31 mesos. Pràcticament mil dies. Tot aquest temps ha passat des de la darrera trobada entre els dos presidents de les generalitats valenciana i catalana. Va ser l’abril de 2016 a València en una cimera favorable al corredor mediterrani. Carles Puigdemont ja governava a Catalunya i, malgrat que mai no va amagar les seues intencions, els fets de l’octubre de l’any següent encara quedaven lluny de ser, ni tan sols, imaginats.

Però aquella trobada va ser un miratge. Les posicions polítiques, cada vegada més inamovibles i unilaterals -segons es mire- van anar distanciant ambdós executius al si d’un Estat que també va augmentar el seu grau d’hostilitat. Moltes coses han passat des d’aquella primavera de 2016. Tantes i tan greus que encara no ha estat possible un retrobament entre els màxims representants dels governs valencià i català. Les agendes públiques dels presidents, però, coincidien per primera vegada des d’aquell acte a València. Era a la festa de Foment del Treball per entregar els seus guardons. En l’últim moment, però, Quim Torra es despenjaria de la convocatòria.

El president català delegava la seua assistència en el vicepresident Pere Aragonès. El motiu, que la patronal no estava disposada a que Quim Torra parlara després de Nàdia Calviño, ministra espanyola d’Economia i màxima representant de l’executiu en funcions. Foment, que claudicava davant Moncloa malgrat que Torra estava cridat a ser la màxima autoritat de l’acte, disgustava el president català. Sí que hi assistien, en nom del Govern del Principat, a més d’Aragonès, el conseller de Territori Damià Calvet, la consellera d’Empresa Àngels Chacon i el conseller de Treball Chakir el Homrani. Per part del Govern espanyol, a més de Calviño també hi havia Margarita Robles i María Jesús Montero, titulars de Justícia i Hisenda respectivament.

El context de l’acte no era el més favorable possible a un ambient relaxat. Quim Torra havia estat jutjat el mateix dia al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. La vista durava vuit hores i l’episodi era inèdit, atès que mai no s’havia jutjat un president de la Generalitat en actiu, si bé els successos que es venen donant des donant els darrers anys han fet normals els esdeveniments menys habituals. Curiosament, l’última vegada que van coincidir els presidents català i valencià va ser només un mes després del judici que va patir Artur Mas -amb els consellers Francesc Homs, Joana Ortega i Irene Rigau- per la consulta del 9N, també al TSJC.

El paper de Ximo Puig

Ximo Puig, malgrat la seua assistència, passava desapercebut en la cimera, tot i que era saludat efusivament per Pere Aragonès. “Sempre és un plaer tenir aquí el president d’un país germà amb què compartim tantes coses”, exclamava el vicepresident català des del faristol. El president valencià, almenys per les seues declaracions públiques, és l’únic company de partit de Pedro Sánchez que ha animat el president en funcions a parlar per telèfon amb Quim Torra. Un gest senzill, però que en aquests temps de disputa política, en molts casos sobreactuada, encara queda lluny de ser real. Una trobada entre Torra i Puig hauria convertit el president valencià en el primer interlocutor públic del PSOE amb el president català dels darrers mesos. La foto conjunta, si hagueren coincidit, hauria estat inevitable. I segurament, també de manera inevitable, hauria incomodat els barons socialistes menys partidaris d’una investidura facilitada per Unides Podem i els partits perifèrics -independentistes o no- de l’Estat.

Però Torra no acudia a l’acte. L’any passat sí que ho va fer per seure a la mateixa taula que Josep Sánchez Llibre, president de Foment; i un Pedro Sánchez que llavors era president de ple dret, investit després de la moció de censura a Mariano Rajoy. Dos comicis estatals s’han celebrat des d’aquell moment i la sintonia entre els governs català i espanyol està del tot trencada des de finals de l’any passat.

Aragonès, però, mirava de teixir enteses en l’acte de Foment. Amb exigències de diàleg, com sempre, però amb un discurs ben centrat en l’economia, el treball, el comerç i en l’empresariat. Després de reivindicar la gestió política d’Oriol Junqueras al si del Departament d’Economia i Hisenda -de què Aragonès n’era secretari general-, el vicepresident reivindicava la declaració de Pedralbes de desembre de l’any passat. “Tenim una oportunitat i estem convençuts que el diàleg és l’eina per tothom. Pedralbes és una base ambigua però necessària per avançar”. Els resultats d’aquella cimera van ser l’aprovació de la figura del relator com a persona intermediària entre ambdós governs. Una idea dinamitada pel mateix executiu espanyol, que es va fer enrere després del crit al cel de Partit Popular i Ciutadans, amb perspectives de reeditar el resultat de les eleccions andaluses -llavors ben recents- a nivell estatal si s’avançaven eleccions. El PSOE es va fer enrere i res no va tornar a ser igual. Aragonès, però, també parla com a líder d’Esquerra Republicana i Pedralbes ha estat, des del primer moment, la gran condició per facilitar la investidura de Pedro Sánchez, que necessita de l’acció o l’omissió d’ERC al Congrés dels Diputats.

La monotonia de Calviño

La ministra espanyola d’Economia, Nadia Calviño, tampoc es movia del discurs del seu partit. Tot valorant el paper de l’economia catalana dins del context estatal, feia un clam per “les postures de serenitat i de diàleg dins de la llei: aquest ha de ser el punt de partida”. A nivell econòmic, la ministra insistia a “fugir de l’endeutament i reduir el deute públic”, i feia referències a l’independentisme quan es referia, amb poca estima, a “aquells que volen alçar murs i tornar al passat”.

Però, curiosament, qui més bel·ligerant es mostrava contra el Govern català era Josep Sánchez Llibre en el seu discurs de cloenda. Si bé exigia “teixir complicitats i no recrear-nos en la discrepància i la confrontació”, treballar “pel diàleg i l’entesa” i lamentava no haver aconseguit pactar pressupostos ni a Espanya ni a Catalunya, el president de Foment deia “haver de fer menció especial al que està succeint a Catalunya els darrers dies”. Tot seguit pronunciaria el discurs més vehement de la nit.

“Independència o barbàrie, amb aquestes paraules justifiquen les accions els qui tallen autopistes i carrers. Volen perjudicar l’economia, com afirmen els protagonistes de la barbàrie, i es necessita una resposta ràpida i eficient de les autoritats”. Sánchez Llibre exigia “una condemna contundent perquè no es repeteixin aquests actes violents i coaccions que perjudiquen la nostra economia”. “No condemnar la barbàrie i no evitar-la és una greu irresponsabilitat del Govern”, exposava. “Lamento haver d’expressar-me en aquests termes”.

Certament, el president de Foment mai no ha deixat d’expressar-se en aquests termes. La patronal ha impulsat denúncies contra les vagues relacionades amb la situació judicial que viu Catalunya -convocades per Intersindical- o contra les campanyes de consum estratègic promogudes per l’Assemblea Nacional Catalana per perjudicar les empreses de l’ÍBEX-35. Des de l’independentisme, però, s’ha demanat a la patronal la mateixa bel·ligerància contra la condemna del Tribunal Suprem i contra la judicialització de la política, cosa que Foment mai no ha tingut la voluntat d’expressar.

El tarannà de Sánchez Llibre, ben allunyat del del seu predecessor, Joaquim Gay de Montellà -excessivament hostil contra l’independentisme-, no ha impedit una crítica seriosa al Govern català. Al seu torn, el representant de Foment exigia “fer extensius” els acords entre patronal i sindicats a Catalunya a les institucions, parlava de “la negociació i la transacció” com “l’única via democràtica per resoldre la situació i els conflictes” i acabava amb un missatge optimista: “estic segur que ho resoldrem”. En termes econòmics, Sánchez Llibre demanava rebaixar la pressió fiscal i lluitar contra l’economia submergida.

Tot i que la cimera se celebrava amb el motiu de l’entrega dels guardons de la patronal, els premis eren l’element el més desapercebut de la nit. Tal com acostuma a passar en aquesta mena d’actes de primer nivell, els discursos prenien protagonisme. Els afortunats, però, eren Torrons Vicens, Schneider Electric, CELSA, Castañer, Nestlé i Byhours, que rebien els premis Carles Salat entregats per la patronal. La Medalla d’Honor a l’Empresari de l’any era per a Luca de Meo, president de la SEAT. L’empresari italià, curiosament, ha estat protagonista els darrers dies per mostrar inquietud amb els talls de carretera que es venen produint des que es fera pública la sentència del Tribunal Suprem. Ell mateix ha afirmat, fins i tot, que “SEAT té plantes a tot Europa”, suggerint la possibilitat de traslladar la planta central a fora de Catalunya. El 18 d’octubre, quatre dies més tard de la publicació del veredicte, la planta de Martorell va haver de parar la producció per les afectacions del tràfic que van provocar les marxes per la llibertat, que van confluir a Barcelona aquell mateix dia.

Guardons a banda, l’acte no defugia el context polític, que tornava a ser la notícia en aquesta gala de premis impulsada per la patronal més forta del Principat. Una gala que servia per reforçar, encara més, unes posicions inamovibles en un context pre-investidura en què algú s’haurà de moure si es volen evitar unes noves eleccions i un resultat encara imcert.
Informa:EL TEMPS.CAT

N.de la R.
Miserables! No se m’acut cap més qualificatiu per qualificar l’actitud de Foment davant el procés.En lloc de demanar el Corredor Mediterrani, més infraestructures i més diners per al país,Foment s’ajup una vegada més davant el poder de l’Estat com ho va fer amb el seu silenci criminal quan no va dir res un cop el Rei va ordenar la retirada d’empreses de Catalunya. En lloc de lamentar la crema d’alguns contenidors més els valdria condemnar els els qui ens han dut a aquesta situació,oi? I com a mostra d’aquesta submissió, si feia falta demostrar-ho, Sánchez Lliure va fer el discurs en castellà,mentre que Aragonès ho feia en català. Senyors de Foment, no sóc cap antisistema, us ho ben juro.Però permeteu-me dir les coses clares:sou uns miserables!