MICHEL, L’ENTRENADOR ESPANYOL DEL GIRONA QUE PARLA CATALÀ

( TIAN RIBAS )
Míchel, nascut a Vallecas el 1975, va fitxar com a entrenador del Girona el juliol del 2021. Fa quatre dies. I ahir es va atrevir per primera vegada a parlar català en una roda de premsa, cosa que ha estat motiu d’alegria. El compte de Twitter del Girona va piular: “De mica en mica, míster”, acompanyat de l’emoticona d’un aplaudiment. Míchel és de Puente de Vallecas, d’on és tothom que hi viu, hagi nascut on hagi nascut, com la família del periodista Quique Peinado. El seu pare ja va néixer a Vallecas, però l’avi hi va anar des de Castella-La Manxa, i la mare hi va anar des de Castella i Lleó. Els pares es van conèixer en una penya del Rayo Vallecano, com explica el periodista al podcast Hooligans Ilustrados. I tot i que l’afició del Rayo Vallecano evita els personalismes, Míchel és el màxim golejador de la història de l’equip, inclosa la Copa de la UEFA, en la qual van eliminar el Girondins de Bordeus, aleshores líder de la lliga francesa.

Al Rayo hi ha altres noms que sobresurten, com Wilfred Willy, el porter negre que també feia de repartidor perquè cobrava una misèria, mort als 48 anys, a qui tothom recorda pels crits del Bernabéu “negro, cabrón, recoge el algodón”, que el van fer encara més estimat a Vallecas. O Raúl Tamudo, per cert, que també és un mite allà, perquè va salvar l’equip del descens la temporada 2011-2012. Però Míchel és el gran mite, perquè vivia a cinc minuts de l’estadi, situat al carrer Payaso Fofó, on encara hi ha casa dels seus pares i va aprendre a jugar als carrers del barri. De fet, passava les vacances al carrer mentre els seus pares treballaven a la fruiteria familiar. Ja quan Míchel va fer el pregó de les festes de Vallecas va dir que no es podia deslligar dels valors del Rayo i del barri: classe treballadora, feminisme, humilitat, solidaritat, rebel·lia, immigració. Perquè, malgrat la propietat, el Rayo, com Vallecas, és d’esquerres i integrador.

En un moment en què el català és instrumentalitzat políticament una vegada més com a eina de desgast de l’adversari, en un moment d’alerta pel descens de l’ús social del català, el gest de Míchel ha de ser, efectivament, motiu de l’emoticona de l’aplaudiment

I, justament per això, no és estrany que Míchel hagi anat a Girona i aprengui català. De fet, des que va arribar, va demanar que li fessin les preguntes en català. I en una entrevista a RAC1 va dir que no entén el rebombori amb la seva actitud. “No ho entenc. Ho faig per cultura i per educació. Juro per Déu que no vull cap mena de protagonisme. Vull aprendre català perquè si no, no podré mantenir un diàleg natural. Sé que aquí la gent fa tot el possible perquè l’entengui i jo, com a mostra de respecte, he de fer el que pugui per entendre-la. Aprendre català és pura lògica, si vas al Regne Unit, vols aprendre anglès”. Paraules que sonen a música celestial en un moment en què hem de demanar gairebé perdó per parlar la nostra llengua i per moltes altres coses que els països normals tenen de sèrie. En un moment en què el català és instrumentalitzat políticament una vegada més com a eina de desgast de l’adversari, en un moment en què ens prenen el pèl amb la història de les quotes de les plataformes, en un moment d’alerta pel descens de l’ús social del català, el gest de Míchel ha de ser, efectivament, motiu de l’emoticona de l’aplaudiment, però també del de l’emoció, que no sé exactament quin és.

I una última cosa. Igual que el Rayo té uns valors, tampoc és cap anècdota que un club com l’Europa es declari contrari al racisme, al feixisme, al masclisme, a l’homofòbia i al bullying. Són gestos que fan la vida més amable. I si és veritat que el filòsof xinès Laoze va dir “un viatge de mil milles comença amb un primer pas”, és d’una obvietat profunda com la que predicava Johan Cruyff, que tenia raó, ja sigui el cas de l’Europa o el de Míchel.
Informa:ELNACIONAL.CAT (2-XII-2021)

277 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: