NO CAL ESPERAR A LA INDEPENDÈNCIA PER LLUITAR PER LES SELECCIONS ESPORTIVES

“Seleccions nacionals”
(JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIRA)
«Attali, sense dubtar-ho, va recomanar a Miterrand potenciar al màxim les seleccions nacionals esportives com a procediment per agrupar els ciutadans».

El campionat mundial de futbol, organitzat enguany per la FIFA a Qatar, és un exemple magnífic de cinisme, és a dir, que “impúdicament fa gala de menysprear els valors morals”. Es tracta d’un país de 2.600.000 habitants, dels quals 2.300.000 són estrangers, procedents sobretot de l’Índia, l’Iran o el Magreb, un estat que és el principal emissor de gasos d’efecte hivernacle per càpita del món, on els partits polítics estan prohibits, el càstig judicial per fuetades es preveu per a relacions sexuals il·lícites, l’apostasia i l’homosexualitat es castiguen amb la pena de mort, els homes poden acollir-se a la poligàmia islàmica i la lapidació és legal.

Malgrat aquest panorama, la FIFA no ha tingut cap inconvenient a organitzar-hi la copa del món de futbol i les diferents seleccions nacionals, a participar-hi com si res, i tothom mirant cap a una altra banda, atorgant així, al règim d’aquest país, carta de normalitat. Ara s’ha sabut l’enorme escàndol de corrupció que afecta el Parlament Europeu, en la persona d’una vicepresidenta de la cambra, Eva Kaili, socialista grega, que va tenir la barra de referir-se a Qatar, en plena sessió parlamentària, com a “país modèlic en drets laborals”, se suposa que un cop ja degudament untada. Clar que, veient que el president del grup d’amistat UE/Qatar és José Ramón Bauzá, ahir president balear del PP i avui eurodiputat de Cs, pot passar qualsevol cosa.

Però, un cop deixat clar el fàstic absolut que provoca la connivència oficial amb un règim com el de Qatar, del mundial també se’n poden extreure altres lliçons ben singulars. Per exemple, que coses que semblava impensable que poguessin succeir, finalment han acabat passant. Així, seleccions que hi arribaven revestides d’una autoritat ancestral i un prestigi inqüestionable han estat, finalment, abatudes, com és el cas d’Espanya, el Brasil, Portugal, Alemanya, Anglaterra, Països Baixos, etc.

Al seu torn, representants de països fins ara menystinguts, com el Marroc, o que fa unes poques dècades no existien com a Estats, com Croàcia, s’han imposat per damunt de seleccions d’Estats intocables. No hi ha res, impossible, doncs, per invencible que pugui semblar l’adversari. D’altra banda, el campionat ha ofert imatges inimaginables aquí, com és el cas d’un Gal·les-Anglaterra, sense que després del partit hagi desaparegut el Regne Unit de la Gran Bretanya.

François Mitterrand, president de la República francesa durant 14 anys, va encarregar al seu assessor, Jacques Attali, un estudi sobre la necessitat d’enfortir la cohesió social i els referents comuns a França. L’encàrrec es fonamentava en els canvis demogràfics profunds que afectaven aquell país, amb una allau migratòria importantíssima, procedent sobretot de l’Àfrica i de l’Àsia. Tot i que, si bé sovint es tractava d’excolònies i, doncs, de territoris on es conservava un cert coneixement de la llengua francesa, els nouvinguts hi arribaven amb el seu propi univers de referències socioculturals.

Attali, sense dubtar-ho, va recomanar a Miterrand potenciar al màxim les seleccions nacionals en l’àmbit esportiu com a procediment per agrupar els ciutadans de la República, de totes les generacions i tant els d’origen francès com els de procedència forana, al voltant d’un referent comú i compartit per tothom: uns colors, una bandera, un himne. Sobretot amb les victòries d’Argentina, Croàcia i el Marroc hem pogut veure l’esclat de joia col·lectiva desfermat entre els seguidors de les seleccions respectives i com, inclosos aquells connacionals que es mostren del tot indiferents a la pràctica esportiva, han rebut amb goig el triomf de la seva selecció i n’han proclamat, festivament, l’orgull de pertinença.

Pel que fa a Catalunya, el maig de 2002, la selecció catalana de futbol va jugar un partit amistós amb el Brasil, que va omplir el Camp Nou del Barça amb més de 96 mil assistents. La gent, doncs, hi era. I entre el 2003 i el 2010, es van reconèixer internacionalment una vintena de seleccions de Catalunya, representants d’esports com l’excursionisme, el futbol sala, les bitlles o el korfball, tercer esport més practicat a Holanda.

Es tracta d’esports, en general, no majoritaris, certament, però que, en el cas del patinatge va permetre que la selecció catalana quedés campiona del món del seu grup, en el cas de l’hoquei, a Macau, per davant d’Anglaterra o el Japó, en un partit al qual vaig tenir el goig de poder assistir. Les males arts de l’esport espanyol van aconseguir de revocar-ne el reconeixement internacional, tot i que, durant un temps, Catalunya jugà amb tota normalitat al campionat de l’Amèrica del sud.

Queden lluny, sembla, aquells temps en què hi havia una entesa pràctica i una complicitat estratègica entre els representants institucionals de l’esport i les diferents federacions, amb noms com Rafel Niubò, David Moner, Ramon Basiana o Anna Pruna, entre altres. Fa tot l’efecte que el tema de les seleccions esportives i el comitè olímpic s’ha convertit en un altre llençol perdut en la bugada processista dels darrers anys, com la desaparició de les províncies, la qüestió dels Països Catalans o el bilingüisme passiu, és a dir, continuar una conversa en català i no passar-se tots al castellà encara que hi hagi un interlocutor que només parli aquesta llengua. En fi, deixar-ho tot per al dia gloriós de la independència és, de fet, renunciar a avançar ja ara, amb passos ferms, cap a objectius alguns dels quals són possibles abans. Si és que els volem, clar…
Informa:NACIODIGITAL.CAT (15-XII-2022)

72 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: