NO ÉS TEMPS D’UN ” PARTIT NACIONALISTA” I MENYS A CATALUNYA

“No és temps d’un “partit nacionalista”, i menys a Catalunya ”
(JORDI BARBETA )

Una de les iniciatives més interessants i serioses sorgides després dels fets d’Octubre de 2017 ha estat el d’aquella gent que es van trobar a Poblet per pensar com hauria de ser “el país de demà”. Era interessant perquè s’ha notat a faltar en el moviment sobiranista instruments de pensament a més llarg termini que les improvisades tàctiques polítiques de vol gallinaci. No hi ha un think tank del sobiranisme, com els que han alimentat els grans corrents polítics a Europa i a Amèrica i que generen els projectes de polítiques públiques que tard o d’hora acaben assumint els governs.

Era i continua sent necessària gent que reflexioni sobre el futur del país. Ara bé, costa d’entendre que la conclusió d’una part dels que han reflexionat a Poblet sigui la de crear un nou partit polític anomenat ni més ni menys que Partit Nacionalista de Catalunya, segons notícia avançada aquesta setmana per Núria Orriols al diari Ara. Interpreto que volen traslladar la idea de ser i de fer com el Partit Nacionalista Basc, la qual cosa és impossible mentre Catalunya no disposi del concert i de la mateixa quota que els bascos. Canvia molt negociar si tu tens els diners a la butxaca o els diners els té l’altre.

Aquesta, però, no és la principal sorpresa de la iniciativa política del grup de convergents dissidents amb Puigdemont. Incomprensiblement en gent que ha demostrat la seva solvència política, fan servir dos conceptes i no sabem quin és més inadequat. Cap organització política moderna incorpora el concepte “partit” al seu nom de pila. Podemos, Ciudadanos, En Marche!, Movimento 5 Stelle, Teruel Existe… Fins i tot Junts per Catalunya. Queda clar que el concepte “partit” és molt antiquat i ho és perquè ara les formacions polítiques neixen amb una vocació més oberta i transversal que no pas com a nínxol ideològic.

Amb tot, el que sembla més contraproduent ara i aquí és autoanomenar-se nacionalista. Ni Jordi Pujol, bon coneixedor de la història, ho va voler… fa 50 anys! Certament, el nacionalisme és una pràctica comuna als estats-nació però sempre ho neguen sistemàticament perquè en nom del nacionalisme Europa ha viscut les seves pitjors tragèdies. Nacionalistes eren Hitler, Mussolini i Franco, però després Milosevic i Karadzic. Ara només els grups molt radicals es reconeixen com a nacionalistes, perquè fins i tot els grups d’extrema dreta opten per noms més suaus. El Front Nacional de Marine Le Pen ha passat a dir-se Agrupació. El grup alemany ultra es diu Alternativa per Alemanya i l’holandès s’anomena Fòrum per la Democràcia. Sense anar més lluny els feixistes espanyols s’amaguen sota el nom Vox…

Declarar-se nacionalista obliga desmentir contínuament qualsevol coincidència amb els ultres però fer-ho justament ara a Catalunya és alimentar la confusió que pretén el nacionalisme espanyol i tot el seu aparell propagandístic i mediàtic. A Espanya es considera nacionalista a Jordi Cuixart perquè des de la presó presenta els seus recursos davant el Tribunal Constitucional en la seva llengua, que per cert és reconeguda per la Constitució, i no es considera nacionalista el Tribunal que li rebutja el recurs i li imposa el castellà. D’això ara se’n diu constitucionalisme.

Les reflexions del Grup de Poblet sobre “el país de demà” és probablement la iniciativa més seriosa sorgida des del 2017 però la conseqüència immediata de crear un nou partit que es declara nacionalista va contra el signe dels temps

Sembla mentida que a aquestes alçades encara hi hagi entre els mateixos interessats, vexats pel nacionalisme espanyol, qui no sàpiga distingir entre el que són els moviment nacionalistes, autoritaris, opressors i expansius, i els moviments d’alliberament nacional que són tot el contrari com ja van posar de manifest des de Marx fins el president Wilson.

La trajectòria dels promotors del PNC és inequívocament democràtica, per això sorprèn que s’hagin precipitat a desenterrar unes sigles que guardava en Jaume Camps a un armari de les golfes i que avui només aporten confusió com si no en tinguérem prou. I això que els vindicants de l’antiga Convergència saben que només es podrà tornar a aixecar el pal de paller sumant esforços. Convergència, com el seu nom indicava, va reunir gent de procedència diversa. N’hi havien de liberals, democristians i socialdemòcrates, però també d’autonomistes (el mateix Pujol), potser algun federalista, alguns confederalistes i bastants independentistes (per exemple Puigdemont). Sempre quan hi ha hagut democràcia Catalunya ha estat liderada per una força transversal si fa no fa de centre-esquerra. Ho va ser en determinada manera la Lliga, que no era ni de lluny com la CEDA, i que incorporava gent d’esquerra als seus projectes. Va perdre la transversalitat apostant per la monarquia i va ser substituïda per l’Esquerra Republicana de Macià, de Companys i de Tarradellas. Després del franquisme, Convergència i Unió va exercir de pal de paller. Al cap dels anys, també va perdre transversalitat amb el pacte amb el PP i va ser substituïda pel Pacte del Tinell, també transversal en la composició i en les polítiques. Avui, la transversalitat organitzada i efectiva està per fer i quan es tracte de reunir forces per avançar no sobra ningú. I això és el que interpel·la tothom.
Informa:ELNACIONAL.CAT (17-5-2020)

232 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: