NO HI HA CONSENS DINS DE L’INDEPENDENTISME RUPTURISTA SOBRE ELS PASSOS A FER

“L’”octubrisme” estĂ  inquiet ”
MĂŠs enllĂ  del procĂŠs electoral del febrer vinent, no hi ha tampoc un consens dins l’independentisme rupturista sobre quins sĂłn els passos a fer immediatament

( VICENT PARTAL )

L’etiqueta, “octubrisme”, se la va inventar algú pensant que així feia mal als partidaris de la unilateralitat i del mandat assolit al referèndum d’autodeterminació. Però a mi m’agrada molt. Potser perquè de molt jove vaig llegir aquell llibre d’Edmund Wilson que es titula Cap a l’estació de Finlàndia i se’m va ficar al cap una imatge ben romàntica, que avui evidentment matisaria, del paper dels mesos d’octubre en la història de la humanitat. Sia per això o per pura estètica, a mi ja m’està bé el nom: octubrisme, doncs.

Entès aquest sector així com el definesc, és evident que l’octubrisme està neguitós a mesura que s’acosten les eleccions regionals catalanes, inquiet. Ho prova la presència simultània d’unes quantes candidatures que s’apunten a la voluntat de representar-lo. Des de Demòcrates o Primàries, les dues més consolidades, fins a la que un grup de represaliats polítics va anunciar la setmana passada, la més nova de totes.

Però la inquietud, tal com jo ho entenc, és doble. De primer, hi ha la inquietud electoral. Plana en l’ambient la sensació, i és més que una sensació, que ERC té molt ben travada la seua proposta i treballa a tota màquina i decididament, però exactament en la direcció contrària d’allà on voldria anar a parar l’octubrisme. I ni Junts ni la CUP no sembla que acaben de satisfer una part substancial d’aquest sector, molt plural ideològicament, molt decidit personalment i naturalment molt dispers, gairebé més una manera de fer que no pas una idea. Una victòria clara al febrer dels partidaris de frenar la velocitat del procés podria ser interpretada com una patacada per a un sector de gent que tem, que sent l’angoixa, que l’oportunitat de fer real la república catalana se’ns escole de les mans, com si fos aigua, durant un grapat d’anys. Però al mateix temps és una realitat constatable, i per això apareixen tantes candidatures i es fan tantes propostes, que ningú, ni tan sols la figura del president Puigdemont, no sembla capaç ara mateix de suscitar prou consens entre la varietat d’octubristes que hi ha escampats per tots els racons del país.

I això passa probablement, si més no és la impressió que tinc jo, perquè més enllà del procés electoral del febrer vinent no hi ha tampoc consens dins l’independentisme rupturista sobre quins són els passos a fer immediatament. Hi ha gent movent-se en moltes direccions i això és molt positiu, però ningú no acaba d’encertar el revulsiu. Fins i tot a Arenys de Munt intenten tornar a encendre la flama del país amb una plataforma, Via Unilateral, pensada per a pressionar els partits. L’ANC, que precisament aquests dies vota la proposta de decàleg dels principis d’acció política, es mou en una direcció semblant i parla de fiscalitzar-los i tot. I hi ha, a més, tot d’iniciatives parcials, com una sobre el model de policia, impulsada per la Xarxa Antirepressió de Familiars de Detingudes i Mares i Àvies per la República. En definitiva, que hi ha molt moviment –hi ha moltes més iniciatives encara–, però molt dispers i descoordinat.

Cal, per això, un debat a fons, si no pot ser del conjunt de l’independentisme, sembla que definitivament bifurcat en dos moviments antagònics, sí almenys d’això que n’hem dit els octubristes. Un debat sobre la nova etapa que s’obrirà després del febrer. Però també sobre les conseqüències del fracàs del “govern efectiu” i sobre les possibilitats que hi ha de tornar no solament a l’octubre del 2017 sinó també al del 2019, sobre el retorn al carrer que haurà de fer-se quan amaine la pandèmia. El Consell per la República, a l’acte de Perpinyà, va anunciar la concreció d’un “preparem-nos” que en teoria ha de donar resposta a aquestes preguntes i que en un moment o altre haurà de prendre forma pública. Veurem aleshores si respon plenament a les inquietuds d’aquest independentisme rupturista o no. Un independentisme amb característiques molt noves que, siga com siga, és la gran novetat sorgida del big bang del 2017 i, al mateix temps, la gran esperança del país, ara. Ep!, per més descoordinat i desconcertat, per més inquiet, que se’ns aparega aquests dies.
Informa:VILAWEB.CAT (24-11-2020)

120 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: