NO ÉS TEMPS D’UN ” PARTIT NACIONALISTA” I MENYS A CATALUNYA

“No ĂŠs temps d’un “partit nacionalista”, i menys a Catalunya ”
(JORDI BARBETA )

Una de les iniciatives més interessants i serioses sorgides després dels fets d’Octubre de 2017 ha estat el d’aquella gent que es van trobar a Poblet per pensar com hauria de ser “el país de demà”. Era interessant perquè s’ha notat a faltar en el moviment sobiranista instruments de pensament a més llarg termini que les improvisades tàctiques polítiques de vol gallinaci. No hi ha un think tank del sobiranisme, com els que han alimentat els grans corrents polítics a Europa i a Amèrica i que generen els projectes de polítiques públiques que tard o d’hora acaben assumint els governs.

Era i continua sent necessària gent que reflexioni sobre el futur del país. Ara bé, costa d’entendre que la conclusió d’una part dels que han reflexionat a Poblet sigui la de crear un nou partit polític anomenat ni més ni menys que Partit Nacionalista de Catalunya, segons notícia avançada aquesta setmana per Núria Orriols al diari Ara. Interpreto que volen traslladar la idea de ser i de fer com el Partit Nacionalista Basc, la qual cosa és impossible mentre Catalunya no disposi del concert i de la mateixa quota que els bascos. Canvia molt negociar si tu tens els diners a la butxaca o els diners els té l’altre.

Aquesta, però, no ĂŠs la principal sorpresa de la iniciativa polĂ­tica del grup de convergents dissidents amb Puigdemont. Incomprensiblement en gent que ha demostrat la seva solvència polĂ­tica, fan servir dos conceptes i no sabem quin ĂŠs mĂŠs inadequat. Cap organitzaciĂł polĂ­tica moderna incorpora el concepte “partit” al seu nom de pila. Podemos, Ciudadanos, En Marche!, Movimento 5 Stelle, Teruel Existe… Fins i tot Junts per Catalunya. Queda clar que el concepte “partit” ĂŠs molt antiquat i ho ĂŠs perquè ara les formacions polĂ­tiques neixen amb una vocaciĂł mĂŠs oberta i transversal que no pas com a nĂ­nxol ideològic.

Amb tot, el que sembla mĂŠs contraproduent ara i aquĂ­ ĂŠs autoanomenar-se nacionalista. Ni Jordi Pujol, bon coneixedor de la història, ho va voler… fa 50 anys! Certament, el nacionalisme ĂŠs una prĂ ctica comuna als estats-naciĂł però sempre ho neguen sistemĂ ticament perquè en nom del nacionalisme Europa ha viscut les seves pitjors tragèdies. Nacionalistes eren Hitler, Mussolini i Franco, però desprĂŠs Milosevic i Karadzic. Ara nomĂŠs els grups molt radicals es reconeixen com a nacionalistes, perquè fins i tot els grups d’extrema dreta opten per noms mĂŠs suaus. El Front Nacional de Marine Le Pen ha passat a dir-se AgrupaciĂł. El grup alemany ultra es diu Alternativa per Alemanya i l’holandès s’anomena Fòrum per la DemocrĂ cia. Sense anar mĂŠs lluny els feixistes espanyols s’amaguen sota el nom Vox…

Declarar-se nacionalista obliga desmentir contínuament qualsevol coincidència amb els ultres però fer-ho justament ara a Catalunya és alimentar la confusió que pretén el nacionalisme espanyol i tot el seu aparell propagandístic i mediàtic. A Espanya es considera nacionalista a Jordi Cuixart perquè des de la presó presenta els seus recursos davant el Tribunal Constitucional en la seva llengua, que per cert és reconeguda per la Constitució, i no es considera nacionalista el Tribunal que li rebutja el recurs i li imposa el castellà. D’això ara se’n diu constitucionalisme.

Les reflexions del Grup de Poblet sobre “el país de demà” és probablement la iniciativa més seriosa sorgida des del 2017 però la conseqüència immediata de crear un nou partit que es declara nacionalista va contra el signe dels temps

Sembla mentida que a aquestes alçades encara hi hagi entre els mateixos interessats, vexats pel nacionalisme espanyol, qui no sàpiga distingir entre el que són els moviment nacionalistes, autoritaris, opressors i expansius, i els moviments d’alliberament nacional que són tot el contrari com ja van posar de manifest des de Marx fins el president Wilson.

La trajectòria dels promotors del PNC ĂŠs inequĂ­vocament democrĂ tica, per això sorprèn que s’hagin precipitat a desenterrar unes sigles que guardava en Jaume Camps a un armari de les golfes i que avui nomĂŠs aporten confusiĂł com si no en tinguĂŠrem prou. I això que els vindicants de l’antiga Convergència saben que nomĂŠs es podrĂ  tornar a aixecar el pal de paller sumant esforços. Convergència, com el seu nom indicava, va reunir gent de procedència diversa. N’hi havien de liberals, democristians i socialdemòcrates, però tambĂŠ d’autonomistes (el mateix Pujol), potser algun federalista, alguns confederalistes i bastants independentistes (per exemple Puigdemont). Sempre quan hi ha hagut democrĂ cia Catalunya ha estat liderada per una força transversal si fa no fa de centre-esquerra. Ho va ser en determinada manera la Lliga, que no era ni de lluny com la CEDA, i que incorporava gent d’esquerra als seus projectes. Va perdre la transversalitat apostant per la monarquia i va ser substituĂŻda per l’Esquerra Republicana de MaciĂ , de Companys i de Tarradellas. DesprĂŠs del franquisme, Convergència i UniĂł va exercir de pal de paller. Al cap dels anys, tambĂŠ va perdre transversalitat amb el pacte amb el PP i va ser substituĂŻda pel Pacte del Tinell, tambĂŠ transversal en la composiciĂł i en les polĂ­tiques. Avui, la transversalitat organitzada i efectiva estĂ  per fer i quan es tracte de reunir forces per avançar no sobra ningĂş. I això ĂŠs el que interpel¡la tothom.
Informa:ELNACIONAL.CAT (17-5-2020)

174 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: