NO ÉS ESTRANY QUE EL PRESIDENT TORRA SE’N VAGI VIURE A GIRONA

“Quim Torra viurà a Girona ”
( JORDI GALVES )

La convivència, amistosa, amorosa fins i tot, entre espanyols residents a Catalunya i catalans només és convivència, el que se’n diu autèntica convivència, quan el català, quan la catalana, va i es fica dins la pell d’un espanyol com tots els altres, quan se sotmet amb convicció a la majoria nacional d’Espanya i es dilueix, quan s’eclipsa i abraça ostensiblement la vulgaritat hegemònica. “No sembles català”, et diuen llavors, et certifiquen, ben satisfets. És quan ja et tenen agafat pel coll. És una mica com quan et diuen, com a elogi, que no sembles una dona, o que jueu no sembles, o que no sembles moro, que no sembles gai, que no sembles emigrant, que no sembles de poble, que no sembles malalt mental, que no sembles pobre, que no sembles tan vell, que no sembla que pesis més de cent quilos

Quan el català es disfressa ben disfressat, quan pretén no semblar català ni per equivocació, quan no molesta amb la seva identitat indesitjable, amb la seva diferència ofensiva, aleshores és quan se li perdona la vida i se’l premia amb aquestes tres paraules boniques: “no sembles català”. És elogiat, aplaudit, afalagat, raspallat pels benèvols espanyols que, de tanta simpatia com arriben a desprendre, aconsegueixen sentir-se el súmmum de la tolerància i de la bonhomia de la raça humana. Per això, en alemany, quan volen dir que algú és molt orgullós diuen Stolz wie ein Spanier —ser més orgullós que un espanyol —. L’humà espanyol, en general, i el madrileny i l’andalús en particular, sempre està encantat d’haver-se conegut i no estalvia elogis a la seva terra, uns elogis que no deixen de ser simples exercicis de narcisisme, d’onanisme. Mentre els habitants de Londres, de París, de Roma, de Barcelona, de qualsevol gran ciutat del planeta, saben molt bé que són malcarats i agressius, prepotents i autistes precisament perquè les persones que hi viuen tenen aquesta maledicció caracterològica dels grans urbanites, en canvi, els madrilenys estan convençuts que la seva aglomeració humana és l’avantsala del cel, el paradís de les ciutats. I només amb un argument. Perquè ho diuen ells.

Abans, fa temps, es veu que la convivència entre espanyols i catalans era meravellosa, idíl·lica. Fou una època en què només parlàvem català a casa i amb por, quan canviàvem sempre de llengua per educació mal entesa, quan estàvem tancats dins de les fronteres de l’Espanya nacional i no havíem de saber res del món exterior. Era el temps de la governació del general Franco i no es podia protestar, no podíem reclamar els nostres drets com a minoria nacional, quan ens feia vergonya pertànyer a una cultura i a una llengua minoritzades que anaven morint-se. Quan el català ja no feia nosa perquè estava a punt de desaparèixer, aleshores, es veu que érem una societat meravellosa i el que era més meravellós, precisament, era que no semblés gens catalana. Barcelona es veu que era una ciutat cosmopolita on un futur fatxa com Mario Vargas Llosa se sentia tan i tan a gust.

Rodejat de famosos escriptors que es consideraven ells mateixos ben cosmopolites, quan en realitat només eren notables castellanoamericans —alguns extraordinaris com el mestre Gabriel García Márquez —, però alhora tan provincians com uns Jocs Florals a Usall. Sí, el gran escriptor colombià va aprendre a llegir en català i va enamorar-se de la literatura de Mercè Rodoreda, però també és veritat que la majoria d’escriptors llatinoamericans a Catalunya es van comportar pitjor que els colonialistes Saki o Kipling a Birmània i a l’Índia. Almenys els escriptors britànics estimaven vivament el país colonitzat. Un dia Jorge Edwards, mentre passejàvem sols tots dos, em va confirmar la immensa indiferència, fins i tot hostilitat, que sentien i continuen sentint pel fet viu de Catalunya.

Hem sigut amics dels espanyols, hem conviscut només mentre dúiem la llengua ben ficada al cul. En invocar els principis de la democràcia s’ha acabat, en voler viure a Catalunya plenament en català, quan hem exigit els nostres impostos, quan hem reclamat el dret a decidir la independència política de Catalunya, aleshores alguns espanyols ens han rebutjat. Tal com els pares que rebutgen la filla perquè és lesbiana, oblidant que els és filla. Mentre l’independentisme era minoritari se’n fotien de nosaltres, però ara que guanyem sempre les eleccions de cop se’ls han acabat les ganes de riure. I ens acusen d’intolerants i de supremacistes, com si no fos exactament al revés, com si les agressions de l’espanyolisme sobre Catalunya no fossin actuals i nítides i demostrables. Internacionalment conegudes. Quim Torra el 2012, anys abans d’esdevenir president de la Generalitat, va escriure que els colons, els espanyols enemics de la identitat catalana, són “bèsties amb forma humana” i que “els rebota tot el que no sigui espanyol i en castellà”.

No s’equivocava gens. Després de tot l’odi que durant aquests anys han abocat sobre el president legítim, després de tots els insults, acusacions de nazi, de racista, després de l’acarnissament sobre la seva família, tothom ha pogut identificar actituds més bestials que no pas humanes. Que han organitzat la caça de l’home perquè el conreu del diàleg no el volen, perquè la confrontació política la tenen perduda. Que han buscat la mort social d’un president independentista perquè encarna exactament la victòria independentista de les darreres eleccions. Una victòria que l’espanyolisme polític no ha acceptat mai en la pràctica. Després de tot aquest constant joc brut, no és estrany que el president Quim Torra vulgui viure a partir d’ara a Girona. La ciutat dels quatre rius destaca per la seva capacitat de convivència, com destaquen totes les ciutats on l’independentisme és molt majoritari. Els espanyolistes que hi viuen són tan espanyolistes com a d’altres indrets, però els independentistes, en canvi, no han d’anar amagant-se pels racons per preservar-ne la integritat física i mental.
Informa:ELNACIONAL.CAT (10-10-2020)

137 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: