“Nadal i l’Estatut que no tornarà”.
(FERRAN CASAS )

Quim Nadal, nou conseller de Recerca i Universitats, va ser un dels noms que més va cridar l’atenció del nou govern de Pere Aragonès després de la decisió de Junts de deixar l’executiu. Amb 74 anys, Nadal està curat d’espant i té una biografia amiga del matís. Va ser alcalde de Girona el 1979 pel PSC, candidat a la Generalitat el 1995 i pes pesant socialista al tripartit. Però la qüestió nacional i la manca de conviccions federalistes del PSC i el PSOE van fer que se’n distanciés fins a estripar el carnet i el 2013 Carles Puigdemont, aleshores alcalde convergent de Girona, el va captar per presidir la taula de Girona pel dret a decidir. La seva posició no s’ha mogut del catalanisme socialdemòcrata que l’ha dut a reivindicar l’autodeterminació, però també el pacte desmarcant-se de les vies unilaterals i ara a col·laborar amb el Govern d’ERC en solitari.

Des que torna a ser conseller, alguns portaveus de Junts miren de convertir-lo en cap d’esquila per les seves declaracions presentant-lo com la icona d’una suposada renúncia d’ERC al projecte independentista. Qui pensés que Nadal es limitaria a gestionar la seva cartera i que no opinaria amb criteri propi de la resta el coneix poc. Però el partidisme i les xarxes no són amics dels discursos matisats i les ferides i experiències del procés demanen alguna cosa més que bona voluntat i actes de fe.

Escric això perquè l’entrevista que dilluns va concedir el conseller al Cafè d’idees de Gemma Nierga a TVE de Catalunya va causar el rebombori propi d’un pont sense notícies. Nadal va restar importància a les declaracions de Puigdemont carregant contra una possible reforma de la sedició. És evident que aquest possible acord no casa amb el full de ruta del president a l’exili. Enfrontat com està amb ERC, el líder de Junts no hi posarà res de la seva banda perquè la taula de diàleg doni fruits.

Nadal va jutjar “discutible” afirmar que Puigdemont és el president “legítim”, entre altres coses perquè això implica qüestionar que ho fos Quim Torra, investit pel Parlament, o que ho sigui Aragonès, que n’és després d’imposar-se en vots i escons a la llista de Junts que encapçalava Puigdemont. Hi ha una part significativa de l’independentisme que s’indigna quan es regategen honors al president de l’exili i al que representa. De la mateixa manera que una altra no entén que Laura Borràs no només regategi floretes a Aragonès, sinó que el titlli de “fraudulent” o “il·legítim”.

Més enllà d’això, el conseller va explicar que “retornar a la plenitud de l’Estatut llimat, modulat i retallat pel Tribunal Constitucional seria, malgrat que ja no era el que Catalunya volia [el pacte Mas-Zapatero el va retallar sensiblement], un bon punt de partida per reconstruir una certa confiança i apuntalar el diàleg”. Segons ell, parlar de l’Estatut “no és ben bé retornar a l’autonomisme, és un retorn a l’essència per reconstruir un autogovern sòlid i poder avançar cap a l’autodeterminació i l’amnistia”.

Nadal proposa, doncs, que recuperar allò que es va perdre sigui un camp base des d’on tornar a atacar el cim. Zapatero ja va prometre una “operació de rescat” amb lleis orgàniques després de la sentència del Constitucional de 2010 que mai no va arribar per les urgències d’uns i altres. Si es veu la resta de l’entrevista amb Nierga, Nadal ofereix al final la clau de tot plegat, fet que encara fa més sorprenent la idea exposada. “En algun moment vaig escriure que és gairebé més impossible el federalisme que la independència. No veia federalisme explícit i sincer al PSOE, que no és gens federal”, afirmava. Un federalisme que tampoc veu ara ni en el PSC ni en Salvador Illa.

A Nadal, com a qualsevol altre, cal demanar-li rigor. I això és no obviar les enormes dificultats. Si bé la via unilateral té els impediments que es van fer evidents el 2017 i que ningú diu encara com salvarà, i la via acordada té tota la complexitat experimentada aquests cinc anys, la de recuperar l’Estatut en té més. En té perquè el text aprovat al Parlament el setembre de 2005 pretenia, amb reformes en el camp del finançament o la justícia, federalitzar el tot (Espanya) des de la part (Catalunya) esquivant, perquè ja s’assumia com a políticament impossible, la necessària reforma constitucional.

El PSC era aleshores federalista. Ara formalment encara ho és, però la prioritat no és fer prosperar aquest model d’estat sinó socórrer Sánchez i evitar-li maldecaps. I el PSOE, de federalista, no n’és gens. A molt estirar, practica un accidentalisme que pot dur-lo a fer concessions puntuals que no canviïn l’arquitectura de l’Estat, com ara reformar o derogar la sedició.

Cap partit independentista renuncia a les potencialitats de l’Estatut i fins i tot a recuperar-ne les parts segades pel Constitucional perquè això seria, en definitiva, sumar poder polític. Començant pel mateix Aragonès que, com a líder de les joventuts d’ERC, va impulsar la campanya interna al seu partit per demanar el no al referèndum. Però ni el PSOE ni el PSC tenen voluntat de tornar al camp base. La prova és que no proposen, en el seu cas per desarmar l’independentisme, recuperar-lo o fer-ne un de nou.

Assumeixen que, amb la Constitució actual i amb un TC que en la seva jurisprudència ha diluït tant com ha pogut en els darrers anys els trets federals o confederals de l’esperit original de l’estat de les autonomies, seria una proposta sense recorregut. Malgrat que a Nadal li sàpiga greu, continua sent altament improbable que la part, encara amb menys consensos interns i més desconfiances que fa 17 anys, reformi un tot que, a molt estirar, contempla una mà de pintura.
Informa:ELMON.CAT (2-XI_2022)