt a veure amb tanta excitació. Qui fa un cove, fa un cistell.

Fet i fet la polèmica ha envoltat gairebé sempre els grans tornejos internacional. Recordo que a la segona edició de l’Eurocopa l’any 1964 Espanya havia arribat a la final i s’havia d’enfrontar ni més ni menys que a Rússia a Madrid. Es va armar un gran sidral. El pinyol dur del règim s’hi oposava, perquè el comunisme era un dels grans enemics del franquisme fins al punt que el ministre de Governació Camilo Alonso Vega, conegut sarcàsticament per don Camulo, va assegurar que no podia garantir l’ordre públic. On s´és vist jugar contra Rússia! Després d’un gran sidral el partit es va jugar i va acabar amb la victòria espanyola per 2 a1 .Els barcelonistes Pereda i Fusté van tenir una actuació excepcional. Pereda ja és mort i Fuster passa la jubilació al seu poble, Linyola. A Fusté el vaig tenir de comentarista a la ràdio quan jo feia les transmissions del partits del Barça. Sempre m’ha semblat una persona sense pèls i veig que ningú no se n’ha recordat ara. Les coses van tan de pressa que la gent nascuda al segle passat semblem ja de la prehistòria.

A vegades en el món de l’esport també hi ha coincidències. Així hem vist com la final de l’Europa ha coincidit gairebé amb la mort de Ramon Basiana, un gran directiu i la persona que segurament més va fer perquè la Federació Internacional de Patinatge reconegués la Federació Catalana de ple dret. En principi es va aconseguir de forma provisional fins al punt que la selecció d’hoquei patins va jugar el mundial B a Macao i se’n proclamà campió. Però, ah minyons, Espanya va fet tot i més per torpedinar el nostre ingrés definitiu en la miserable i potinera assemblea de Fresno. Si més no, recordo que Veneçuela i Tunísia van votar a favor de l’ingrés de Catalunya. La meva gratitud a aquests països que es van atrevir a trencar l’encerclament espanyol. Encara es va recórrer al T.A.S., el tribunal internacional de l’arbitratge de l’esport. Aquest tribunal va dir que Catalunya té dret a tenir seleccions esportives pròpies perquè en principi són associacions privades, tot i que a la pràctica les controlen els Estats. Així que la federació Internacional ens va dir que tururut, que ens ho podíem pintar a l’oli. Va ser una gran decepció. Però encara va tenir el valor d’ingressar Catalunya a la Confederació Sud-Americana de Patinatge. Les males arts de l’Estat van fer el seu treball. D’haver aconseguir la independència de la Federació de Patinatge avui dia, per exemple ,el Club Patí Taradell seria independent de la Federació Espanyola. Per alguna cosa s’ha de començar, oi?

Ja no us dic res sobre el control i manipulació dels Jocs Olímpics per part dels Estats. Anys abans dels Jocs Olímpics de Barcelona el 1992 es va crear el Comitè Olímpic Català per tal que Catalunya hi participés com un membre més. Els estatuts olímpics eren més oberts que els de les federacions perquè només parlava de la participació de “països esportius” que no necessàriament coincidien amb els Estats. Però un cop més l’Estat ho va boicotejar tot i va fer aprovar que de llavors en endavant per participar en uns Jocs Olímpics s’havia de ser un Estat. Més clar, l’aigua .Cert que segons em va informar un alt federatiu es deia que a partir de “llavors” i, per tant, volia dir que Catalunya encara podia acollir-s’hi tard o d’hora. perquè havia fet la sol·licitud abans que s’aprovés aquesta nova norma. El fet és que ningú no n’ha parlat mai més i d’aquell ufanós Comitè Olímpic Català no se n’ha cantat ni gall ni gallina.

Fa uns dies vaig veure per televisió el partit de bàsquet entre Espanya i França. Durant uns minuts l’equip espanyol era format per cinc catalanoparlants: Riky Rubio, Rudy Fernández, Sergi/o Llull, Pierre Oriola i Marc Gasol. Per uns instants vaig somiar com tremparíem si aquests jugadors juguessin amb la nostra samarreta. Per cert, en els Jocs Olímpics de Tòquio hi haurà més participació catalana que mai. Pràcticament més d’un centenar d’atletes que representa el 33% per cent del gruix espanyol quan en els darrers jocs només era del 25%. O sigui que la causa espanyola, si us plau per força, cada cop augmenta més. Com diu l’himne de València “para ofrendar nuevas glorias a España”.

A tot estirar a les ” comunitats autònomes” ens deixen jugar alguns partits amistosos. Qui no recorda aquells partits de la selecció catalana de futbol per Nadal? Eren uns partits de costellada, però amb un sentit reivindicatiu que anava creixent, malgrat que gairebé tots els jugadors no sabien ni un borrall d’Els Segadors. Curiosament ara que aquesta mena de partits encara tindrien un caire més reivindicatiu han desaparegut del mapa por falta de dates, per la Covid i perquè al poder els espantava .Ja se sap que metre va el carro, fa soroll.

I quan ja estava a punt de tancar aquest article m’arriba la notícia que la federació basca de futbol s’ha dirigit als organismes internacionals per tal que sigui reconeguda oficialment, és a dir, tenir una federació pròpia al marge de la federació espanyola. Com era d’esperar la proposta ha estat refusada per unanimitat. La veritat és que no comprenc com els bascos han fet aquesta proposta ara quan Catalunya ho havia demanat molt abans i sempre se li han tancat totes les portes .Però ja se sap que els bascos sempre van a la seva i que moltes vegades aconsegueixen els objectius. Com se sap, disposen d’un concert econòmic que en la pràctica gairebé es ser independent d’Espanya en el camp econòmic. És clar que el preu que s’ha pagat no és barat, perquè gairebé hi ha hagut nou-cents cinquanta morts en els últims anys. I que cadascú en tregui les conclusions que vulgui. Les meves són ben clares. Jugar a la puta i a la Ramoneta no sempre surt bé.

Bo i resumint: si volen ser alguna cosa en el camp internacional esportiu com a col·lectivitat, al marge de les actuacions dels clubs privats, necessitem la independència de totes totes com el pa que ens mengem. Adapto un refrany: a la taula d’en Bernat que no té un Estat no hi és convidat…
(18-VII-2021)

189 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: