MOLTES COSES HAN CANVIAT EN EL CAP DE SETMANA: ADEU DE SÁNCHEZ, MANIFESTACIONS I LA FERMESA DE L’ANC

“Són moltes les coses que canvien després d’un cap de setmana com aquest”

L’adeu de Jordi Sànchez, el to de la manifestació de dissabte i l’aclariment dins l’ANC han impulsat, en 48 hores, un tomb en la política catalana.

(VICENT PARTAL)
Aquest cap de setmana han passat moltes coses a què done una gran importància. Dissabte hi va haver les manifestacions a Barcelona, València i Palma –la de Perpinyà es va haver de suspendre per l’oratge. I d’una manera molt especial va passar que la manifestació de Barcelona va ser la primera d’estrictament independentista, amb una capacitat clara de mobilització, que va esdevenir una protesta contra aquest govern. L’11 de setembre hi havia molta més gent, moltíssima més i, si bé la tensió era palpable, no va esclatar. Ara sí.

També dissabte Junts va anunciar la convocatòria d’un congrés abans de l’estiu i Jordi Sànchez, de sorpresa, va fer un anunci molt important i que té moltes conseqüències: plegarà i no es presentarà a la reelecció. Sànchez és qui va negociar mà a mà amb el president Pere Aragonès i ha estat el gran valedor d’un acord de govern que una bona part del seu partit veu amb francament amb recel. És evident que sense ell al capdavant de Junts el pacte i el govern, automàticament, són molt més febles.

I si despús-ahir passava això, ahir l’Assemblea Nacional Catalana va celebrar els deu anys amb un acte també important a Sant Cugat, on la presidenta Paluzie va ser especialment contundent a l’hora de denunciar les renúncies de l’executiu català i on el vice-president, David Fernàndez, va ser molt explícit quan digué que els partits polítics del 52% són el principal problema per a avançar cap a la sobirania. L’ANC, a més, va aprovar un full de ruta en què es decanta per ajudar a impulsar una candidatura independentista i si això no pot ser, atenció!, per votar en blanc o fer vot nul, abans que votar els partits actuals. En només quaranta-vuit hores, doncs, el panorama polític del país sembla que ha començat a canviar d’una manera consistent.

Era previsible, certament. Fa temps que és ben fàcil de constatar un malestar important dins l’independentisme que, probablement, ara comença a cristal·litzar. En política les explosions, els tombants, les catarsis apareixen ben sovint allà on no ho esperes. I fa tota la impressió que l’infame pacte d’ERC i Junts amb el PSC i els comuns per a fer entrar legalment el castellà a la immersió lingüística ha estat la gota que, per a molta gent, ha fet vessar el got. I la veritat és que Esquerra i Junts no podien haver comès un error més greu, vist des de la perspectiva d’aquesta legislatura que tant els uns com els altres volien fer durar tant com fos possible i que tenia fins i tot dos anys de coll, regalats per la CUP, per a no fer res de res.

De tot això, n’hi ha proves ben clares. Si Jordi Sànchez ha decidit de plegar i ni tan sols intentar la reelecció és bàsicament per la indignació que ha causat aquest pacte en les bases del seu partit. Unes bases que en molts casos i en molts àmbits territorials ja no estaven d’acord amb moltes de les actuacions del govern o amb actuacions com l’acord amb el PSC a la Diputació de Barcelona, però que en aquest pacte incomprensible i impossible d’explicar hi han trobat la raó final per a donar un cop de puny sobre la taula i dir que o bé es canviava de rumb de manera radical o se n’anaven. No sé què passarà en aquest congrés que s’anuncia, no crec que ho sàpiga ningú vista la precipitació i la sorpresa de la notícia, però no cal ser cap gran analista per a entendre que serà gairebé impossible que el tomb de Junts vaja en la línia de més concòrdia dins el govern català o incloga acceptar la ratificació parlamentària d’aquell acord sobre el castellà. I en aquest precís moment això no és, no serà, de cap manera un tema menor.

Perquè la proposta dels quatre partits ja ha tingut un efecte col·lateral important amb l’expulsió de la CUP, que ara sí que sembla haver entrat de manera definitiva en l’oposició. Una oposició dura i ben visible en la manifestació de dissabte a Barcelona, on la presència cupaire era molt nombrosa i sorollosament contrària al govern. Tenir la CUP i la seua reconeguda capacitat de mobilització en contra no és cap bona notícia per al govern de Pere Aragonès. I si hi afegim, com sembla que podria passar, un canvi rotund en l’actitud de Junts que consistesca a no signar l’acord quadripartit, aleshores qui tindrà un problema serà Esquerra Republicana. Perquè en nombre de vots és cert que el polèmic text el podrà aprovar igual, car la suma d’Esquerra, Junts i la CUP fa la mateixa xifra que la d’Esquerra, PSC i comuns. Però tots sabem que l’una suma i l’altra són ben diferents i sabem també les conseqüències polítiques monumentals que tindria una divisió de l’hemicicle com aquesta. Amb l’oposició de la CUP i, potser –que això ja ho veurem–, de Junts, aprovar aquest canvi en la llei de política lingüística comptant amb els vots només de PSC i comuns deixaria ERC en una situació molt incòmoda que estic segur que ara mateix no vol ni imaginar-se. Especialment, si creix la mobilització, paral·lelament al reforç i l’aclariment d’objectius de l’ANC, entitat que ha fet un paper determinant i insubstituïble aquests darrers mesos per a evitar la generalització del derrotisme i de les renúncies dins el món independentista.

Amb aquest panorama sobre la taula, doncs, jo comence a pensar, i això seria una victòria memorable, que serà molt difícil que es puga aprovar la proposta de reforma de la llei de política lingüística proposada per ERC, Junts, PSC i comuns. Ara com ara, tots quatre partits ho han deixat per a més endavant, a veure si així les aigües es calmen. Però més que calmar-se sembla, i això és una magnífica notícia, que les aigües comencen a pujar. Ah!, i que tot plegat és més, molt més, moltíssim més, que una bombolla de Twitter.

Informa:VILAWEB.CAT (4-4-2022)

158 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: