#NOCANVIÏSLALLENGUA

#NoEmCanviĂŻsLaLlengua
«La campanya #NoEmCanviĂŻsLaLlengua ens posa un mirall davant. Fa palĂšs que hi ha molta gent sĂ via i amb sensibilitat lingĂŒĂ­stica que s’ha adonat que les llengĂŒes fan crĂ©ixer»

( Grup d’Estudi de LlengĂŒes Amenaçades (GELA)

Avui, dia 26 de setembre, a l’Auditori Orfeó Martinenc es presentarà la campanya #NoEmCanviïsLaLlengua, iniciada via Twitter per una noia d’origen peruà, de nom Rosario Palomino. S’han afegit a la campanya nombroses persones provinents de països molt diversos. Jo no tinc Twitter i, per tant, no li he pogut fer ni un ‘m’agrada’. Així doncs, aprofito aquest espai per fer un comentari de la iniciativa.

Breument –per si no n’heu sentit a parlar i fins on jo arribo–, es tracta d’enviar als catalanoparlants una queixa que es pot expressar en aquests termes: encara que pels nostres trets físics, pel nostre accent, per la manera de vestir o per qualsevol altre indici, creguis que no sóc nascuda a Catalunya, parla’m en català, especialment si jo t’estic parlant en català, perquù, si no em parles en català, m’estàs fent fora d’aquesta comunitat on vull viure.

El GELA fa uns pocs anys vam dur a terme una recerca amb immigrants que havien optat per adoptar el catalĂ  com a llengua en les relacions socials i, mĂ©s encara, a partir del coneixement del catalĂ  havien revalorat les llengĂŒes minoritĂ ries dels seus paĂŻsos d’origen. BuscĂ vem identificar els motius que porten algĂș a posar un interrogant a la llengua hegemĂČnica (l’espanyol, en el nostre cas) i a voler-se identificar amb la llengua del paĂ­s d’acollida. Un dels aspectes que invariablement ens feien notar mentre ens explicaven la seva biografia lingĂŒĂ­stica era que els catalanoparlants se’ls adreçaven sempre en castellĂ , malgrat que ells iniciessin l’intercanvi en catalĂ . És a dir, els canviaven la llengua. En sociolingĂŒĂ­stica, Ă©s un fenomen conegut que ha estat etiquetat com a ‘norma de convergĂšncia’.

Contestar…en castellĂ  !
Tenim enregistraments molt sagnants en aquest sentit. Una noia d’origen rus ens deia: ‘Al principi, quan volia practicar el catalĂ , estudiava i llavors volia parlar catalĂ , i la gent em contestava en castellĂ , era una mica
 Jo que faig un esforç tan gran i els mateixos catalans em contesten en castellĂ .’ Un noi parlant del wĂČlof deia que la gent sempre se li dirigia en castellĂ : ‘En castellĂ , sempre sempre. AixĂČ Ă©s sempre. Encara que tu els contestis en catalĂ , continuaran fent-ho en castellĂ . [
] No se n’adonen. N’hi ha molts que no en sĂłn conscients.’ I aixĂČ mateix ens deien els altres informants, repetidament.

Una informant bĂșlgara ho expressava aixĂ­: ‘El meu marit i jo vam venir de BulgĂ ria ja fa anys i els nostres fills han nascut aquĂ­. Nosaltres els parlem en catalĂ  i normalment tothom ens parla en catalĂ . PerĂČ quan haig d’ensenyar la documentaciĂł i veuen que sĂłc bĂșlgara aleshores em parlen en castellĂ  encara que fins aquell moment hĂ gim parlat en catalĂ . AixĂČ em passa sobretot al metge. El meu fill un dia em va preguntar com era que els metges no sabien catalĂ . A mi aixĂČ em fa sentir molt malament.’

El que ens estaven dient aquests informants Ă©s que si els catalanoparlants canviem de llengua per parlar amb ells els estem excloent. Els estem dient que no sĂłn d’aquĂ­, que no formen part del ‘nostre grup’. És a dir, els estem discriminant. No els deixem integrar.

Cal tenir en compte que no Ă©s igual ‘integració’ que ‘assimilació’. La diferĂšncia rau en el fet que ‘assimilar’ pot entendre’s com un ‘diluir-se en’ o ‘transformar-se en’. Un pot integrar-se en una comunitat sense perdre la prĂČpia identitat. En tot cas, les identitats es poden sumar. De la mateixa manera que, quan aprenem una llengua, no desaprenem la d’origen. Sumem llengĂŒes i identitats, no en restem.

Hi ha qui creu que adreçar-se a un forĂ  en castellĂ  Ă©s una qĂŒestiĂł de cortesia. Recordo que a la darrera campanya electoral a les Cortes Generales, en una emissora de rĂ dio van entrevistar una candidata que es va fer entrevistar en espanyol justament amb aquesta mena de raĂł. La tal candidata, d’origen argentĂ­, entenia perfectament el catalĂ , perĂČ senzillament va voler imposar la llengua hegemĂČnica. L’entrevistador no va voler embolics (tot i que li reconec que primer la va burxar una mica) i la va entrevistar en espanyol.

Les estupideses

Em pregunto si forma part de l’estupidesa humana pensar que si aprens una llengua en desaprens una altra. En el cas de la tal candidata, diria que mĂ©s aviat es tractava de sotmetre i imposar.

PerquĂš no, no Ă©s una qĂŒestiĂł de cortesia. És molt pitjor. La cortesia –entesa des d’una perspectiva (psico)lingĂŒĂ­stica– tĂ© a veure simultĂ niament amb la preservaciĂł de la prĂČpia imatge i amb la de l’altre. Quan imposes la llengua dominant, estĂ s minant la imatge de l’altre perquĂš estĂ s imposant la teva. EstĂ s dient quina Ă©s la ‘bona’ imatge, la llengua ‘important’ a conĂšixer. PerĂČ, al mateix temps estĂ s excloent-te de la comunitat que parla la llengua minoritĂ ria (i, ves, potser tambĂ© per aixĂČ els resultats electorals a la candidata en qĂŒestiĂł li van anar tan malament).

De la mateixa manera, quan un parlant –i mĂ©s encara si Ă©s d’origen forà– se t’adreça en catalĂ  i li gires la conversa a la llengua majoritĂ ria (en aquest cas, l’espanyol), li estĂ s dient que no cal que faci l’esforç, que la llengua que val Ă©s l’altra. PerĂČ, pitjor, el que fas Ă©s apartar-lo de la comunitat d’acollida i, consegĂŒentment, l’estĂ s discriminant.

Em ve a la memĂČria un estudi fet a Muotathal, al cantĂł suĂ­s de Schwyz, on els autĂČctons amagaven la prĂČpia llengua davant de forans. L’investigador mantenia que era una manera clara de dir-los ‘no ets dels nostres’. AixĂČ mateix s’ha observat en altres comunitats com ara entre els parlants del gaĂšlic a les illes occidentals escoceses i en tants d’altres llocs. Els parlants locals no es fan (no ens fem) cap favor perquĂš hi ha molt a perdre: la llengua.

La campanya #NoEmCanviĂŻsLaLlengua ens posa un mirall davant. Fa palĂšs que hi ha molta gent sĂ via i amb sensibilitat lingĂŒĂ­stica que s’ha adonat que les llengĂŒes fan crĂ©ixer, que sĂłn un coneixement al qual no volen renunciar i que no estan disposats a ser membres ocasionals de la comunitat que els ha acollit.

Dies enrere un professional em va venir a arreglar les teules de casa. Parlava un andalĂșs allĂČ que en dirĂ­em molt tancat. Segons com em costava d’entendre. En un moment determinat, per assegurar-me que m’entenia perquĂš la reparaciĂł era complexa, vaig canviar al castellĂ . Em va aturar al moment i em va demanar que li parlĂ©s en catalĂ . Evidentment, em vaig disculpar i gairebĂ© que l’abraço. No sĂ© si forma part del #NoEmCanviĂŻsLaLlengua, perĂČ en seria un mĂ©s. I en podrĂ­em citar molts i molts d’altres. La prova n’és la pila de gent d’origen estranger que s’ha afegit a la iniciativa de la Rosario.

Com he dit, no tinc Twitter. Per aixĂČ envio la meva felicitaciĂł a la iniciativa i desitjo que l’acte sigui un Ăšxit.

Montserrat CortĂšs Ă©s membre del Grup d’Estudi de LlengĂŒes Amenaçades (GELA)

Informa:VILAWEB.CAT (26-9-2019)

277 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: