MESSI HA MARXAT, SÍ, PERÒ EL MON NO S’HA ACABAT, OI?

“La pèrdua de Messi.Messi ha marxat, sí, però el món no s’ha acabat, oi?”
( GUILLEM MANEJA ))

Després de gairebé una setmana obrint amb en Messi cada dia i del disgust digerit i una mica més paït, aturem-nos i reflexionem-hi. Al principi vam viure la incertesa de si marxava o es quedava. Més tard, publicàvem la notícia que molts mai haurien volgut llegir: “Oficial: Leo Messi fitxa pel Paris Saint-Germain”. I no és només cosa nostra, consultant la resta de mitjans, veies que tots estaven igual. És la notícia de l’any. Messi ens ha fet oblidar momentàniament que vivim en pandèmia, que ens trobem en situació d’emergència climàtica o que el món segueix girant i que segueixen passant un munt de fets noticiables. Per alguns, però ―i sou molts!―, només existeix Messi i el que vindrà a partir d’ara.
Per què Messi ha paralitzat el planeta?

“L’ésser humà, com a ésser social, necessita formar part d’un grup i és igual si és d’una nació, d’una colla d’amics o d’un equip de futbol, que pot ser un hobby o anar molt més enllà. La diferència està entre les persones que s’identifiquen amb el grup i les que no”, respon la psicòloga Mayte Sánchez a la pregunta de per què alguns ho viuen amb tanta emoció i intensitat i per d’altres, en canvi, els és absolutament igual.

En identificar-se amb un equip, tot l’organisme se sent part del grup, reforçant la identitat i s’arrela en base a aquesta identificació, exposa la psicòloga, “ser part de…”. Una identificació que fa que tot el teu ésser es projecti en el grup i, a la vegada, el teu organisme produeixi sensacions externes o internes similars a la identificació amb una família, una nació, una cultura o una professió, per exemple.

Sánchez considera que el futbol té totes les qualitats que fan despertar, més que cap altre esport, aquesta identitat. “És un esport en què gairebé tots els nens i nenes han participat activament, té unes regles fàcils d’entendre, fet que significa que el grau d’implicació és molt més fàcil, crea identitat nacionalista, pot despertar lluites de poder amb regles políticament correctes, com diria Polansky: ‘Luna de miel, luna de hiel’”.

I afegeix que també desperta els mateixos circuits cerebrals de tenir un bon amant, amb “la passió, el desig, l’eufòria, el sentiment d’enamorament…”. Per això, si Messi marxa, explica la psicòloga, pots sentir com si marxés aquesta “lluna de mel”, com si et deixa l’amant, trist, en dol, i amb l’afegit que et deixa per un “altre”, el París Saint-Germaine, un equip que ara serà seu. “Deixa de ser el ‘nostre’ Messi per ser ‘el seu’ Messi, i això fa que els que se sentien part d’aquesta lluna de mel, ara estiguin derrotats, abandonats, sentin lògicament un estat de dol, de mort del seu amant i de no pertinença”.

Que Messi hagi marxat del Barça ha paralitzat tota una afició i tota una societat en massa que s’ha bolcat a compartir records, imatges, textos i comiats del crac barceloní. Alguns ho veuran com un simple canvi de feina, com un canvi d’equip, per d’altres, però, el sentiment els va més enllà: “Messi no només canvia de feina, sinó que ens deixa. Seria com dir: ‘La meva parella segueix la carrera de parelles’. Nooo! No volem que la nostra parella segueixi estimant, volem que ens segueixi estimant a nosaltres”. Messi ens deixa i ens deixa orfes de la passió que se sentia a través de tenir el millor jugador del món per nosaltres, relata l’experta en psicologia.
Tenim pànic al que vindrà? A la incertesa després de l’adeu de Messi al Barça?

Totalment, respon Sánchez. “T’has sentit alguna vegada realment enamorat d’algú i la persona t’ha deixat? En aquest moment sentim que mai més tornarem a enamorar-nos igual, que ningú serà igual, és la por a no tornar a sentir la passió que senties amb i a través de Messi, i en vindrà un altre, potser millor, però el cervell sent que és ELL, per això sent temor a no tornar a sentir-se igual”. D’altra banda, apunta l’experta, trobem la part més pragmàtica: si Messi és el millor jugador del món, qui superarà un déu com ell?

Abans d’acabar l’entrevista amb la Mayte, comentem un missatge que vaig rebre d’un amic el dia que es va anunciar que Messi marxaria del Barça: “No és broma si et dic que avui estic en el top 5 dels pitjors dies de la meva vida”. “El teu amic ho sentia realment. El futbol augmenta la dopamina a cada victòria, l’anomenada hormona de l’amor, i tots la necessitem augmentar, alguns per la via amorosa, d’altres per la sexual, o també per la via del futbol”. Els aficionats, continua la psicòloga, són més feliços amb les victòries, però la durabilitat d’aquesta passió és menor que la sensació de tristesa després d’una derrota. Imaginem-nos, doncs, si no només es perd un partit, sinó que es perd el millor jugador… Una situació que, a molts, els està afectant molt més del que s’haurien arribat a imaginar.

“Duríssim”, “Horror”, “El dia més trist”… Les reaccions per part de periodistes, coneguts o anònims per les xarxes han estat infinites. Totes elles, mostrant la tristesa que Messi els està fent viure, a la qual cosa la psicòloga es pregunta: “Com és que necessitem el futbol per sentir-ho? Quin tipus de buit existencial sent l’ésser humà actual que ha de sentir això a través d’un esport o d’un déu anomenat Messi?”.

Tot i que emocionalment és un cop dur per a tots, pensem en ell. No oblidem que Messi marxa trist, però alhora content d’encarar aquesta nova etapa al PSG, a un dels millors clubs del món on se li obren les portes a guanyar molts més títols en comparació a la trajectòria que li hauria esperat al Barça.
Com superar la pèrdua de Messi al Barça?

“A tots els que estan en dol, no els diria que no sentin aquest dolor, igual que no els diria que no s’apassionin per un partit”. Sánchez diu que els animaria que se segueixin sentint vius, que deixin les cuirasses artificials que els allunyin de la seva essència, que s’animin a ser nens i a jugar. “A jugar a futbol, amb el sexe, amb la vida, els animaria que sentin la seva identitat a través del contacte, de la pell, de suar, i no només de veure la suor d’un jugador al camp des de les grades, sinó que baixin i que es guiïn pel seu GPS emocional cap als milers de llocs que ens fan sentir de nou vius”.

I una cita per acabar: “El fútbol es la cosa más importante entre las cosas menos importantes”, va dir l’argentí de Rosario Jorge Valdano.
Informa:ELNACIONAL.CAT (13-VIII-2021)

56 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: