NO ES POT ABANDONAR LA LLENGUA PRÒPIA PER LA ” LENGUA COMUNA “

“La llengua i jugar de debĂČ”

(   DIANA COROMINES  )

Veient l’actitud que els dirigents d’ERC, PdeCat i JuntsxCat gasten amb la llengua del paĂ­s, s’entĂ©n de seguida per quĂš era impossible que aquests lĂ­ders fessin la independĂšncia. Fa uns dies, mentre mirava el debat de candidats organitzat per La Vanguardia on tothom va acabar, d’una manera o altra, rendint homenatge a la llengua imposada ‒no fos cas que algĂș interpretĂ©s que qui tĂ© la paella pel mĂ nec som nosaltres i ens plantegem seriosament guanyar algun dia‒, vaig pensar en una amiga de la meva Ă via. El seu marit no sabia castellĂ  i, durant el franquisme, va anar a parar als calabossos de Via Laietana perquĂš no havia sabut indicar correctament una adreça a un GuĂ rdia civil. «Vaya por allino pase por allano i ja lo troberano», va dir-li l’home, fent senyals i esforçant-se a parlar en cristiano. AllĂ  mateix va endur-se una bufetada, com a prĂšvia a les que desprĂ©s va rebre a la presĂł.

Ja sabem que les dinĂ miques repressives deixen seqĂŒeles fondes, perĂČ quatre dĂšcades de democrĂ cia (ni que sigui a l’espanyola) haurien d’haver servit per començar a generar, a Catalunya, uns lĂ­ders lliures de traumes antics; que tinguin clar on tenen l’epicentre i com n’Ă©s, d’important, no confondre el do de llengĂŒes amb la reverĂšncia gratuĂŻta a l’enemic ‒que sempre ho aprofitarĂ  per recordar-te que sense ell no ets ningĂș. Quan la Laura BorrĂ s exhibeix, en pĂșblic i davant de dues senyores que sĂłn la veu dels colonitzadors, una pila de llibres que ha escrit en castellĂ  (en lloc de la seva obra original catalana, regal que hauria estat molt mĂ©s alliçonador), no ho fa per donar cap lliçó de tolerĂ ncia o democrĂ cia, ni per demostrar que Ă©s mĂ©s culta que ningĂș.

 

LA RATAFIA DE TORRA

 

Al fons d’aquest gest (com quan Torra porta ratafia a SĂ nchez), hi ha una actitud perdedora: la de mostrar-te moralment superior davant de qui t’oprimeix com a consol per no haver estat capaç de plantar-li cara. És una soluciĂł comprensible, perquĂš seguir les teves pulsions de llibertat en contra d’uns patrons de submissiĂł molt enquistats requereix un cert esperit aventurer i voluntat de poder. PerĂČ siguem conscients que penjar-nos medalles de tolerĂ ncia davant de qui justament va coix en aquest Ă mbit Ă©s un mĂšrit molt dubtĂłs. I si aquest algĂș Ă©s precisament qui et fa la vida impossible, el mĂšrit de posar-hi l’altra galta Ă©s encara mĂ©s pobre. Vol dir que fuges d’estudi davant la possibilitat de demostrar amb fets que ets algĂș i que no et deixes trepitjar.

Ha arribat l’hora de preguntar-nos quĂš ens fa millors: creure’ns del tot la llengua i el paĂ­s, i assumir el risc i el vertigen de ser lliures per poder aportar alguna cosa interessant a un mĂłn cada vegada mĂ©s confĂșs i autoritari, o resignar-nos a ser un poble mestretites, mediocre i provinciĂ , sempre a punt per fer servir la «lengua comĂșn con la que nos entendemos todos mejor» i abaixar el cap fins a terra per menjar les veces que ens llencen marqueses i quinquis. PerquĂš qui canvia de llengua o riu les grĂ cies a l’adversari per una cordialitat o refinament democrĂ tic mal entesos, vol dir que fuig d’estudi. Igual que fugien d’estudi Junqueras o Puigdemont quan, a les vigĂ­lies del primer d’octubre insistien, com qui suplica la derrota, en la via del referĂšndum pactat. Igual que en fugen els dirigents del govern que tenim ara, quan apel·len una vegada i una altra a un diĂ leg amb Madrid que tots sabem que Ă©s una ficciĂł per a nens de pit i una pastanaga que fa riure.

Mentre Álvarez de Toledo parli de la «lengua comĂșn» i ningĂș s’atreveixi a dir-li, en la llengua del paĂ­s i sense fer-li cap reverĂšncia, que el que diu Ă©s una bajanada com una catedral (com va passar l’altre dia al programa del BastĂ©, on tothom va acabar picant i fent parrups als peus de la marquesa), sabrem que continuem vivint en un paĂ­s ocupat, amb unes elits que es dediquen a gestionar i mirar d’engalipar la colĂČnia. Mentre no hi hagi uns lĂ­ders capaços de respondre a la marquesa, amb el seu mateix aire tranquil i glamurĂłs, que a Catalunya el castellĂ  hi Ă©s sobrevingut i que la koinĂ© comuna de quĂš parla nomĂ©s pot ser el catalĂ , voldrĂ  dir que continuem anant de catxa. PerquĂš el catalĂ  Ă©s la llengua del paĂ­s des de fa segles malgrat els intents sinistres que els avantpassats i amos actuals de Cayetana ‒descendent, per cert, dels ducs d’Alba que ja al segle XVI a Flandes tenien fama de sanguinaris‒ han fet d’imposar-la a Catalunya.

Potser, al punt en quĂš ens trobem, ha arribat l’hora de començar a jugar de debĂČ. La llibertat fa vertigen al principi, perĂČ un cop comences a parlar i a comportar-te com un ciutadĂ  lliure, no hi ha ningĂș que vulgui tornar enrere.

Informa:RACOCATALA.CAT (25-4-2019)

412 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: