MONTBLANC, EN LA CRUÏLLA: ELS PERSONATGES HONRATS PODEN CANVIAR D’OPINIÓ, SENSE SER HUMILIATS

“Montblanc, en la cruïlla”.
JOAQUIM GIBERT FONT

«Sigues fidel sempre a la terra on has nascut i a la llengua apresa dels llavis de la mare», és una de les frases de la carta que el polític republicà Josep Maria Poblet i Guarro (Montblanc, 1897-1980), va adreçar a Josep Gomis i Martí (Montblanc, 1934) l’endemà de ser nomenat batlle de Montblanc (1964-1983). Una de les primeres disposicions de Gomis fou la de recol·locar les plaques dels carrers, amb la nomenclatura en català, un 4-3-1964. Així queda detallat a Josep Gomis. La solitud del despatx (Cossetània Ed., Valls 2013), un llibre sobre un polític, amb passat franquista, que evoluciona decididament com a demòcrata de pedra picada. Tant pel periodista Enric Sopena com pel diputat ecosocialista Ignasi Riera, el montblanquí destacarà com a polític «per eficiència, per respecte a l’oposició, per contacte amb els alcaldes». Josep Maria Bultó i Permiquel, comerciant de Montblanc, em parla de Josep Gomis com una persona, amb esperit de servei, que acostumava a donar facilitats als veïns.

Les trajectòries de personatges honrats que poden canviar d’opinió, sense viure-ho com una humiliació, sempre m’han arribat al cor. També és el cas de Cristòfol Soler i Cladera, president de les Balears (1995-1996), amb el Partit Popular, que el 2015 va presidir l’Assemblea Sobiranista de Mallorca, organització independentista.

Institut Nova Història
Us convidem a llegir el text que va escriure Biel Ferrer Puig, filòleg i professor de Llengua Catalana i Literatura a l’institut Gabriel Ferrater de Reus, sobre el nou llibre de Jordi Bilbeny ‘Cristòfor Colom i l’Amèrica Catalana’, amb motiu de la primera presentació de l’obra, que va tenir lloc a la Sala Gran del Castell de Santa Coloma de Queralt, plena de gom a gom, el 15 de …
www.inh.cat
), convocada entre el 31-7-21 i el 3-8-21, a Montblanc, serà precisament Cristòfol Soler amb la conferència «L’abolició de les institucions de l’antic Regne de Mallorca: de subjecte de dret públic a província de Castella». I és que, amb cites d’aquestes característiques, la capital de la Conca de Barberà ha esdevingut un cruïlla, en la qual bona part dels assistents hi arriben per un camí i se n’entornen per un altre.

Tot i que és evident que la història l’escriuen els vencedors, entre els vençuts n’hi ha que són còmplices del nou ordre desnaturalitzador. És a dir, actuen com si no hagués passar res, malgrat ser testimonis de primera mà d’aquella realitat distorsionada.

Amalia Castro, psicòloga, afirma que els contes adormen els vailets: «però desvetllen als adults.» Temps era temps, en unes valls remotes, els convilatans consumien aigua estancada d’una bassa. Un veí va fer una genial troballa: localitzar una deu d’aigua fresca. I va determinar, a partir de llavors, beure aigua d’aquella mina justament per la seva puresa i bon gust. La gent d’aquells topants, tan bon punt van conèixer la decisió de l’esmentat veí, van pensar que havia perdut el senderi. I, consegüentment, van fer mans i mànigues a fi i efecte que el descobridor de la font deixés de beure l’aigua hi que brollava. La pressió popular va ser tan aclaparadora que el veí no va tenir més remei que tornar a consumir aigua estancada. Es tracta d’un conte sufí a propòsit de quan la normalitat és el problema.

D’entre els vençuts, n’hi ha que no suporten els vencedors i que es planyen dia sí, dia també, però que el seu compromís per girar la truita és imperceptible.

Un comerciant no deixava de queixar-se que la vida li anava tan i tan malament. En l’instant que es va cansar de fer el ploramiques, l’amic que l’acompanyava es va adonar que en un estable, propietat d’aquell mercader, hi havia dos rucs. A l’un se’l veia cepat i a l’altra més aviat escarransit. L’amic li va preguntar al comerciant rondinaire quin dels dos ases solia carretejar més pes. I el mercader va respondre que de les comandes feixugues se n’encarregava de traginar-les el ruc corpulent. Aleshores, l’acompanyant li va recordar que no és casualitat que Déu també adjudiqui les càrregues enfarfegadores als comerciants més ben preparats, atès que són els que millor ho poden fer. Ras i curt, viure el carregament com una dificultat esdevé un malviure. Segons aquest conte Zen, és preferible conviure amb el tragí. I encaixar la pesantor resultant, des de l’automotivació, com un desafiament engrescador.

No es tant el que et passa a la vida, sinó com actues davant del que et passa. I, sobretot, el suc, l’experiència, que en treus.

Josep Gomis. La solitud del despatx són unes memòries, en les quals no passa per alt, el pas per Montblanc de la Marxa de la Llibertat, l’estiu de 1976, amb la Policia Nacional a les cantonades dels punts més cèntrics de la ciutat. A fi i efecte d’evitar incidents, Gomis, amb el bastó de comandament de batlle, es va col·locar-se al capdavant del recorregut: «els policies es van apartar.» Dies més tard, absent a ran d’un viatge professional a l’Àsia, fou informat que els grisos havien carregat contra els marxaires sense miraments «a la plaça, on s’hi havia concentrat molta gent.» A causa dels fets, Josep Gomis es va entrevistar, només tornar, amb el governador civil. El responsable del virulent operatiu policial fou destinat, el mes següent, a Tenerife. Gomis va actuar per enèsima vegada amb seny. .

*.Quim Gibert, psicòleg i coautor de Llengua i emoció

70 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: