NORMALITZAR EL CATALÀ VOL DIR NO PARLAR-LO A CAP PARLAMENT

“El parlament com a platĂł televisiu Ă©s un dels llegats de Ciutadans ”
( MARTA ROJALS )
Un dels Ăšxits del partit Ciutadans, que nomĂ©s per aixĂČ ja es pot extingir tranquil, Ă©s el trencament del consens sobre la llengua d’Ășs a les institucions. Abans d’ells, ni el parlamentari Vidal-Quadras havia pensat a obrir aquesta via; desprĂ©s d’ells, s’hi hauria afegit a plaer, com ho ha acabat fent el PP, i de mica en mica ja els segueix el PSC. PerĂČ alerta: ni se t’acudeixi de fer notar l’evidĂšncia, perquĂš aixĂČ seria perjudicar el catalĂ . AixĂ­ ho piulava un ex-diputat de la filial catalana del PSOE: ‘No sĂ© si se n’adonen del mal que fan al catalĂ , amb retrets d’aquesta mena.’ I servidora, per no fer mal al catalĂ , ara no sap si ha d’escriure aquesta peça en una altra llengua; si de cas anirĂ© fent mentre m’ho penso.

El catalĂ  deu ser l’Ășnica llengua del mĂłn que contribuir a minoritzar-la mĂ©s Ă©s fer-li bĂ©, i doldre-se’n Ă©s fer-li mal. Que si ajudes que es parli menys li fas un favor, i si no t’hi vols resignar la perjudiques. Si ho arriben a saber els parlamentaris de Ciutadans, potser haurien muntat els seus xous de taverna en la llengua de Serrallonga. PerĂČ ara ja no sĂłn a temps de desfer la feina, la bola de neu va costa avall i va desbocada. Fins al punt que des de l’esquerra espanyolista universitĂ ria tambĂ© han adoptat el discurs del partit anticatalanista, perĂČ en comptes d’associar el catalĂ  a quatre llauradors que nomĂ©s miren TV3, ho complementen amb l’imaginari que Ă©s la llengua de la burgesia, catalana per definiciĂł. Per entendre’ns: la llengua de Pujol –el concepte–, sense dir Pujol, en sintonia amb els principis que van impulsar el naixement de Ciutadans.

A l’entorn d’aquesta esquerra, i encara sobre la llengua de les institucions, hi trobem intel·lectuals capaços d’argumentar que ‘aplicar discriminaciĂł positiva al col·lectiu de catalanoparlants seria afavorir les rendes altes respecte a les rendes baixes’. No dic noms expressament per no reduir-ho a l’anĂšcdota, perquĂš la tesi de fons ja Ă©s un clĂ ssic de l’espanyolisme internacionalista –espanyolisme espanyolista pel que fa a Catalunya–: insinuar que la lluita contra la normalitzaciĂł plena del catalĂ  Ă©s part de la lluita de classes –i, per tant, legĂ­tima, i per tant, un deure moral–, ja Ă©s mĂ©s del que va fer Ciutadans. I si la insinuaciĂł no Ă©s tot aixĂČ que insinua, potser hauria valgut mĂ©s no començar-ho a insinuar.

Amb tot, em resisteixo a afegir al mateix sac tots els espanyolistes catalans d’esquerres, perquĂš si no surten a la foto del futur de la llengua, que Ă©s la seua, malament rai. PerĂČ de moment ens arriba amb força el poti-poti que promou l’entorn influenciador que dĂšiem, i que, davant la gran crisi econĂČmica que ve ara, tĂ© mĂ©s perill que l’estirabot tronat dels anticatalanistes oficials. PerquĂš, en tota crisi, qui Ă©s mĂ©s feble esdevĂ© mĂ©s feble encara, ja sigui de butxaca o de llengua. I amb una butxaca i una llengua afeblides, el prĂČxim pas que s’albira Ă©s la implantaciĂł de la falsa dicotomia d’haver-ne de triar una de dues, cosa que ja ha passat amb altres falses dicotomies avui del tot normalitzades, com ara la del dret de tenir un judici just versus el dret de tenir-lo en la teua llengua; o la del dret a la salut pĂșblica versus el dret de ser-hi atĂšs en la teua llengua. Vull dir amb aixĂČ que quan jugues amb aquesta mena de foc, no saps mai si nomĂ©s et quedarĂ s sense llumins o si acabarĂ s cremant la casa.

Ja hem parlat en altres ocasions del risc d’abandonar la normalitzaciĂł deixant-la a mans exclusives de l’independentisme, perquĂš aixĂČ vol dir lligar la supervivĂšncia del catalĂ  a la sort incerta d’un col·lectiu criminalitzat i afeblit per la repressiĂł. Vol dir que combatre l’independentisme ha de ser indestriable de combatre el patrimoni lingĂŒĂ­stic de deu milions de parlants i baixant, cosa que ja no seria compartir objectiu amb Ciutadans, sinĂł directament amb Vox. Si tens la barra de dir-te catalanista, el contrasentit Ă©s flagrant. I el fet Ă©s que avui tenim hereus naturals dels impulsors de la normalitzaciĂł que, en lloc d’agafar el llegat dels seus predecessors, han triat de continuar la feina d’un partit concebut per dinamitar-lo. Tot per esgarrapar-los el vot de caire Ăštnic, sobrevolant-los en cercles per no deixar-ne escapar ni les escorrialles. Fent-se forts contra la llengua feble, valents entre valents, apel·lant a un pretĂšs equilibri justament en una era, la tecnolĂČgica, que el desequilibri entre llengĂŒes dominants i minoritzades creix cada dia mĂ©s.

Per tant, en un moment delicadĂ­ssim per a les llengĂŒes en regressiĂł, aquest Ă©s el gran avenç del nou catalanisme: parlar en castellĂ  al parlament espanyol i parlar en castellĂ  al parlament catalĂ . Restar-hi una veu al catalĂ  per sumar-n’hi una mĂ©s en castellĂ  (i no en occitĂ , que seria la cosa justa) no Ă©s equilibrar una merda: Ă©s fer una mica menys Ăștil la nostra llengua al mĂłn, apagar-li un altre focus en aquest escenari parlamentari que Ciutadans va convertir en platĂł particular de la seua propaganda. I tambĂ© tĂ© collons, a sobre, que els que mantenen vetat el nostre idioma als parlaments europeu i espanyol trobin que al de Catalunya encara s’hi parla massa, i que la cosa s’ha d’equilibrar. PerĂČ posar-ho de manifest Ă©s fer mal a la llengua, no us penseu que me’n descuidava, per aixĂČ voldria compensar-ho amb una crida final als votants confinats: que aquests dies deixem de mirar plataformes de vĂ­deo en catalĂ , o de jugar a videojocs en catalĂ , o de llegir novel·les grĂ fiques en catalĂ , per veure si entre els petits gestos quotidians i l’esforç dels nostres polĂ­tics podem revertir aquest desequilibri que va començar fa mĂ©s de quaranta anys i ja massa que durava.
Informa:VILAWEB.CAT (28-4-2020)

217 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: